20/4/14

EDUCACIÓ EMOCIONAL A RÀDIO ESTEL

Bon dia a tothom.
Dimecres passat, dia 16 d'abril, em van convidar al programa "de cap i de nou" de ràdio estel, dirigit per l'Oriol Casals (un encant de persona i bon professional).

Una hora de reflexions educatives que van donar pas a riures, bon humor, filosofies i activitats educatives per a infants i per a tothom en general.

Com sempre em passa, després de participar en un programa de ràdio, i, una vegada escoltant-me, m'adono de tot allò que podria haver dit aprofitant l'ocasió i no vaig dir. Tot allò que podria haver dit d'una altra manera més entenedora... No cal preocupar-se massa. Va sortir com havia de sortir i, amb l'expèriència, per a la propera vegada, segur que portaré alguna altra estratègia que m'ajudi a dir allò que vull i de la m illor manera.

Us deixo amb el link, però primer donar les gràcies a l'Esteve Pujol, al Jordi i, molt especialment, a l'Oriol Casals.

http://www.radioestel.com/audio/20140416DECAPIDENOU.MP3

11/4/14

ENUIG I RÀBIA A P-4

Fa pocs dies vàrem parlar amb els infants de 4 anys sobre l'emoció de l'enuig (enfado) i la ràbia. Tota la sessió va anar entorn de:
Quan s'enfadaven, què feien per resoldre els problemes?
De quantes maneres podien solucionar els problemes?
Els resolen sols o bé han de demanar ajuda a la mestra?
Què vol dir estar enfadat?
Com ho sabem que una persona està enfadada?
Quines expressions facials fem?






I com podem pintar la ràbia?





Sensacional! Els infants han gaudit moltíssim esquitxant pintura. Proveu-lo!

10/4/14

ULLERES EMOCIONALS POSITIVES




Fa pocs dies, parlant amb la meva filla, arribàvem a la conclusió de la importància de posar-nos les ulleres positives, sempre que sigui possible, per sentir la vida plena.

Posar-se aquestes ulleres vol dir que me les poso i ja veig les coses de manera més positiva?
No. No és tan fàcil. Primer cal tenir la voluntat que això és així i que realment facilita la meva vida i felicitat. És un bon estímul per prendre consciència de l'estratègia abans de posar-nos les ulleres.

També cal saber que aquestes ulleres permeten una bona visió però ha de passar un temps abans de veure-hi bé i de forma clara les imatges del món i de les persones. Normalment cal trencar l'hàbit de pensar malament dels altres i del món. Cal aprendre escoltar i pensar les possibilitats de per què l’altri ha dit o fet quelcom.

Igualment cal humilitat per relacionar-nos amb les persones. Algunes persones mantenen una postura i no poden, o no saben, acceptar més raó que la seva i això dificulta entendre's.

No oblidem que posar-nos ulleres positives no vol dir que tot i cap i que ens conformem amb tot. Parteixo de la idea prèvia que tots tenim autoestima i som responsables de les nostres actuacions i, per tant, calibrem quan cal aclarir situacions concretes: El que és meu, és meu (i ho solucionaré com a persona responsable que sóc) El que és teu, és teu (i et toca resoldre'l a tu).

Sovint podem confondre i confondre'ns parlant d'idees i habilitats personals i socials per millorar les nostres vides. Cal ser realistes per no autoenganyar-nos i no conformar-nos amb tot allò que ens arriba. No és qüestió de fantasia, tot i que algunes utopies a vegades es fan realitat; com em va passar a mi fa vint anys amb la introducció de l'educació emocional a les escoles.

Avui us proposo mirar tot allò que tenim i respirar sentint que val la pena. La vida està plena de dificultats i això sí que no ho podem canviar perquè no està a les nostres mans, però mirem aquestes dificultats com a oportunitats per a créixer com a éssers humans..

Aprenguem a mirar la part bona de tot allò que ens passa a la vida i, al final, s'interioritzarà i passarà a ser una actitud habitual. Fins i tot de la mort i el dolor aprenem. És dur, però un fet.

Si fa sol: Què bé, m'encanta!

Si plou: Aprofita per mullar-te sota la pluja o xapotejar als basals.

I si tens problemes i has d'afrontar un problema, deixa passar un temps mentre penses com el solucionaràs i deixa't contagiar, mentrestant, pel bon humor de les persones del voltant.

Us deixo amb un vídeo per contagiar-vos l'alegria de viure.




8/4/14

CONGRÉS INTERNACIONAL D'EDUCACIÓ EMOCIONAL

El passat cap de setmana vaig tenir el plaer i la satisfacció d'assistir al Congrés Internacional d'Educació Emocional de Barcelona, amb el lema Psicologia positiva i benestar.

Sempre és un plaer compartir coneixements, sentiments, idees, orientacions, experiències,... per verificar que anem bé, que cal avançar en la nostra, i imprescindible, tasca educativa on les emocions són bàsiques si volem canviar actituds i millorar el món.

No, no és una fal·làcia. És una realitat que anem avançant, i molt. Cada vegada es va desmostrant científicament que és una necessitat treballar de forma integral i crear consciència per educar amb les emocions. Recordar que: "No hi ha cognició sense emoció".

Els que ja fa un temps que assistim a les Jornades d'Educació Emocional de la UB coincidim any rera any i és un plaer. Carregar les nostres piles d'una energia molt especial. Trobar persones que estan en la mateixa sintonia i treballen igual que una per avançar.

Com sempre, he aprés noves maneres de fer i pensar. He tingut el plaer de compartir experiències i activitats amb persones magnífiques. Seguint el lema del Congrés, hem gaudit de moments positius i alegres.




Gràcies a tots i totes per fer-me sentir una més i donar-me una nova empenta emprenedora plena d'il·lusió.

Gràcies especialment per mirar-me i veure'm, entre tantes persones savies de cor humil.

Fins l'any vinent!

Us deixo amb una frase que em va ensenyar un formador Coaching: El conocimiento es solo rumor hasta que no llega al músculo.

17/1/14

FORTALESA, VALENTIA, .... UNA GRAN DONA


Increïble la fortalesa i valentia d'aquesta GRAN DONA. Escoltant-la una es diu si realment pot arribar a sentir el que diu. No puc deixar de pensar que qualsevol repte no s'acosegueix amb un "xascar" de dits de forma ràpida. Quin treball espiritual tan gran! Estimar-se a un mateix i saber aïllar-se de tot allò tòxic és bàsic. No deixar-nos impregnar d'allò que els altres pensen o diuen. Cadascú té la clau de la seva felicitat, del seu món. Pintem el nostre quadre personal amb orgull, seguretat i valentia.

COMENCEM!

NO ÉS FÀCIL JA HO SABEU. RES ÉS FÀCIL, PERÒ SÍ POSSIBLE.

10/1/14

AGRAÏMENT I FELICITAT DE LA MA


La primera vegada que vaig fer una carta d'agraïment va ser arrel d'una proposta feta per en Rafael Bisquerra en unes Jornades d'educació ecològica. L'activitat consistia en pensar en alguna persona propera i significativa que hagués fet quelcom per mi i agrair-li les atencions i l’acompanyament incondicional a través d'un escrit.

Us adjunto un vídeo que he trobat a Facebook i que recull l’essència de l’activitat que vaig tenir el goig d’experimentar en aquell moment. Us asseguro que, encara ara, quan recordo el moment del meu agraïment em vénen ganes de plorar.

És cert, el primer beneficiat en ser agraït és un mateix. Experimenteu-lo.

Pensa en alguna persona del teu entorn a qui puguis i vulguis agrair-li un o mil mostres d’atencions, paciència, esforços, ànims,...

Fes-li una carta d’agraïment i llegeix-li.

Si no m’equivoco (i no ho crec) serà gratificant per ambdues parts i, el que sentireu, formarà part del que ja fa temps vull aconseguir en aquest bloc: canviar actituds humanes per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i millorar aquest món i les relacions.




9/1/14

ESCOLTES QUAN ET PARLEN?

Font fotografia: Internet

Altres vegades hem parlat, en aquest espai, sobre l'escolta activa i la importància d'aquesta en les relacions.

Avui he trobat un escrit que complementa els anteriors. Una oportunitat per refrescar i millorar les nostres relacions i actitud relacional.

Mucha gente pregunta a su interlocutor si está escuchando mientras habla, para ver si está atento a lo que dice o si por el contrario está pasando y no le está haciendo ni caso.

Y es que la mayoría de la gente no sabe escuchar.

Escuchar con los cinco sentidos es lo que se llama escucha activa. Una escucha correcta es aquella que se realiza con todos los sentidos de tu cuerpo: con los ojos, mirando a la persona que te habla, con los oídos, escuchando y procesando todo lo que te dice, con el cuerpo y tu lenguaje corporal, y sobre todo con tu cerebro.

Una correcta escucha activa es aquella que SE LIMITA A ESCUCHAR, NO JUZGA, NO VALORA, NO ACONSEJA, NO SENTENCIA, simplemente escucha y hace que la otra persona se sienta escuchado. Y tienes que escuchar el doble de lo que tú hables.

¿Cuántos amigos tienes a los que les cuentas algo y sientes que no les importa nada lo que les estás contando y terminas siendo tú el que les escucha a ellos?

Todos tenemos personas con las que nos sentimos escuchados y eso es un valor difícil de encontrar hoy en día en el que la mayoría de la gente mira por sí misma y poco por los demás.

El lenguaje corporal es muy importante a la hora de escuchar, no podemos escuchar con los brazos cruzados, sin mirar a nuestro interlocutor, o con el cuerpo echado para el lado contrario a donde se encuentra. Nuestro cuerpo tiene que estar escuchando también, nuestro cuerpo tiene que escuchar todo lo que dice el otro, con nuestra mirada en los ojos de quien nos habla, con una posición del cuerpo abierta (sin brazos cruzados) y escuchando lo que dice el otro.

Una escucha activa es aquella en la que cuando la otra persona nos está contando algo, no estoy esperando a que termine de hablar para responder o decir lo que yo quiero decir, no. Esto es algo muy común y que hace la gente “egoísta” que no sabe escuchar y sólo quiere hablar de su tema o de lo que él piensa o dice. Eso no es un diálogo, es un monólogo de dos personas, ya que cada uno habla de lo que piensa pero ninguno de los dos escucha al otro y lo único que hacen es esperar a que termine el otro para decir lo que quieren.

La escucha activa es aquella en la que estamos dispuestos a escuchar sin juzgar lo que nos está diciendo, atentos a lo que nos dice la otra persona e intentándonos poner en su lugar y saber cuál es su motivación o preocupación por contarnos esto.

Ser un buen escuchador es un valor muy preciado y algo que parece sencillo pero no lo es. Si logras conseguir ser un buen escuchador serás una persona muy valorada a la que la gente acudirá simplemente a sentirse escuchada, sin ser juzgada ni valorada, simplemente escuchada.

Font: El Blog que te hará pensar

ESCOLTEM DES DEL COR, ESCOLTEM AMB LA MIRADA.


SOBONFU SOMÉ, MESTRA ESPIRITUAL AFRICANA



Fa molt poc temps que conec a la Sobonfu Somé. A través de la meva amiga Isa Angulo, vaig tenir l'oportunitat de veure-la fa uns mesos a Barcelona. Només la seva mirada trasmet la seva sabiduria. Una percepció excepcional que poques persones han de ser capaces de transmetre.

Us deixo amb l'extrevista que la Imma Sanchís li ha fet i que surt publicada avui a La Contra de la Vanguàrdia.

https://dl.dropboxusercontent.com/u/72437888/La%20Contra%209%20de%20gener%20de%202014.pdf

GRÀCIES SOBONFU PER AJUDAR-NOS A CRÈIXER

3/1/14

"TAL VEZ LA PRISA DE LOS HUMANOS NO SE DEBA A UNA CARRERA"


Vaig escoltar aquesta frase (la del títol de l'article) en una pel·lícula i em va fer pensar en mi i en tantes i tantes persones que patim aquesta, quasi, malaltia.

El tema del temps, en general, i la seva gestió o mala de gestió, comença a ser un tema preocupant, fins i tot per a la nostra salut física. Un bon tema de reflexió per a molts. El no tinc temps s’ha convertit en una frase habitual que ens pot fer més mal que bé. Alguns metges diuen que un cert estrés és bo però d'això a l'aprenentatge social ;ben vist!, que estem instaurant hi ha un bon tros.

Us proposo fer una prova a aquelles persones que dieu teniu manca de temps:

  1. Agafeu un paper i apunteu tot allò que heu de fer i que us neguiteixa. 
  2. Analitzeu, punt per punt, la urgència real de cada tasca, o cosa a fer, i subratlleu allò que pot esperar a la setmana entrant o, per més endavant. 
El llistat resultant és realment llarg? 

És possible que el vostre llistat no sigui tant llarg com percebíeu i és que el temps i l’anar accelerats s’ha convertit en una rutina i no sabem ben bé el perquè.

Potser tenyim o disfressem, incoscient o conscientment, la pròpia realitat. És una disfressa per ocultar possibles pors? En aquest cas, a què tens por? Potser a descobrir-te i mostrar-te tal qual ets? Per què no pots aturar-te? Fins quan pot durar un carnaval personal? És que corrents i anant atrafegats som més importants? Quin és el resultat de tasques i feines fetes des de l'estrés?

Aquells i aquelles que sou pares i mares plantegeu-vos el ritme que esteu imposant als vostres fills. Cal fer realment tantes activitats extraescolars? Sense tranquil·litat els infants no poden rendir i aprendre. 

Sense temps no podem:
  • Escoltar els altres, o als amics, perquè amb preses no escoltem de forma activa. No us ha passat estar escoltant (fent veure que escoltàvem) i estar pensant en altres coses personals?
  • Gaudir de petites coses que la vida ens posem al davant; aturar-te i prendre un cafè amb un amic i xerrar de tot o de res. No perdem l'oportunitat perquè el temps no recula; això sí que és important!
  • Veure i gaudir espiritualment d’una posta de sol.
  • Assaborir la truita de patates que tan t’agrada. 
  • Respirar i llevar-nos pensant en el deliciós cafè que ens espera.
  • Banyar-te els peus a l’aigua freda de la platja de desembre.
  • Passejar sense preses i mirant què hi ha al voltant; com miren les persones, fer-los un somriure...
  • Gaudir de no fer res durant tot un dia! 
La manca de temps i la consciència no són amigues i, per tant, ens perdem molts segons importants de coses que passen davant els nostres ulls i no veiem perquè anem a pinyó fixa sense desviar mirades.

Observa’t a través dels altres abans de perdre amics per la manca de temps fictícia. El temps el gestiones tu i no a l’inrevés. 

Pensem i decidim què volem fer amb el nostre temps. 



28/12/13

EL CONTE DE LA VACA

Us deixo amb un conte instructiu. Lamento no poder posar de qui és. Sempre intento ser legalista, en el sentit d'autories, però en aquesta ocasió no és possible. Si l'autor el llegeix i vol fer-mo saber, afegiré el seu nom encantada. Mentres entendré que els coneixmenets cal compartir-los.

CONTE DE LA VACA 
- Avui farem un passeig pels voltant de la nostra vila -va dir el mestre al seu jove deixeble. Així doncs, van començar a caminar allunyant-se del poble i arrivaren a una casa. Una casa que el jove deixeble mai havia vist ja que quedava força apartada dels camins que porten cap a la vila.

Era una casa molt destartalada, envoltada per uns camps bruts i sense cultivar. Tot i això, al costat de la casa hi havia un petit tancat amb una vaca. En aquesta casa hi vivien 10 persones: el pare, la mare, quatre fills i dos avis.

Els vestits vells, bruts i trencats eren la proba de la misèria que regnava en aquell lloc. Tot i això, la família tenia la vaca. El pare va explicar al mestre que gràcies l'animal, a la seva llet, podia anar vivint. Sort en tenien d'aquesta bèstia! -va dir alçant els ulls al cel.

El mestre i el jove deixeble van passar la nit amb la família, enmig de brutícia i desordre. Es van despertar molt d'hora, abans que ningú i sense fer soroll van sortir de la casa i van entrar en el tancat de l'animal. És l'hora de que aprenguis una lliçó -va dir el mestre al seu deixeble. I agafà una navalla i matà la vaca. Què has fet mestre? -digué el noi amb veu angoixada. Sense inmutar-se, el mestre va començar a tornar cap a la vila, sense fer cas al seu jove acompanyant.

El jove no es podia treure del cap el que el seu mestre havia fet a aquella pobra família. I sovint li retreia la seva acció dient-li: per culpa teva aquesta família morirà de gana.

La història explica que un any després, mestre i deixeble van tornar a visitar aquell lloc. En arribar-hi no hi van trobar el que esperaven. En lloc de la casa ruïnosa que havien vist l'any abans hi van trobar una construcció nova, ben cuidada i envoltada de cultius pròspers.

De dins la casa va sortir el pare de família que feia un any els havia acollit per a passar la nit. El noi estava molt sorprés, feia un any aquell home anava brut i tenia un aspecte trist i decaigut i en canvi ara se'l veia ben arreglat i content. L'home se'ls apropà i els explicà que feia aproximadament un any algú els havia mort la seva vaca, la seva font d'alimentació. Havia estat un cop molt dur per a tota la família ja que no sabien com podrien subsistir. Necessitaven menjar i havien de buscar altres fonts d'aliment per als seus fills. Van netejar els camps, van aconseguir llavors de llegums i vegetals i van comneçar a conrear les terres. Al cap d'un temps van veure que estaven produint més del que necessitàven i van començar a vendre el que els sobrava i així, a poc a poc, van anar guanyant diners per a comprar-se roba nova i arreglar la casa. L'home va acabar dient: És com si la tràgica mort de la nostra vaca ens hagués obert la porta cap a una vida millor.

El jove deixeble va entendre finalment la lliçó que el seu savi mestre volia ensenyar-li. La mort d'aquell animal havia estat el principi d'una vida nova i plena d'oportunitats.

De tornada cap al poble, el mestre li preguntà al deixeble: creus que la família estaria on està ara si encara tingués la vaca? i el jove feu que no amb el cap. El mestre continuà explicant: La vaca era com una cadena que els tenia lligats a una vida de conformisme i mediocritat. Al no tenir-la van haver de prendre la decisió d'esforçar-se per cercar alguna cosa més.

Us és familiar oi el missatge d'aquest conte?

A vegades, les situacions difícils ens dirigeixen cap a camins planers i millors. Les situacions difícils són una oportunitat per a créixer, millorar...

La felicitat requereix que el futur sigui incert .
Wagensberg



AUTOESTIMA EN DEFINITIVA

Fa poc em va arribar un vídeo interessant; al final, les imatges capten millor l'atenció dels lectors i, sense gaires explicacions, una diu abans el missatge essencial.

Quantes vegades desitgem allò que els altres tenen. Quan aprendrem que no hi ha res perfecte? Quan sentirem que nosaltres som allò més important a la vida; amb les nostres fortaleses i debilitats? Quan valorarem tot allò que nosaltres sí que tenim!

Hem escoltat o llegit que la nostra felicitat depén només de nosaltres, però vivim i actuem en aquest sentit? De nosaltres depén la nostra serenor i tranquil.litat interna (la clau de la felicitat per moments) Ho sabem oi? però tot i així continuem envejant, valorant als altres més que a nosaltres mateixos i pensant que la vida dels altres és molt millor quan no és cert.

Aquests dies explicava el conte del Petit Avet; un avet que no li agraden les seves fulles primes i punxegudes i que demana a una fada canviar de fulles; fulles de pedres precioses, fulles verdes i fresques, d'or... i al final s'adona que no hi ha res perfecte i que es tracta d'acceptar, conformar-nos i valorar el que som i el que tenim. Així no val copiar els altres per a millorar -es pregunten els infants més grans- sí que val. Jo valoro qualitats dels altres i puc programar millorar aspectes personals per a ser millor persona, i tant!

Us deixo amb el vídeo.

http://www.youtube.com/watch?v=KD9IlRDDD4I

Valorem primer les nostres qualitats i planifiquem com millorar algunes de les debilitats.

25/11/13

ACTIVITATS D'EDUCACIÓ EMOCIONAL PER A INFANTIL





Us presento dos recursos que s'estan introduint i fent amb els infants d'infantil. 

1) Un munt d'emocions és un recurs per treballar les emocions bàsiques. Cistells on els infants van portant coses de casa relacionades amb cadascuna de les emocions; contes, pot d'aigua i sal; simulant les llàgrimes, espantasogres i nassos de pallasso per fer riure, capses plenes de petons...
A primera hora del matí, quan entren els infants de 3, 4 i 5 anys, poden jugar de forma lliure i conjunta.

2) Paraigües emocionals. A la nostra escola, a la primera reunió de curs amb les famílies, hi ha el costum que els infants deixin un missatge escrit per als pares i mares i aquests fan el retorn per als fills i filles. Una manera d'escriure missatges emocionals.
Aquest curs, la mestra de 5 anys va comprar un paraigües i va penjar estrelles de diferents colors. Els infants van escriure als pares i aquests van contestar-los per l'altra cara de l'estrella. El paraigües estarà penjat a la classe tot el curs i, a més, el farem servir com a metàfora per cal.librar els problemes. (mireu metàfora del paraigües en l'altre bloc)

Continuem creant i fent que l'educació sigui quelcom més que coneiments.
 Educació amb emoció.


19/11/13

DISSABTES DE TERTÚLIA


Els infants aprenen i, de vegades, els adults no sabem ni com ho han fet, i és que l’aprenentatge i el creixement personal són quelcom més, imperceptible i subtil, que l’escola, la família, l’entorn i la societat. I, sense que ens adonem, els fills creixen i es fan grans, com una llavor plena de vida. Els infants són i donen vida.

Les tertúlies dels dissabtes ens ofereix la possibilitat de compartir la teva experiència com a pare o mare i reflexionar de forma conjunta sobre temes relacionats amb l’educació: què és l’educació, què i com vols educar els fills, quina mena de comunicació i escolta hi estableixes, per què és important l’afecte educant, com aprens a fer de pare o mare...

Aquestes i altres preguntes, dubtes, idees, èxits i preocupacions educatives i personals podran tenir cabuda.

Objectius:
Crear consciència educativa.
Reflexionar conjuntament dubtes i preocupacions personals.
Compartir experiències amb altres pares i mares.
Valorar el treball emocional, l’afecte i els vincles afectius dins l’educació.
Gestionar els conflictes amb els fills des de la intel·ligència emocional.
Créixer com a pares i mares.

Metodologia:
La metodologia de la sessió serà bàsicament pràctica; vivencial i participativa.

Els participants tindran l’oportunitat de plantejar idees, preocupacions o altres temes que siguin del seu interès, amb la finalitat de compartir-los per aprendre de forma conjunta al llarg de la tertúlia.

Mirem els infants, acompanyem-los en aquest aprenentatge
i donem-nos l’oportunitat de créixer amb ells.

18/11/13

VIATGE IMAGINARI AMB INFANTS DE 4t

Alguns de vosaltres podeu preguntar-vos què és una visualització. Explicar el que és em resulta més fàcil si inicialment explico que és un recurs que utilitzen alguns psicòlegs amb els seus pacients i que consisteix en representar o visualitzar amb la imaginació una situació concreta que a la vida real els és difícil de fer.

La visualització utilitza la ment calmada i tranquil·la per contactar amb l’inconscient i els sentiments més profunds de cada persona a través de la imaginació. Les imatges i els missatges visuals creats que enviem a la ment a través de les visualitzacions passen a formar part conscient d'un desig, d'una necessitat i contribueixen a fer realitat els comportaments o actituds que tant costen de superar a la realitat. Passen a formar part del nostre pensament i de la realitat que programem a la nostra vida. Joe Dispenza, que va experimentar en si mateix les possibilitats de la ment per influir sobre el físic, diu Creamos la realidad con nuestros pensamientos.
Les visualitzacions ens permeten connectar, des de la consciència i a través de la imaginació, amb els nostres sentiments més profunds. Potencien aspectes tan importants per a la persona com són l'autocontrol, l’automotivació, la satisfacció personal i l’autoestima, així com el benestar personal i la serenitat. Fent-ho, afavorim les capacitats per aprendre a través de l’atenció plena, la concentració i la memorització.

La tècnica de la visualització és útil per a tota la vida i a l’escola en fem alguns viatges imaginaris per crear ambients que a la vida real és difícil d’aconseguir: fer-los volar, pujar escales per arribar a tocar els núvols, fer-los adonar dels seus punts forts i millorar les debilitats, crear situacions perquè aprenguin a valorar-se i estimar-se (autoconcepte i autoestima)...

El viatge comença amb una relaxació física, respiracions conscients i una bona postura corporal que faciliti estar còmodes i facilitar l’activitat.

Una vegada acabat el viatge imaginari se’ls ajuda a tornar a la situació real de la classe i de mica en mica van bellugant mans i peus i obren els ulls per compartir amb els companys l’experiència fantàstica de volar o sentir l’aigua freda al cos.



L’alumnat de quart han fet un viatge imaginari pel riu Ripoll i les basses veïnes del poble. Han tingut l’oportunitat de sortir volant per la finestra de la classe, banyar-se en el riu sentint l’aigua freda als peus i banyar-se a la bassa de Cal Llogari. Una experiència carregada de sentits que l’incoscient de cada infant ha recollit pensat que era una situació real.

Us convido a crear un viatge imaginari amb els vostre fill o filla. Abans d’anar a dormir feu un viatge que els ajudi a créixer. Una manera de compartir situacions ben especials.

PLORAR ÉS BO PEL COS I LA MENT



Des de fa uns cursos l’escola va decidir fer un tractament de les entrades a l’escola emocionalment acollidores per a millorar el clima ambiental i amenitzar dinàmiques afavoridores de l’aprenentatge. Començar el dia escolar amb distensió i gaudint del compartir des de la tranquil·litat per pal·liar l’estrès i les presses familiars.

Aquest curs, faig la rebuda de primer i segon de primària; la Marta fa l’entrada dels grans i tercer. Els rebem, tots els dilluns a primera hora, amb un missatge, un propòsit, un pensament o una reflexió. Dilluns passat vàrem presentar l’aforisme: PLORAR ÉS BO (per als més petits) i PLORAR ÉS BO PER AL COS I LA MENT (per als més grans).

Aquell mateix matí, la mestra de primer no va venir a l’escola per malaltia i vaig anar a substituir-la. Com que no sabia en quin nivell de Projecte estava ni què podria haver treballat vaig decidir fer català continuant amb el missatge de l’entrada.

Així que, per grups petits, van reflexionar què volia dir plorar és bo. Després d’aclarir forces conceptes, a vegades, complicats per als més petits de nivell cognitiu encara limitat, van anar dient quan ploraven ells, si era bo o no, qui plora més, com ens sentim després de plorar, què contenen les llàgrimes que després de plorar ens sentim tranquils, .... i molt més, van elaborar una frase que resumís allò més els havia agradat.

El resultat de les reflexions les vam enganxar al costat del missatge setmanal.



Llegiu què diuen els infants quan es parla sobre el plorar:

− La dutxa ens neteja per fora (el cos) i les llàgrimes per dins (la ment)

− Plorar és bo pel cos i la ment, dóna tranquil·litat i ens permet pensar millor.

− Plorar ens tranquil·litza i ens deixa dormir millor (aquest cartell era tan gran que no hi cabia i el varem enganxar en una altra paret)

Sovint, els infants fan créixer als adults. Ens permeten constatar diàriament com pensen i senten, en quin procés maduratiu es troben i com entenen conceptes emocionals complexes.

Gràcies nens i nenes de 1r A. Va ser una matí magnífic. Vaig gaudir d’una estona com a mi m’agrada, compartint emocions!!!

6/11/13

RESPONSABILITAT O VICTIMISME


Sovint em trobo amb ciclistes per la carretera que uneix el meu poble amb la ciutat. Un dia vaig veure un ciclista que circulava uns metres per davant meu. Un ciclista més, vaig pensar. Només havia de fer sempre, esperar el moment adequat per avançar-lo continuar el meu trajecte. Quan era més a la vora em vaig adonar que pedalava d’una forma estranya. Fixant-me amb atenció, em vaig adonar que només tenia una cama! Era el primer cop que veia un ciclista coix. Em va semblar extraordinari.

Encara ara em pregunto què fa quan arriba a un semàfor i s’ha d’aturar. Quines hauran estat les habilitats que ha hagut d’aprendre per afrontar les adversitats, i d’on va treure el coratge per continuar corrent com un ciclista amb una sola cama.

Quan el vaig avançar no vaig poder evitar mirar-lo la cara. Necessitava veure l’expressió d’un home tan especial. Torrat pel sol, suat i pendent de la carretera, concentrat en el seu esforç, allò és el que vaig veure.

Em vaig acomiadar mentalment d’ell, desitjant-li que fes molts i molts quilòmetres més gaudint de l’esforç i de la seva fortalesa excepcional.

Autora: M. Teresa Abellán Pérez
Publicat a Món d’emocions (Barcanova)

El ciclista de la història, ben bé, podia haver optar per deixar de fer ciclisme pel fet de tenir una sola cama, però no va ser així. Entenc que es va ocupar de la seva vida de forma responsable. Deuria acceptar la seva situació i decidir cap a on volia anar.

La història del ciclista em fa pensar en la persistència d’algunes persones i les ganes de continuar vivint. En la força que té la voluntat i les forces de superació que pot arribar a tenir l’ésser humà.

Què havia de fer? Renunciar al ciclisme? Afrontar la seva discapacitat de forma amb esforç i obtenint a canvi satisfacció? En tot cas, el que no va fer, va ser prendre una actitud victimista.

L’actitud de victimisme que utilitzen forces persones, plena de queixes i mai suggeridores per solucionar problemes, no serveix per avançar i créixer positivament. Tot al contrari, serveix per allunyar a les persones amb les que convivim, sentir soledat i més queixes. Les persones que els ha tocat viure una infantesa o vida difícil, poden manifestar, una i altra vegada, que han patit molt i que se senten desgraciats, però de què els serveix la pura queixa?

Es tracta de partir de la realitat que s’ha viscut i, independentment de que la situació hagi estat bona i fàcil o dura i difícil, començar a fer canvis. La visió de futur i el mirar cap endavant és l’estratègia per sortir del forat i començar a caminar, canviar l’actitud i sentir que un és responsable i capaç de dirigir el timó del seu vaixell. Potenciar la pròpia realitat, aquella que de forma conscient es vol crear per sentir benestar personal.

I podem queixar-nos algun cop? Tinc una amiga que sempre diu, algun dia pot ser el dia de les queixes i jo crec que possiblement deu ser terapèutic, però tenint en compte que és això, un dia de queixes, com el dia de carnestoltes o el dia dels sants innocents, que són dies per a fer bromes més o menys permeses. Les queixes d’un dia poden ser un moment de neteja i explosió focal però, passat aquesta és convenient transformar aquesta energia en actuadora, renovadora i útil.

Algunes preguntes com a reflexió final:
Em queixo molt i sovint? Per què ho faig? Puc modificar aquesta actitud? Vull fer-ho? Que milloraria en aquest cas?

EL PARE I LA MARE TAMBÉ PLOREN




Fa algun temps una mare em coemntava que no volia plorar davant la seva filla. Em vaig atrevir a preguntar-li: què li ensenyaràs a la teva filla si no plores mai davant ella?

Crec que és una bona reflexió que molts ens hauríem de fer: Què li ensenyem als infants si ocultem les emocions i no els ensenyem a legitimar i gestionar-les? Què aprendran els infants si no veuen plorar mai al pare i la mare, que són els models d’actuació en aquesta vida? Possiblement reprimiran les ganes de plorar i totes les emocions perquè el pare i la mare no ho fan i, per tant, no deu ser bo.

Les emocions havien estat un tabú i encara queden reminiscències. Recordeu aquestes expressions?: els homes no ploren, no ploris, no tinguis por, no tinguis vergonya… Són expressions, fruit i resultat de la maca de consciencia i educació emocional que fins fa ben poc ha imperat a la nostra societat. però que, per sort, van canviant. Ara ja poden dir que les emocions són un permís i que és bo, física i mentalment, acceptar-les i manifestar-les. Som raó i emoció i no podem concebre a les persones sense elles. Actualment no es pot concebre la raó sense l’emoció, ja sigui, estudiant, treballant, reposant, compartint…. VIVINT!

La tristesa, com la resta de les emocions, és un mecanisme alliberador que té el cos per a desfogar-se de les situacions desagradables; la mort d’alguna persona estimada, una separació, el dol per un canvi de feina, dol per un canvi de residencia, …

El plor i les llàgrimes són un benefici per a la nostra salut. Manifestar la tristesa sense convertir-la en una obsessió és bo per al nostre cos. Cal donar-li un espai a la tristesa quan arriba, però mantenint una actitud de mirar cap endavant i continuar vivint, tot i acceptant el que hagi pogut passar. Hauríem de ser capaços de “passar pàgina” i de treure valentia per continuar ocupant-nos de la nostra vida de forma responsable (sabeu que no és gens fàcil, però és la única solució per continuar gaudint del benestar personal)

En el cas dels infants més petits, aquells que encara no tenen un mínim de vocabulari i estan formant el seu llenguatge, és recomanable deixar-los plorar perquè de manera molt especial està justificat el fet de plorar. Plorar per desfogar-se, netejar i manifestar que hi ha coses que encara no entenen ni poden manifestar. Deixem plorar els infants. Podem estar al seu costat i dir-los que quan acabin estarem allà per intentar sobreinterpretar el possible motiu del plor; per posar paraules al plor.

A vegades arriba la tristesa i no sabem ben bé el perquè ha arribat? No cal donar-li més importància. Possiblement té a veure amb històries de la “nostra motxilla invisible”, aquella que tots portem posada i que ningú veu. Una motxilla on guardem allò bo i no tant bo que ens passa en el dia a dia: vivint, aprenent i creixent i que forma part de la nostra personalitat. Possiblement té a veure amb el nostre nen interior que de tant en tant surt.

La vida és plena de situacions agradables i d’altres de desagradables. No és ni bo ni dolent, simplement és un fet i si ho acceptem de forma àgil i sense romanticismes passa a formar part de la nostra vida. El més important és ocupar-nos de resoldre les situacions desagradables per aconseguir l’equilibri personal.; gestionar les emocions i aprendre a ser intel.ligents emocionalment.

Per acabar una curiositat. El cos, biològicament, està preparat per sentir les emocions de les altres persones. Els científics han comprovat com el cervell és capaç de posar en funcionament les mateixes parts per manifestar les emocions, tant si és meva com si és d’una altra persona.. Per això algunes vegades som capaços de plorar veient a altres persones plorant. I es que, les emocions es contagien .