EL PARE I LA MARE TAMBÉ PLOREN

Fa algun temps una mare em coemntava que no volia plorar davant la seva filla. Em vaig atrevir a preguntar-li: què li ensenyaràs a la teva filla si no plores mai davant ella?

Crec que és una bona reflexió que molts ens hauríem de fer: Què li ensenyem als infants si ocultem les emocions i no els ensenyem a legitimar i gestionar-les? Què aprendran els infants si no veuen plorar mai al pare i la mare, que són els models d’actuació en aquesta vida? Possiblement reprimiran les ganes de plorar i totes les emocions perquè el pare i la mare no ho fan i, per tant, no deu ser bo.

Les emocions havien estat un tabú i encara queden reminiscències. Recordeu aquestes expressions?: els homes no ploren, no ploris, no tinguis por, no tinguis vergonya… Són expressions, fruit i resultat de la maca de consciencia i educació emocional que fins fa ben poc ha imperat a la nostra societat. però que, per sort, van canviant. Ara ja poden dir que les emocions són un permís i que és bo, física i mentalment, acceptar-les i manifestar-les. Som raó i emoció i no podem concebre a les persones sense elles. Actualment no es pot concebre la raó sense l’emoció, ja sigui, estudiant, treballant, reposant, compartint…. VIVINT!

La tristesa, com la resta de les emocions, és un mecanisme alliberador que té el cos per a desfogar-se de les situacions desagradables; la mort d’alguna persona estimada, una separació, el dol per un canvi de feina, dol per un canvi de residencia, …

El plor i les llàgrimes són un benefici per a la nostra salut. Manifestar la tristesa sense convertir-la en una obsessió és bo per al nostre cos. Cal donar-li un espai a la tristesa quan arriba, però mantenint una actitud de mirar cap endavant i continuar vivint, tot i acceptant el que hagi pogut passar. Hauríem de ser capaços de “passar pàgina” i de treure valentia per continuar ocupant-nos de la nostra vida de forma responsable (sabeu que no és gens fàcil, però és la única solució per continuar gaudint del benestar personal)

En el cas dels infants més petits, aquells que encara no tenen un mínim de vocabulari i estan formant el seu llenguatge, és recomanable deixar-los plorar perquè de manera molt especial està justificat el fet de plorar. Plorar per desfogar-se, netejar i manifestar que hi ha coses que encara no entenen ni poden manifestar. Deixem plorar els infants. Podem estar al seu costat i dir-los que quan acabin estarem allà per intentar sobreinterpretar el possible motiu del plor; per posar paraules al plor.

A vegades arriba la tristesa i no sabem ben bé el perquè ha arribat? No cal donar-li més importància. Possiblement té a veure amb històries de la “nostra motxilla invisible”, aquella que tots portem posada i que ningú veu. Una motxilla on guardem allò bo i no tant bo que ens passa en el dia a dia: vivint, aprenent i creixent i que forma part de la nostra personalitat. Possiblement té a veure amb el nostre nen interior que de tant en tant surt.

La vida és plena de situacions agradables i d’altres de desagradables. No és ni bo ni dolent, simplement és un fet i si ho acceptem de forma àgil i sense romanticismes passa a formar part de la nostra vida. El més important és ocupar-nos de resoldre les situacions desagradables per aconseguir l’equilibri personal.; gestionar les emocions i aprendre a ser intel.ligents emocionalment.

Per acabar una curiositat. El cos, biològicament, està preparat per sentir les emocions de les altres persones. Els científics han comprovat com el cervell és capaç de posar en funcionament les mateixes parts per manifestar les emocions, tant si és meva com si és d’una altra persona.. Per això algunes vegades som capaços de plorar veient a altres persones plorant. I es que, les emocions es contagien .