24/2/13

EDUCACIÓ EMOCIONAL A LES ESCOLES, UNA REALITAT!

La tortuga ens ensenya estratègies per solucionar problemes

Adjunto el link d'un vídeo curt on podreu veure com ensenyem, també a la nostra escola de Sant Llorenç, l'educació emocional.
La història de la tortuga sàvia que ensenya a la tortuga entremaliada les CONSIGNES MÀGIQUES que ha d'aplicar quan està enfadada, té un problema  o ha de fer quelcom.
Consignes màgiques
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=PQE4WqQSOcQ


Gràcies a la Maria Dalmases que m'ha passat el link. 




20/2/13

EDUCAR PER A LA VIDA I PER A LA MORT


En molt poc temps, al meu poble –on faig vida i treballo–hem hagut d’afrontar la mort de dues dones joves. Morts que en diem: no toquen. Entenem, i hem aprés, o necessitem aprendre, que la mort arriba quan tenim una edat avançada. La realitat, però, ens demostra que no sempre s’acompleixen els nostres desitjos. Les persones naixem, vivim i morim  sense poder preveure la durada d’aquest cicle; el cicle de cada persona que alguns diuen ja està predestinat.

El curs passat el mestres de  l’escola, vàrem haver d’afrontar, amb molt de dolor, la mort de l’Eli; una mare de l’escola que de forma ràpida va abandonar aquesta vida, sense tenir l’oportunitat de veure créixer els seus fills.  Fa pocs dies, la Montse, encara de forma més immediata, va abandonar-nos igualment.

Cada vegada que tinc l’oportunitat, anuncio als mestres que és inevitable haver d’afrontar el dolor de la mort de mares o pares, perquè és una realitat, i encara que no habitual –per sort– cal estar preparats i saber com  canalitzar el dolor dels infants que perden els pares de forma immediata i, per a ells,  incomprensible. Com acompanyem, consolem, ajudem...els infants en aquells moments i a partir de llavors.

Ahir li explicava a una companya alguns aspectes que cal tenir present a l’hora de fer un treball amb els infants que perden un pare o una mare (amb variacions segons l’edat dels infants) tot i que, a la nostra escola, per sort, tenim estratègies i educar per a la vida i la mort està interioritzat i per tant forma part de l’actitud dels mestres del centre.  

D’entrada, tal i com sempre anunciem en aquest bloc, cal acceptar que la tristesa estarà present, serà un permís i, possiblement, durant força temps. Possiblement apareguin altres emocions i sentiments com ara: dolor, ràbia, enuig, sentiment d’injustícia... Com, si no, afrontar una pèrdua tan valuosa i important sense que ningú ens hagi preparat prèviament? La tristesa estarà a casa, a l’escola i dins de l’infant. Cal donar-li un permís, acceptant-la i anunciar que és normal sentir-se trist, però que amb el temps l’estat d’ànim pujarà i aprendrà a viure amb el record de l’absència .

Recomanacions importants per als mestres que afrontem la mort

És recomanable  respectar el "tempo" que necessiti cada infant per elaborar el seu procés personal de dol; ser curosos i respectuosos amb el que vol cada infant i, per això, és important cal observar-los de forma discreta però constant.

Els infants més petits no poden , ni saben, manifestar què i com se senten en un situació com la que descrivim perquè el seu nivell de desenvolupament personal no els permet fer-ho. Som els adults els qui podem sobreinterpretar, des de l’empatia, què pot sentir o pensar i parlar-ne quan ell ho demani; quan estigui preparat.  

 El més important és que sàpiguen que, si necessiten parlar amb el mestre, estarà allà per a fer-ho; normalment, quan passen els dies necessiten parlar de l’absència de forma compartida.

Un altre aspecte inevitable a les aules són les premisses que anuncien activitats o documents que han d’arribar a casa, per exemple, per als pares o les mares ; digueu, pregunteu, doneu...a la mare i al pare ... –en aquest cas és recomanable fer una explicació personalitzada als infants que només tenen un progenitor-  Feu-li una mirada especial.

L'acomiadament d’un pare o mare és important fer-lo. En cas de no haver-lo poder haver fet, caldria treballar-ho i si és possible es podria parlar amb la família per tal de concretar com fer-lo.

Sempre dic que les preguntes són màgiques i potser encara hem d’aprendre i habituar-nos a fer-ne més. Si creieu que l’infant permet una acomiadament a l’escola podeu fer preguntes tipus: què prefereixes? Què t’agradaria més? (després de dir-li vàries alternatives)

ASPECTES GENERALS A TENIR EN COMPTE

Educar per a la vida i per a la mort implica:
–  Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix.
–  Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
–  Educar per a l'èxit i per a la frustració.
–  Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
–  Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d'humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per  fer aquest aprenentatge.

La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar-ne, tant de l’una com de l’altra. De la vida, en parlem, l’aplaudim, la sentim i gaudim. De la mort, cal parlar-ne també i fer-la present sense por. No cal passar la vida parlant sobre la mort, però sí parlar-ne.

Qualsevol procés de dol requereix:
-         Donar permís a les emocions i sentiments que apareguin en cada cas.
-         Adaptar la vida a la nova situació amb l’absència de la persona morta.
-         Trobar estratègies per rememorar i recordar l’essència de la persona morta.

Per edats:
L’edat de l’infant i el vincle afectiu establert amb la persona morta són el més important a tenir en compte: 
-         Abans dels 3 anys no estan capacitats per entendre el concepte de la mort, però entenen els sentiments i emocions de les persones que els envolten.
-         Dels 3 als 5 no diferencien la realitat de la fantasia. Al final de l’etapa intueixen que no tornaran a veure més la persona morta. Poden sentir por de perdre les altres persones estimades.
-         Dels 6 als 9 estan capacitat per entendre el concepte de la mort i el que representa.
-         Dels 9 als 11 entenen i comprenen el concepte de la mort de forma realista

 Algunes orientacions més:
-         Utilitzeu un vocabulari senzill i planer: La mama, el papa, se n’ha anat i no la/el tornarem a veure mai més. La mare s’ha mort perquè tenia una malalta incurable, ha patit...
-         Especifiqueu verbalment que la mort de l’ésser estimat no ha estat culpa de ningú i tampoc d’ells; no en busquem culpables
-         La mort no és momentània; és per sempre, permanent i inevitable.
-         Observeu els infants i feu-los preguntes per indagar i constatar què saben o què els preocupa, quins són els seus dubtes i les seves pors. Les respostes que donen els infants són indicatives del grau de coneixement que tenen i del que poden entendre o no sobre el tema de la mort.
-         Convideu-los a fer les preguntes que creguin convenients, fins i tot amb el risc de no saber-los donar una resposta satisfactòria del tot. Fer veure que no ha passat res no seria una bona estratègia per fer el dol d’una mort. 

El sentit comú, la intuïció i un acompanyament amorós faran possible que el procés psicològic de l’infant davant qualsevol pèrdua o dol obtingui un resultat no alegre, però sí coherent.
 M. Teresa Abellán Pérez


10/2/13

LA VIDA, LA MORT I ALLÒ QUE ÉS IMPORTANT


Tornarem a parlar de la mort en aquest article; arreu hauríem de parlar de la mort com ho fem de la vida -és beneficiós recordar-ho. M'ha semblat interessant penjar aquest article, -publicar pel diari ARA- precisament ara que sento el dolor personal, fruit de la mort d'una persona del poble. De manera inconscient -o potser conscient- rebutgem parlar sobre el tema de la mort.

L'article apunta de forma clara què pensen les persones que senten la mort a prop; cinc penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort. Val la pena aprofitar la lectura per aconseguir que els pensaments d'altres ens ajudin a recordar, o potser canviar -encara que només sigui per uns moments- les creences i reforcem el sentir de la vida; el teu sentit de vida, cadascú el seu, i aprofitem el present. Vivim el present des de la consciència que la mort també hi és.

Recordo les paraules d'una miga, quan se li va morir el seu germà- que deia: Hauríem d'aprendre que la vida hi és a un costat de l'espatlla i la mort a l'altre costat.

Els 5 penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir
El moment de la mort porta a la reflexió / THINKSTOCK
Mans de persona gran, possiblement en el moment de la mort / THINKSTOCKEns passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives.

Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:
1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.
5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.re 

8/2/13

CRITICA CONSTRUCTIVA


Per influències socials hem anat construint la creença que qualsevol crítica, pel fet de ser constructiva, ens podem permetre de fer-la, però, i si l'altre no la vol? I si no ens l'han demanat? Quin dret tenim a fer-la?

Les persones tenim el dret a dirigir i portar el propi timó. És un dret legítim que implica viure i deixar viure les altres persones des de la pròpia responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes que ens caracteritza –o, ens hauria de caracteritzar.

Apuntaré dues aportacions per si voleu aprofundir en el tema i fer una reflexió personal: 
  1.      Estem acostumats a criticar i no tant a elogiar els altres. Esteu d’acord? Potser podríem fer-ho al revés. Elogiem i no critiquem. Posem-ho a la pràctica i, sense vergonyes, diem allò bonic que sentim en veure les altres persones. No cal que siguin persones conegudes o amics i amigues. Podem anar a una botiga i si la persona que ens ha atès ho ha fet de forma amable, perquè no poder dir-li: Gràcies per la seva amabilitat. M’he sentit ben atesa.
  2.       Les crítiques constructives poder ser beneficioses, sempre i quan ens demanin fer-les; ens donin permís per fer-la.