27/3/13

ESTATS D'ÀNIM DESAGRADABLES



Después de leer el artículo de una amiga en su blog, sincero y conmovedor, no he podido evitar relacionar-lo con la situación -casual o no- con la que están pasando, en éste momento, algunas amistades cercanas; amigas que están sintiendo la misma tristeza, desesperanza, vacío, agobio, desorientación, .... Con algunas diferencias, comparándola con su situación, pero duelos igualmente. Una de ellas, por la muerte de su pareja. Otra por el duelo de una relación de pareja. Una tercera sufre el duelo de una época llena de esplendor i euforia, que es como realmente quiere planificar su vida. 

Parece que últimamente la crisis social, política y económica nos ha afectado a todos -a algunos más que a otros- y, lo más importante, parece que ha afectado también a nuestro estado de ánimo y capacidad emocional. Es simplemente una percepción y relación que hago desde hace algún tiempo a partir de observaciones de mi entorno. Desde mi creencia de evolución holística, creo que nuestra seguridad personal se resiente con la crisis y con el ánimo y miedos actuales -miedo a las situaciones indefinibles que nos imposibilitan e impiden prever o anticipar para encontrar caminos de soluciones que nos ayuden a caminar por las sendas de la vida.

No es imprescindible conocer la diferencia y relaciones entre las emociones y el estado de ánimo –indiferentemente del que sea– pero vale la pena limitarlas para, desde su comprensión, regularlas mejor. Para comprender, si es que pasamos un estado de ánimo desagradable –o malo, como algunos lo llaman– no desesperarnos y tener la fortaleza o el coraje para planificar su solución y mejorarlo.

Las emociones, intensas y de durada corta,  suelen ser la respuesta a factores y agitadores externos, aunque también pueden ser la respuesta a un estímulo interno; el recuerdo de una situación pasada nos puede emocionar en el presente.

Los estados de ánimo, en cambio, de intensidad menor y durada más larga, son respuestas a estímulos i agitadores internos, que pueden, o no, ser conscientes y conocer el, a través del pensamiento y la razón, el motivo que los provoca; puedo pasar una época de mal humor y desconocer que puede estar provocada por una rabia mal canalizada. O puedo sentir melancolía continuada por no haber podido afrontar de forma profunda el duelo de una muerte y la tristeza que produjo en su día.

El siguiente gráfico puede ayudar a entender a algunos las similitudes i diferencias entre unas y otros.




Con los años he observado como los consejos gratuitos, impulsivos pero vacíos y poco consistentes que suelen hacer algunas personas con el ánimo de ayudar a los seres queridos, no sirven absolutamente para nada. He aprendido que no sirven de mucho los consejos para las personas que pasan por un mal momento; un estado de ánimo desagradable –que no negativo– y, como en el caso de mi amiga, si pasan por un duelo -indiferentemente del tipo de duelo que sea. De manera involuntaria y poco pensada nos atrevemos a aconsejar: Haz esto, deberías ir, deja de pensar tanto, no le des importancia, anímate… pero ¿Cómo se anima uno? ¿Cómo deja de pensar? ¿De dónde saca la energía para ir aquí o a allá?

Creo que escuchar es una muy buena estrategia que puede ayudar a aquellos que pasan un momento de duelo, conflictivo o difícil. Sé -rompiendo  hábitos y rutinas aprendidas de construcción social- que es la propia persona quien debe afrontar y solucionar sus problemas –a excepción de los casos de depresión diagnosticada donde el propio trastorno imposibilita la capacidad de decisión y actuación en momentos concretos de la enfermedad.

Todos buscamos la felicidad pero el juego de la vida comporta la amalgama de situaciones agradables y otras de no tan agradables. No es ni bueno ni malo. Simplemente, es. La vida está llena de problemas -ahora y siempre- y lo más importante es aprender y saber cómo actuar para afrontar-los; la actitud que tomamos delante de los problemas. Todos pasamos duelos y con ellos aprendemos y "crecemos" como personas. Las experiencias, y aquello que aprendemos con ellas, nos fortalecen y ayudan a actuar en situaciones futuras; no de manera automática y exacta, por aquello de tropezar con la misma piedra, unas o algunas veces. Nos equivocamos y nos podemos volver a equivocar, una o más veces, desde la imperfección que nos caracteriza, pero lo más importante es tener la energía para volver a levantarnos, buscar lo que necesitamos para seguir adelante y  actuar para buscar nuestro bienestar personal. 

Nadie dijo que la vida sea fácil; puede ser dolorosa, estresante, triste,... pero también es divertida, viva, placentera y emocionante. Deberíamos recordarlo con más frecuencia que los problemas y las situaciones desagradables no duran siempre y, sobretodo, conocer cuáles son aquellas estrategias que nos ayudan a tirar hacia adelante. Descubrir  que cada situación desagradable es una oportunidad para superarnos a nosotros mismos y sentir, posteriormente, la alegría i satisfacción personal que haber superado una crisis personal. Y, muy importante, recordar que no estamos solos, aunque debemos resolver los problemas nosotros mismos.

Joe Dispenza dice que es posible generar estados de bienestar y felicidad: Es muy simple. Lo que nos hace tan creativos como seres humanos es que podemos literalmente cambiar de opinión en cuestión de segundos y pasar de la felicidad a la tristeza, y cuando sentimos felicidad o amor, ese sentimiento se refleja de hecho en el cuerpo. Condicionamos el cuerpo a los estados de felicidad, sin embargo la mayoría de las personas condiciona el cuerpo al dolor y al sufrimiento y así es como el proceso de crear estados de felicidad requiere primero un reacondicionamiento del cuerpo a una nueva marca. 

Las instrucciones que le damos a nuestro pensamiento es el camino que marcamos para andar por ésta vida. Todo aquello que pensamos, y las instrucciones que nos damos a nosotros mismos, es lo que se acaba conviertiendose en realidad, porque somos lo que pensamos. 

Si nos paramos a pensar descubriremos que todos tenemos nuestra lista personal de estrategias para animarnos, aunque a veces las fuerzas flaqueen: escuchar música, salir a correr, hablar con los amigos y compartir las preocupaciones, bailar,....

Podríamos empezar nuestro bote de los momentos buenos -un bote de vidrio donde se depositan mensajes escritos de momentos buenos pasados-  y leerlos cuando pasamos un mal momento. Un buen ejercicio para recordar que los problemas no duran eternamente y también para hacernos conscientes que tenemos motivos y personas por las que luchar y tirar hacia adelante. Recordemos que sale el sol cada dia, la sonrisa que te ofrece una persona desconocida por la calle, los amigos que te rodean y te quieren, salir a correr y sentir como la vida va entrando en cada respiración de aire puro, la energía que transmite tu hijo cuando te dice un te quiero,... 

Mi experiencia me ha enseñado que las situaciones desagradables siempre pasan pero es necesario mirar hacia adelante y confiar, con paciencia, que encontraremos el bienestar personal y sentir que:

LA VIDA ES HERMOSA Y LOS MOMENTOS DESAGRADABLES FORMAN PARTE DE ELLA.


No sirve de nada decir: porqué me ha pasado a mí.
M. Teresa Abellán Pérez

12/3/13

MATERIALS PER TREBALLAR L'EDUCACIÓ EMOCIONAL

Aprofito que m'han demanat recursos per treballar l'educació emocional per fer-lo extensible a més persones.
Adjunto un llistat de bibliografia, materials, programes i documents que us poiden ser útils per treballar l'educació emocional en diferents àmbits.
Bona feina!


Bibliografia general


  •      M. Davis, M. McKay, E.R: Eshelman. Técnicas de autocontrol emocional. Ed. Martínez Roca.
  •       Olga Castanyer. La asertividad. Ed. Desclêe de Brouwer.
  •       Ferran Salmurri. Llibertat emocional. Ed. La Magrana.
  •          David Servan-Schreider. Curación Emocional. Kairós.
  •          David Servan-Schreider. Anticancer
  •          Rafael Bisquerra. Psicopedagogia de las emociones. Sintesis.
  •          Eva Bach i Pere Darder. Des-educa’t. Ed. 62.
  •          Covey, Steve. Los 7 habitos para la gente altamente efectiva.
  •          Conangla, Merce y Soler, J. Ecologia emocional. Barcelona 2004: Editorial Amat
  •          Boyatzis,R, El lider resonante
  •          Salzberger-Wittenberg, I i altres. L’experiència emocional d’ensenyar i aprendre. Barcelona 1989. Rosa Sensat. Edicions 62
  •          Elisabeth kübler-Ross i la mort. La muerte un amanecer
  •          Concepció Poch Avellan, O. Herrero, La muerte y el duelo en el contexto educativo. Barcelona, Paidós, 2003
  •          Esquerda, M. I Agustí, A.M. El nen i la mort. Pagés editors.
  •          Paz Torrabadella Cómo desarrollar la inteligencia emocional. Ed: Océano Ambar
  •          Gerhardt, Sue El amor maternal Editorial Albisa 2008
  •          Marquier, Annie El maestro del corazón Editorial Luciérnaga

Per aplicar a l’aula


  •          López Cassà, E. (coord.) (2003): Educación emocional. Programa para 3-6 años. Barcelona: Praxis.
  •          Renom, A. (coord.) (2003): Educación emocional. Programa para la educación primaria. Barcelona: Praxis.
  •          Carpena, A. (2003): Educación socioemocional en la etapa de primaria. Barcelona. Octaedro.
  •          GROP (1999): “Actividades de educación emocional”. En M. Álvarez y R. Bisquerra, Manual de orientación y tutoría. Barcelona: Praxis.
  •          Salmurri, F. y Blanxer, N. (2002): “Programa para la educación emocional en la escuela”. En R. Bisquerra, La práctica de la orientación y la tutoría, pp. 145-179. Barcelona: Praxis.
  •          Cava, M.J. i Musitu, G. (2000): La potenciación de la autoestima en la escuela. Barcelona: Paidós.
  •          GROP: Activitats per al desenvolupament de la intel.ligència emocionals en els nens. Editorial Parramón.

 


Programes,  materials i documents


  •          Kitscaixa de l’Obra Social de La Caixa (el trobareu als CRP)
  •          Maleta d’autoestima (el trobareu als CRP)
  •          Maleta del dol i la mort (el trobareu als CRP)
  •          Recull de llicències Maria Musach mmusach@xtec.cat
  •          Recull d’activitats als blocs de  M. Teresa Abellán Pérez http://blocs.xtec.cat/emocionat  i http://emocionat2.blogspot.com
  •          Abellán Pérez, M.T., Martí, M. Món d’emocions (Sis quadernets de treball per a infants de primària) Editorial Barcavona. Barcelona 2012
  •          Sentir i pensar. Dinàmiques i activitats. Programa d’Intel·ligència Emocional per a nens i nenes de 3 a 5 anys. Educació Infantil. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2005.
  •          Posa't un conte (Puc-Pac) Eina pedagògica per a treballar la intel·ligència emocional, la resolució de conflictes i l'educació de valors. Capses amb un conte, làmines i detalls de disfresses per a representar el conte.
  •          GROP (2009). Actividades para el desarrollo de la inteligencia emocional en los niños. Barcelona: Parramón.
  •          Gallifa, J., Pérez, C., Rovira, F., y otros (2002). La intel·ligència emocional i l’escola emocionalment intel·ligent. Barcelona: EDB.
  •          Gómez Bruguera, J. (2003). Educación emocional y lenguaje en la escuela. Barcelona: Octaedro-Rosa Sensat.
  •          Ibarrola, B. (2003). Cuentos para sentir. Educar los sentimientos. Madrid: SM.
  •          Ibarrolla, B., y otros (2003). Sentir y pensar. Madrid: SM.
  •          Renom, A. (2003). Educación emocional. Programa para la educación primaria. Barcelona: Praxis.
  •          Repetto, E., (Dir.). (2009). Formación en competencias socioemocionales. Madrid: La Muralla.
  •          Sastre, G., i Moreno, M. (2002). Resolución de conflictos y aprendizaje emocional. Barcelona: Gedisa.
  •          Segura, M., y Arcas, M. (2003). Educar las emociones y los sentimientos. Introducción práctica al complejo mundo de los sentimientos. Madrid: Narcea.

Relaxació


  •          López González, L. (2007): Relajación en el aula. Recursos para la educación emocional. Barcelona: Wolters Kluwer.
  •          Laureano Benítez Grande-Caballero. La mejora del alumnado y del grupo a través de la relajación en el aula. Barcelona: Cisspraxis.

11/3/13

UN TRESOR INTERN


Aquest bloc que escric, que alguns lleguiu, segueix i evoluciona -com no podria ser de cap altra manera, al igual que jo mateixa. Per aquest motiu començo a penjar també alguns articles i pensaments relacionats o no directament amb l'educació emocional i -mirant més enllà, que ja sabeu és la meva constant insistència-  i en la vinculació d'aquesta amb altres temes com ara: l'actitud de les persones, viure l'aquí i l'ara, la importància de la consciència i el treball inalterable i ininterromput del subconscient, la programació neurolingüística,la física quàntica...

Avui us penjo una entrevista que li van fer a en Eckhart; investigador i supervisor en la Universitat de Cambridge qui va experimentar una profunda transformació espiritual que va canviar la seva vida. Espero que el conte introductori i les seves paraules us ajudin a reflexionar sobre la nostra pròpia vida i essència personal; fàcil de dir i difícil d’aconseguir –no ens enganyarem.

Us deixo amb l’entrevista i un sol tema per a reflexionar: la il·luminació, un despertar personal:

Eckhart Tolle, un hombre de aspecto endeble no parece responder a la imagen del clásico gurú ; y tiene muy claro que ése no es el lugar que desea ocupar: "no tengo nada para darte; busca en tu interior" -dice . Y ése es el desafío que propone, acceder a un conocimiento interno, que no pertenece al orden de la mente, que reside en un lugar no determinado y que será un descubrimiento personal; eso sí, Eckhart nos señaliza un poco el camino de un modo casi provocativo: "no eres lo que piensas, deja de identificarte con la mente".

Eckhart fue investigador y supervisor en la Universidad de Cambridge. A los veintinueve años experimentó una profunda transformación espiritual que cambió su vida. Dedicó los años siguientes a comprender, integrar y profundizar esa transformación, que marcó el comienzo de un intenso viaje interior. 

Entre sus libros cabe destacar "El Poder del Ahora" que le deparó innumerables lectores en todo el mundo y "El silencio habla", extraño i entrañable libro donde las palabras parecen susurrar desde el fondo de un profundo estado meditativo.


Lo que sigue es una entrevista en la que habla acerca de los obstáculos para la iluminación o lo que podríamos llamar "las trampas de la mente". 


Pregunta: ¿Qué es la Iluminación?


Echart Tolle: Un mendigo había estado sentado a la orilla de un camino durante más de 30 años. Un día pasó por allí un extraño. "¿Tienes algunas monedas?", murmuró el mendigo, estirando mecánicamente el brazo con su vieja gorra. "No tengo nada que darte", respondió el extraño. Y luego preguntó, "¿Qué es eso sobre lo que estás sentado?". "Nada", replicó el mendigo, "sólo una caja vieja. He estado sentado sobre ella desde que tengo memoria". "¿Alguna vez has mirado en su interior?", preguntó el extraño. "No", respondió el mendigo, "¿Para qué? No hay nada adentro". "Echa una ojeada", insistió el extraño. El mendigo logró entreabrir la tapa. Para su asombro, incredulidad y euforia, descubrió que la caja estaba llena de oro.


Yo soy ese extraño que no tiene nada para darte y que te dice que mires en tu interior. No dentro de alguna caja -como en la parábola- sino en un lugar aún más cercano: dentro de ti mismo. "Pero no soy un mendigo", te puedo oír decir.

Aquellos que no han descubierto su verdadera riqueza -la brillante joya del Ser y la profunda e inalterable paz que se encuentra en ese lugar-, son mendigos, aún cuando tengan gran riqueza material. Buscan externamente desechos de placer o plenitud -para la validación, la seguridad o el amor-, mientras en su interior tienen un tesoro que no sólo incluye todas esas cosas, sino que es infinitamente más grande que cualquier cosa que el mundo pueda ofrecer.

La palabra "iluminación" evoca la idea de algún logro sobrehumano, y al ego le gusta verlo así; sin embargo, se trata simplemente de tu estado natural sentido de unión con el Ser. Es un estado de conexión con algo inconmensurable e indestructible, algo que, casi paradójicamente, eres tú en esencia y que, sin embargo, es mucho más grande que tú. Es el encuentro de tu verdadera naturaleza, más allá de nombres y formas. La incapacidad de encontrar esta conexión da origen a la ilusión de separación de ti mismo y del mundo que te rodea. Te percibes entonces a ti mismo, consciente o inconscientemente, como un fragmento aislado. Surge el temor, y el conflicto -interno y externo- se vuelve habitual.


10/3/13

UNA VISIÓ MÉS SOBRE L'AMOR ACTUAL

Us adjunto un vídeo del Walter Riso, sempre clar i comprensible.
Fa un plantejament sobre l'amor i la construcció social de l'amor actual. Els exemples pràctics fa que trobis sentit i solucions a plantejaments personals i conflictius que una mateixa es fa.

Que cadascú tregui les seves conclusions i, sobretot, que siguem valents per decidir i defensar el que volem que sigui l'amor dins la societat trencant -si cal- creences socials.
http://www.caracoltv.com/producciones/informativos/elradar/video-185904-aprenda-a-no-sufrir-culpa-del-amor

24/2/13

EDUCACIÓ EMOCIONAL A LES ESCOLES, UNA REALITAT!

La tortuga ens ensenya estratègies per solucionar problemes

Adjunto el link d'un vídeo curt on podreu veure com ensenyem, també a la nostra escola de Sant Llorenç, l'educació emocional.
La història de la tortuga sàvia que ensenya a la tortuga entremaliada les CONSIGNES MÀGIQUES que ha d'aplicar quan està enfadada, té un problema  o ha de fer quelcom.
Consignes màgiques
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=PQE4WqQSOcQ


Gràcies a la Maria Dalmases que m'ha passat el link. 




20/2/13

EDUCAR PER A LA VIDA I PER A LA MORT


En molt poc temps, al meu poble –on faig vida i treballo–hem hagut d’afrontar la mort de dues dones joves. Morts que en diem: no toquen. Entenem, i hem aprés, o necessitem aprendre, que la mort arriba quan tenim una edat avançada. La realitat, però, ens demostra que no sempre s’acompleixen els nostres desitjos. Les persones naixem, vivim i morim  sense poder preveure la durada d’aquest cicle; el cicle de cada persona que alguns diuen ja està predestinat.

El curs passat el mestres de  l’escola, vàrem haver d’afrontar, amb molt de dolor, la mort de l’Eli; una mare de l’escola que de forma ràpida va abandonar aquesta vida, sense tenir l’oportunitat de veure créixer els seus fills.  Fa pocs dies, la Montse, encara de forma més immediata, va abandonar-nos igualment.

Cada vegada que tinc l’oportunitat, anuncio als mestres que és inevitable haver d’afrontar el dolor de la mort de mares o pares, perquè és una realitat, i encara que no habitual –per sort– cal estar preparats i saber com  canalitzar el dolor dels infants que perden els pares de forma immediata i, per a ells,  incomprensible. Com acompanyem, consolem, ajudem...els infants en aquells moments i a partir de llavors.

Ahir li explicava a una companya alguns aspectes que cal tenir present a l’hora de fer un treball amb els infants que perden un pare o una mare (amb variacions segons l’edat dels infants) tot i que, a la nostra escola, per sort, tenim estratègies i educar per a la vida i la mort està interioritzat i per tant forma part de l’actitud dels mestres del centre.  

D’entrada, tal i com sempre anunciem en aquest bloc, cal acceptar que la tristesa estarà present, serà un permís i, possiblement, durant força temps. Possiblement apareguin altres emocions i sentiments com ara: dolor, ràbia, enuig, sentiment d’injustícia... Com, si no, afrontar una pèrdua tan valuosa i important sense que ningú ens hagi preparat prèviament? La tristesa estarà a casa, a l’escola i dins de l’infant. Cal donar-li un permís, acceptant-la i anunciar que és normal sentir-se trist, però que amb el temps l’estat d’ànim pujarà i aprendrà a viure amb el record de l’absència .

Recomanacions importants per als mestres que afrontem la mort

És recomanable  respectar el "tempo" que necessiti cada infant per elaborar el seu procés personal de dol; ser curosos i respectuosos amb el que vol cada infant i, per això, és important cal observar-los de forma discreta però constant.

Els infants més petits no poden , ni saben, manifestar què i com se senten en un situació com la que descrivim perquè el seu nivell de desenvolupament personal no els permet fer-ho. Som els adults els qui podem sobreinterpretar, des de l’empatia, què pot sentir o pensar i parlar-ne quan ell ho demani; quan estigui preparat.  

 El més important és que sàpiguen que, si necessiten parlar amb el mestre, estarà allà per a fer-ho; normalment, quan passen els dies necessiten parlar de l’absència de forma compartida.

Un altre aspecte inevitable a les aules són les premisses que anuncien activitats o documents que han d’arribar a casa, per exemple, per als pares o les mares ; digueu, pregunteu, doneu...a la mare i al pare ... –en aquest cas és recomanable fer una explicació personalitzada als infants que només tenen un progenitor-  Feu-li una mirada especial.

L'acomiadament d’un pare o mare és important fer-lo. En cas de no haver-lo poder haver fet, caldria treballar-ho i si és possible es podria parlar amb la família per tal de concretar com fer-lo.

Sempre dic que les preguntes són màgiques i potser encara hem d’aprendre i habituar-nos a fer-ne més. Si creieu que l’infant permet una acomiadament a l’escola podeu fer preguntes tipus: què prefereixes? Què t’agradaria més? (després de dir-li vàries alternatives)

ASPECTES GENERALS A TENIR EN COMPTE

Educar per a la vida i per a la mort implica:
–  Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix.
–  Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
–  Educar per a l'èxit i per a la frustració.
–  Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
–  Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d'humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per  fer aquest aprenentatge.

La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar-ne, tant de l’una com de l’altra. De la vida, en parlem, l’aplaudim, la sentim i gaudim. De la mort, cal parlar-ne també i fer-la present sense por. No cal passar la vida parlant sobre la mort, però sí parlar-ne.

Qualsevol procés de dol requereix:
-         Donar permís a les emocions i sentiments que apareguin en cada cas.
-         Adaptar la vida a la nova situació amb l’absència de la persona morta.
-         Trobar estratègies per rememorar i recordar l’essència de la persona morta.

Per edats:
L’edat de l’infant i el vincle afectiu establert amb la persona morta són el més important a tenir en compte: 
-         Abans dels 3 anys no estan capacitats per entendre el concepte de la mort, però entenen els sentiments i emocions de les persones que els envolten.
-         Dels 3 als 5 no diferencien la realitat de la fantasia. Al final de l’etapa intueixen que no tornaran a veure més la persona morta. Poden sentir por de perdre les altres persones estimades.
-         Dels 6 als 9 estan capacitat per entendre el concepte de la mort i el que representa.
-         Dels 9 als 11 entenen i comprenen el concepte de la mort de forma realista

 Algunes orientacions més:
-         Utilitzeu un vocabulari senzill i planer: La mama, el papa, se n’ha anat i no la/el tornarem a veure mai més. La mare s’ha mort perquè tenia una malalta incurable, ha patit...
-         Especifiqueu verbalment que la mort de l’ésser estimat no ha estat culpa de ningú i tampoc d’ells; no en busquem culpables
-         La mort no és momentània; és per sempre, permanent i inevitable.
-         Observeu els infants i feu-los preguntes per indagar i constatar què saben o què els preocupa, quins són els seus dubtes i les seves pors. Les respostes que donen els infants són indicatives del grau de coneixement que tenen i del que poden entendre o no sobre el tema de la mort.
-         Convideu-los a fer les preguntes que creguin convenients, fins i tot amb el risc de no saber-los donar una resposta satisfactòria del tot. Fer veure que no ha passat res no seria una bona estratègia per fer el dol d’una mort. 

El sentit comú, la intuïció i un acompanyament amorós faran possible que el procés psicològic de l’infant davant qualsevol pèrdua o dol obtingui un resultat no alegre, però sí coherent.
 M. Teresa Abellán Pérez


10/2/13

LA VIDA, LA MORT I ALLÒ QUE ÉS IMPORTANT


Tornarem a parlar de la mort en aquest article; arreu hauríem de parlar de la mort com ho fem de la vida -és beneficiós recordar-ho. M'ha semblat interessant penjar aquest article, -publicar pel diari ARA- precisament ara que sento el dolor personal, fruit de la mort d'una persona del poble. De manera inconscient -o potser conscient- rebutgem parlar sobre el tema de la mort.

L'article apunta de forma clara què pensen les persones que senten la mort a prop; cinc penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort. Val la pena aprofitar la lectura per aconseguir que els pensaments d'altres ens ajudin a recordar, o potser canviar -encara que només sigui per uns moments- les creences i reforcem el sentir de la vida; el teu sentit de vida, cadascú el seu, i aprofitem el present. Vivim el present des de la consciència que la mort també hi és.

Recordo les paraules d'una miga, quan se li va morir el seu germà- que deia: Hauríem d'aprendre que la vida hi és a un costat de l'espatlla i la mort a l'altre costat.

Els 5 penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir
El moment de la mort porta a la reflexió / THINKSTOCK
Mans de persona gran, possiblement en el moment de la mort / THINKSTOCKEns passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives.

Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:
1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.
5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.re 

8/2/13

CRITICA CONSTRUCTIVA


Per influències socials hem anat construint la creença que qualsevol crítica, pel fet de ser constructiva, ens podem permetre de fer-la, però, i si l'altre no la vol? I si no ens l'han demanat? Quin dret tenim a fer-la?

Les persones tenim el dret a dirigir i portar el propi timó. És un dret legítim que implica viure i deixar viure les altres persones des de la pròpia responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes que ens caracteritza –o, ens hauria de caracteritzar.

Apuntaré dues aportacions per si voleu aprofundir en el tema i fer una reflexió personal: 
  1.      Estem acostumats a criticar i no tant a elogiar els altres. Esteu d’acord? Potser podríem fer-ho al revés. Elogiem i no critiquem. Posem-ho a la pràctica i, sense vergonyes, diem allò bonic que sentim en veure les altres persones. No cal que siguin persones conegudes o amics i amigues. Podem anar a una botiga i si la persona que ens ha atès ho ha fet de forma amable, perquè no poder dir-li: Gràcies per la seva amabilitat. M’he sentit ben atesa.
  2.       Les crítiques constructives poder ser beneficioses, sempre i quan ens demanin fer-les; ens donin permís per fer-la. 

31/1/13

CONTROLANT LES SITUACIONS DESAGRADABLES


Sovint hem comentat en aquest espai la necessitat de ser un mateix; tenir autoestima, autoimatge i autoconcepte per sentir benestar personal i  afrontar els reptes que la vida ens depara, especialment les situacions desagradables amb la resta de les persones del nostre entorn.

Ser un mateix i sentir que vivim la vida de forma harmònica i equilibrada. Només d’aquesta manera es pot evitar que qualsevol persona ens pugui fer mal; no donar permís als altres perquè ens puguin fer mal i no és gens fàcil d’aconseguir. Cal autoestima i responsabilitat personal i social per reflexionar, el més objectivament possible, sobre els errors, propis i dels altres, per calibrar les situacions conflictives i decidir què i com actuar per solucionar el problema.

Ser un mateix vol dir reconèixer-nos, i reinventar-nos alhora, cada vegada que superem una dificultat, especialmen amb aquelles persones agressives i amb manca d’assertivitat que no han tingut la possibilitat encara d’aprendre a dir quelcom sense fer mal els altres.

Aquest article és fruit d’una experiència amb una persona que, fa pocs dies, em va dir el que pensava -tots tenim aquest dret- però ho va fer –des del meu punt de vista- de manera poc encertada i gens assertiva.  

Enfadar-nos amb els altres pot ser lícit, just, coherent i necessari –i tant! Podem enfadar-nos i deixar anar la ràbia per evitar altres mals, però no podem fer-ho de qualsevol manera pensant que tinc tot el dret de dir el que penso, o perquè, sóc així de natural i espontani i dic sempre el què penso.  És clar que podem dir el que pensem, però  hi ha un requisit imprescindible: ser assertiu. I si no ho som podem aprendre a ser-ho
– l’assertivitat s’aprèn.

Sabem que davant l’enuig o la ràbia el millor és deixar passar hores o dies per passar després a aclarir la situació. Evitem contestar impulsivament perquè les paraules poden fer mal i costa molt reparar-les; és convenient recordar com les noves tecnologies, a través dels mail immediats i irrecuperables, poden fer molt de mal una vegada clicat l’enviar.

Sovint manca en les persones el “mirar més enllà” del que sempre en parlo. Convé reflexionar més i abans d’actuar per estar-ne ben segurs d’alguns comentaris. Mirar més enllà ens ajuda a plantejar-nos algunes preguntes:
  • Estem segurs i convençuts del què pensem o diem? Tenim tots els elements per estar convençuts de les afirmacions que fem?
  • Ens hem responsabilitzat de preguntar l’altre els motius de la seva actitud – per què ha dit  allò en concret i el motiu de la seva reacció?  
I, tot i que l’altre pugui tenir raó per sentir-se enrabiat, cal contestar malament? Si així ho decidiu, només recordar que estareu responent de la mateixa persona que us ha agredit i que, evidentment, no millorem les relacions, a banda que, podeu sentir buidor i malestar personal posterior si el vostre propòsit és ser una persona assertiva.  

No és fàcil però davant les respostes agressives, crec que cal:

-          Evitar les respostes impulsives i immediates.
-          Pensar les raons que impulsen l’altre a dir-nos una cosa de forma agressiva.
-          Preguntar si cal aclarir quelcom abans de respondre o jutjar.
-          Parlar i aclarir la situació, des de la responsabilitat que ens caracteritza.
-          Perdonar l’altre des de l’empatia que ens caracteritza i per estar bé amb nosaltres mateixos.
-          Decidir vols a l’altre persona a la teva vida; si és tòxica, pots decidir no comptar-hi.

Per finalitzar aquest article se m’acut fer-ho amb paraules d’altris:

Cualquiera puede enfadarse, eso es algo muy sencillo.
Pero enfadarse con la persona adecuada, en el grado exacto, en el
momento oportuno. Con el propósito justo y del modo correcto, eso,
ciertamente, no resulta tan sencillo.
Aristóteles
Si quieres cambiar el mundo
Cámbiate tu primero
Ghandi

Continuem creixent!

25/12/12

COMPARTIM EL NADAL AMB ESTIMACIÓ

FEM DEL DIA DE NADAL UN DIA BEN ESPECIAL. 
DES DE LA BONDAT I HUMILITAT QUE ENS HAURIA DE CARACTERITZAR, MIREM MÉS ENLLÀ I TROBAREM EL VERITABLE VALOR DE LES PERSONES. 


19/11/12

CRÉIXER JUNTS. TALLER MATINAL A LA FUNDACIÓ ÀMBIT

Dissabte, dia 24 de novembre als espais nous de la Fundació Àmbit es farà una activitat nova per a pares i mares. 
Mentre els pares i mares fan un taller els infants estaran al costat fent-ne un altre d'ecologia emocional.  




Un espai trimestral per compartir èxits, dubtes i preocupacions com a pares i mares. Un espai per educar actituds i formar persones.

Mirem els infants, acompanyem-los en aquest aprenentatge i 
donem-nos l’oportunitat de créixer amb ells.

Objectius:

Crear consciència educativa.
Reflexionar conjuntament dubtes i preocupacions personals.
Compartir experiències amb altres pares i mares.
Valorar el treball emocional, l'afecte i els vincles afectius dins l'educació.
Gestionar els conflictes amb els fills des de la intel·ligència emocional.
Créixer com a pares i mares.

Metodologia:

La metodologia del taller serà bàsicament pràctica; vivencial i participativa, tot i que també s'hi inclourà una part teòrica, si s'escau.

Els participants tindran l'oportunitat de plantejar idees, preocupacions o altres temes que siguin del seu interès, amb la finalitat de compartir-los per aprendre de forma conjunta al llarg d'aquest taller i els següents que es faran al llarg del curs.

El formador prepararà activitats vivencials amb la intenció de facilitar la reflexió i comprensió dels temes tractats.

Cada sessió inclourà l'anàlisi d'un cas fictici, supòsit que es comentarà a nivell de grup petit per passar a treure'n conclusions generals a nivell de grup gran.

** Porteu-hi els vostres fills i, mentre els pares i mares fan el taller, els infants en faran un altre d'Ecologia Emocional.


RESPONSABLE: M. Teresa Abellán Pérez
HORARI: De 9.30 a 13:30h.
LLOC: ÀMBIT - Sant Andreu. Recinte de Fabra i Coats
C/ Sant Adrià, 20. 08030 Barcelona
APORTACIÓ: 20€ Amics Fundació. 40€ Altres

http://www.fundacioambit.org/programa-activitats/setembre-desembre-2012/2411-creixer-junts