Sempre
havia dit que els infants no són ganduls, basant-me en teories comportamentals fruit dels estats emocionals, però aquesta vegada he volgut
donar-me la possibilitat del dubte.
Després
d’uns dies de pensar-hi us apunto algunes reflexions:
- El
nivell de preparació pedagògica i professional dels mestres és el que marca la responsabilitat, davant els infants i les
famílies, per atendre les necessitats d’uns i altres. Els mestres hauríen d’intentar fer observacions i anàlisis previs abans de fer qualsevol judici i posar adjectius
als infants; se’n diu etiquetar-los, perquè després costen tant de treure.
Cal fer observacions, anàlisi, investigar què pot passar a la vida de l’alumne
que no pot rendir el que voldríem o el mínim que fora convenient.
- Els professionals sabem que:
Parlem amb la família? Amb l’alumne? Compartim la responsabilitat? Hi ha algun aspecte que se’ns escapa i que pot influenciar en el rendiment acadèmic del nen? Riu? Comunica? Es baralla sovint? Per què deu fer-ho? S’Aïlla? Què preocupa realment al mestre? Preocupa a la família? S’acosten els adults per acompanyar l’infant i animar-lo? Tots els canvis els ha de fer l’infant i la família? Què fem els professionals si no tenim respostes? Quines són les estratègies que apliquem?
- Les persones i els infants tenim talents diferents i, per tant, no tots han de saber–ho tot ni de la mateixa manera. Els infants són divers com la societat. La diversitat és un fet.
- Tenim clar que els infants aprenen atenent als tres canals diferents d’aprenentatge; visual, auditiu i cinestèsic. Els apliquem els tres alhora? Som conscients i ho tenim present en cada informació que passem a l’alumnat?
- La confiança i establir vincles afectius són necessaris per educar i aprendre; acompanyem emocionalment per aconseguir el seu benestar i equilibri emocional que li permeti estar concentrat, atent i relaxat per aprendre i poder incorporar coneixements nous?
Parlem amb la família? Amb l’alumne? Compartim la responsabilitat? Hi ha algun aspecte que se’ns escapa i que pot influenciar en el rendiment acadèmic del nen? Riu? Comunica? Es baralla sovint? Per què deu fer-ho? S’Aïlla? Què preocupa realment al mestre? Preocupa a la família? S’acosten els adults per acompanyar l’infant i animar-lo? Tots els canvis els ha de fer l’infant i la família? Què fem els professionals si no tenim respostes? Quines són les estratègies que apliquem?
També us apunto les distorsions que en José Luís Bimbela ha donat als assistents de les VIII Jornades d'Educació Emocional i que ens poden donar pistes per fer una autoreflexió professional, atendre les necessitats dels infants i regular els estat d’ànim i les pròpies angoixes:
- FILTRE
MENTAL(+ i -): Veure només allò negatiu i que tant afecta a l'autoestima. Mirem
a tots els alumnes de l’aula; als “bons” i als “no tan bons” També. Els alumnes que no mirem es fan veure i criden l'atenció de l'adult amb comportaments disruptius. A tothom ens agrada que en mirin i,
sobretot, que ens vegin. Felicitem els infants en allò que destaquen!
Plantegem-nos com millorar allò que ens preocupa.
- ETIQUETATGE: PROFECIA DE L’AUTOCOMPLIMENT- EFECTE PIGMALIÓ. Etiquetar ens condiciona perquè ens acabem creient el pensament inicial i no ens proposem què pot canviar. No pensem que un alumne pot millorar amb les crosses que nosaltres hi posarem per ajudar-lo. Confiem i donem confiança els alumnes. Mirem els infants des de les seves fortaleses i no des de les seves debilitats. Diferenciem la persdona del seu problema; el nen de les seves dificultats.
- GENERALITZACIÓ: SEMPRE, TOT, MAI, RES, IMPOSSIBLE,… Matisem i concretem què és el que no va bé i intentem posar remei , però valorem les que sí van bé.
- DRAMATITZACIÓ-FATALISME: És el terrible, horrorós, fatal,... Ajustem els adjectius i expressions
de forma realista. A vegades les pròpies pors de poc control o d’inseguretat
no ens deixen ser creatius i continuar cercant solucions. Valorem també el que és o no important.
- CATASTROFISME:
ANTICIPAR EL PITJOR “Segur que…” “ I si….?” I si no funciona?... I si
no li agrada... I si no sóc capaç.... Cal tenir sensació de control com a
líder que som. Cal plantejar-nos actuacions concretes per solucionar els
entrebancs. Què podem fer per superar les pors? Tenir un pla B per si la
primera opció no dona resultats és una bona estratègia per no
desanimar-nos.
- LECTURA
MENTAL: SUPOSAR EL QUE L’ALTRE PENSA
Pensar pels altres no
serveix de massa. Cal comprobar si realment les nostres sensacions són
reals. Parlem amb els infants, amb la família, amb els companys.
- FAL·LÀCIES
DE CONTROL (PER EXCÈS): IDENTIFICAR
LES MEVES RESPONSABILITATS Hi ha situacions que no están al nostre abast i,
una vegada fet tot el que podíem fer, no serveix de res sentir-nos culpables
o responsables únics. Recordem el cercle d'influències:
- FAL·LÀCIES
DE CONTROL (PER DEFECTE ) RENTAR-SE LES MANS. Creure’s que no podem
fer res no ajuda l’infant. Es pot demanar ajut psicopedagògic.
- ÚS
DE L’HAURIA DE…: CONVERTIR UN DESITG
EN UNA OBLIGACIÓ DIFERENCIAR DESIG D’OBLIGACIÓ. Eduquem des del realisme. Allò que sí podem fer
o creiem podem aconseguir.
Potser
no és tan important plantejar-nos si hi ha infants ganduls o no, sinó replantejar-nos
com a professionals si estem fent de
manera coherent tot el que està al nostre abast per intentar ajudar a tots i
cadascun dels infants a créixer i aprendre des dels propis talents i des del seu propi barem individual.
Un bon líder es preocupa i ocupa de solucionar les dificultats. Crea consciència
de les necessitats des d’una visió general i profunda i troba solucions, perquè
els mestres som així de creatius, encara que no sempre els resultats siguin els
esperats, però sí que tindrem la sensació de control i d’haver actuat de forma
coherent i responsable.
Endavant!
Continuem treballant, plantant llavors i regant-les perquè arribin a ser arbres
que donin fruits magnífics. Persones excel·lents!
