FENT D'HOSPITALERA AL CAMÍ DE SANTIAGO ARAGONÈS

Des de fa uns dies faig d'hospitalera a Arrès, un poble de 31 habitants entre Pamplona i Osca. Fer d'hospitalera vol dir organitzar i netejar l'alberg i fer els àpats i acorar les necessitats dels pelegrins ja que no hi ha cap botiga ni comerç al poble. L'alberg dels pelegrins, la casa de las sonrisas, és qui dóna vida als 31 habitants del poble.

El símbol de l'hospitaler/a és un figura humana amb les mans obertes simbolitzant l'acolliment que es fa als pelegrins/es.

De bon matí , els ocells, les ovelles i algun gos són els motius de la meva distracció i de la Pilar, l'altra hospitalera granadina. Els pelegrins es lleven molt d'hora i comencen a caminar. Cada dia canvien d'alberg i nosaltres cada dia rebem altres caminants que arriben esgotats, assedegats i amb ganes de seure, dormir o estirar-se on sigui.

La rutina de l'alberg és llevar-se molt d'hora, fer la neteja, els llits i anar a comprar si falta quelcom per fer els àpats. En aquest cas cal anar amb el cotxe a Jaca. Després dinem nosaltres soles i cap a les 7 de la tarda els pelegrins preparen la taula i la pilar i jo fem el sopar. A continuació anem a veure una posta de sol des d'un paisatge magnífic i allà aprofitem per parlar de forma lliure. Normalment la Pilar ofereix pensaments i jo explico un conte que té a veure amb l'esforç, la voluntad, la relació entre l'emoció el pensament i l'acció, la idea de que el camí no és, només, arribar a Santiago sinó cada cosa, aspecte, motiu o accident que passa cada moment i cada dia del camí. La sortida i les postes de sol, les persones amb les que ens anem trobant, l'afecte que ens aporten, les plantes i flors que ens agraden, el pal que agafes per reposar una mica les cames, observar i escoltar els recursos, manies i/o estratègies que utilitza cada pelegrí.

Cada dia tinc la sorpresa i l'alegria de contactar amb persones desconegudes. M'agrada observar-los i ells m'ensenyen com som de diferents emocionalment les persones. Algunes de les coses que fan i diuen m'emocionen. Redacto algunes d'elles.

El Paco Herrera, un pelegrí de Huelva, li deia a la seva parella: Tú eres mi flecha amarilla. És sensacional!

Pierre, un senyor francès que va haver de renunciar a acabar el camí aragonès però encetat a Lescar a França, plorava en acceptar que ja no podia continuar més caminant. Els seus peus de 69 anys no li permetien continuar amb la il•lusió tot i que és un caminant habitual de caps de setmana.

La Dolores plorava després d'una sessió de reiki que li vaig fer tot explicant-me aspectes de la seva vida familiar.

La Rosa, una noia molt jove de Chicago que va caminant i fent espectacles al carrer quan se li acaben els diners ens va deleitar amb el seu somriure i simpatia.

Christian Zanon, un psicòleg que camina de Lourdes (França) a Fàtima (Portugal) i que amb el seu portàtil va redactant les seves experiències del camí en un bloc. Ell em va ajudar emocionalment en un moment trist que va coincidir amb la seva estada a l'alberg. Gràcies Christian!

L'Alzhara, una noia jove d'Alacant, m'explicava com la primera vegada que va fer el camí, que va ser quan es va morir el seu germà gran, aquest li va aportar tanta energia i motius per continuar vivint. Com pot aprendre de cadascuna de les persones que es troba al camí. Ahir, mentre explicava el conte de Las ranitas en la nata d'en Jorge Bucay, plorava recordant l'esforç i les gratificacions que el camí li han aportat. Ella diu que les persones canvien en el camí i que s'estableix un vincle afectiu especial difícil d'explicar.

Des d'aquí aprofito per donar les gràcies a tots i totes les persones que han passat per l'alberg i molt especialment a la meva companya hospitalera, la Pilar. Jo també porto un bon record de les petites peculiaritats que us defineixen i m'ensenyen. Un mil.lió de gràcies!!!

BON CAMÍ a la vida!

PD. Possiblement continuï explicant fets emocionants d'aquesta especial experiència.