Sovint em trobo amb ciclistes per la carretera que uneix el meu poble amb la ciutat. Un dia vaig veure un ciclista que circulava uns metres per davant meu. Un ciclista més, vaig pensar. Només havia de fer sempre, esperar el moment adequat per avançar-lo continuar el meu trajecte. Quan era més a la vora em vaig adonar que pedalava d’una forma estranya. Fixant-me amb atenció, em vaig adonar que només tenia una cama! Era el primer cop que veia un ciclista coix. Em va semblar extraordinari.
Encara ara em pregunto què fa quan arriba a un semàfor i s’ha d’aturar. Quines hauran estat les habilitats que ha hagut d’aprendre per afrontar les adversitats, i d’on va treure el coratge per continuar corrent com un ciclista amb una sola cama.
Quan el vaig avançar no vaig poder evitar mirar-lo la cara. Necessitava veure l’expressió d’un home tan especial. Torrat pel sol, suat i pendent de la carretera, concentrat en el seu esforç, allò és el que vaig veure.
Em vaig acomiadar mentalment d’ell, desitjant-li que fes molts i molts quilòmetres més gaudint de l’esforç i de la seva fortalesa excepcional.
Autora: M. Teresa Abellán Pérez
Publicat a Món d’emocions (Barcanova)
El ciclista de la història, ben bé, podia haver optar per deixar de fer ciclisme pel fet de tenir una sola cama, però no va ser així. Entenc que es va ocupar de la seva vida de forma responsable. Deuria acceptar la seva situació i decidir cap a on volia anar.
La història del ciclista em fa pensar en la persistència d’algunes persones i les ganes de continuar vivint. En la força que té la voluntat i les forces de superació que pot arribar a tenir l’ésser humà.
Què havia de fer? Renunciar al ciclisme? Afrontar la seva discapacitat de forma amb esforç i obtenint a canvi satisfacció? En tot cas, el que no va fer, va ser prendre una actitud victimista.
L’actitud de victimisme que utilitzen forces persones, plena de queixes i mai suggeridores per solucionar problemes, no serveix per avançar i créixer positivament. Tot al contrari, serveix per allunyar a les persones amb les que convivim, sentir soledat i més queixes. Les persones que els ha tocat viure una infantesa o vida difícil, poden manifestar, una i altra vegada, que han patit molt i que se senten desgraciats, però de què els serveix la pura queixa?
Es tracta de partir de la realitat que s’ha viscut i, independentment de que la situació hagi estat bona i fàcil o dura i difícil, començar a fer canvis. La visió de futur i el mirar cap endavant és l’estratègia per sortir del forat i començar a caminar, canviar l’actitud i sentir que un és responsable i capaç de dirigir el timó del seu vaixell. Potenciar la pròpia realitat, aquella que de forma conscient es vol crear per sentir benestar personal.
I podem queixar-nos algun cop? Tinc una amiga que sempre diu, algun dia pot ser el dia de les queixes i jo crec que possiblement deu ser terapèutic, però tenint en compte que és això, un dia de queixes, com el dia de carnestoltes o el dia dels sants innocents, que són dies per a fer bromes més o menys permeses. Les queixes d’un dia poden ser un moment de neteja i explosió focal però, passat aquesta és convenient transformar aquesta energia en actuadora, renovadora i útil.
Algunes preguntes com a reflexió final:
Em queixo molt i sovint? Per què ho faig? Puc modificar aquesta actitud? Vull fer-ho? Que milloraria en aquest cas?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada