De tornada a casa penso i repasso la quantitat d'experiències i tota la gent que ha passat per Arrés i he tingut l'oportunitat de conèixer, les energies i els records que cadascuna d'elles han deixat en mi. Puc acabant afirmant que l'experiència ha estat molt vàlida per mi.
Què té el camí, pregunten algunes persones. Penso que només se sap el que té el camí, si es fa. Fer-lo vol dir caminar molts dies seguits; entre 20, 30 ó 40 dies. L'esforç, la constància, la convinció, la seguretat de voler fer-lo i arribar a la meta són algunes de les variables imprescindibles. L'esforç que representa llevar-se d'hora, caminar encara fosc, passar calor durant el dia, tenir gana i no poder menjar perquè no hi ha cap botiga on comprar, caminar sol/a però acompanyat a l'hora, confiar en un camí que no sempre està ben senyalitzat, dormir en un llit diferent cada dia, veure sortir el sol i pondre's cada dia mentre camines, descansar alguns dies mentre la tendinitis marxa o et deixa caminar, no poder més amb el cos i continuar perquè la ment així ho vol, etc. Recordeu el conte de las ranitas en la nata de Jorge Bucay? El camí té molt de la granota positiva, aquella que no deixa de nadar i es salva de morir ofegada perquè fa el que la ment li dicta i el cos a través de l'esforç aconsegueix.
La primera setmana, el cos és el més important. Ampolles, agulletes, adequar el material al cos i el cos a caminar cada dia moltes hores. La segona setmana, s'estableix una relació entre el cos i la ment que modifiquen les sensacions personals. És més fàcil i hi ha més seguretat personal i confiança en el camí. La tercera setmana, es pot experimentar una etapa més espiritual que és la que fa sentir el camí d'una manera especial. És això que sovint no sabem descriure explícita i clarament. Un estat especial que fa fluir cos, ment i ànima.
El Miguel, un pelegrí que viu a França i que he conegut aquests dies, va explicar-me algunes idees que ell té sobre el camí. Dèia que un 20% de les persones fan el camí per creences religioses catòliques. Un altre 20% per altres creences religioses. Finalment, un 60% el fan per motius vinculats a problemes personals; separacions, dols de diferent arrel, prometences, etc. Entre aquest últim grup de persones ell va introduir un concepte metafòric a través d'un alambí (alambique) per a fer destil•lacions i obtenir una essència resultant. Dèia que el pelegrí/na mentre camina, va destil•lant allò que li preocupa, que busca, que necessita, que no entén, etc. Possiblement busca la llum que doni sentit a la seva vida. Com dèia el David, un altre pelegrí,: el camí i la vida són el mateix, et porten al teu propi límit, a esforçar-te, a aprendre, i, como no, a acceptar el que li toca viure a cadascun/na.
Què té el camí, pregunten algunes persones. Penso que només se sap el que té el camí, si es fa. Fer-lo vol dir caminar molts dies seguits; entre 20, 30 ó 40 dies. L'esforç, la constància, la convinció, la seguretat de voler fer-lo i arribar a la meta són algunes de les variables imprescindibles. L'esforç que representa llevar-se d'hora, caminar encara fosc, passar calor durant el dia, tenir gana i no poder menjar perquè no hi ha cap botiga on comprar, caminar sol/a però acompanyat a l'hora, confiar en un camí que no sempre està ben senyalitzat, dormir en un llit diferent cada dia, veure sortir el sol i pondre's cada dia mentre camines, descansar alguns dies mentre la tendinitis marxa o et deixa caminar, no poder més amb el cos i continuar perquè la ment així ho vol, etc. Recordeu el conte de las ranitas en la nata de Jorge Bucay? El camí té molt de la granota positiva, aquella que no deixa de nadar i es salva de morir ofegada perquè fa el que la ment li dicta i el cos a través de l'esforç aconsegueix.
La primera setmana, el cos és el més important. Ampolles, agulletes, adequar el material al cos i el cos a caminar cada dia moltes hores. La segona setmana, s'estableix una relació entre el cos i la ment que modifiquen les sensacions personals. És més fàcil i hi ha més seguretat personal i confiança en el camí. La tercera setmana, es pot experimentar una etapa més espiritual que és la que fa sentir el camí d'una manera especial. És això que sovint no sabem descriure explícita i clarament. Un estat especial que fa fluir cos, ment i ànima.
El Miguel, un pelegrí que viu a França i que he conegut aquests dies, va explicar-me algunes idees que ell té sobre el camí. Dèia que un 20% de les persones fan el camí per creences religioses catòliques. Un altre 20% per altres creences religioses. Finalment, un 60% el fan per motius vinculats a problemes personals; separacions, dols de diferent arrel, prometences, etc. Entre aquest últim grup de persones ell va introduir un concepte metafòric a través d'un alambí (alambique) per a fer destil•lacions i obtenir una essència resultant. Dèia que el pelegrí/na mentre camina, va destil•lant allò que li preocupa, que busca, que necessita, que no entén, etc. Possiblement busca la llum que doni sentit a la seva vida. Com dèia el David, un altre pelegrí,: el camí i la vida són el mateix, et porten al teu propi límit, a esforçar-te, a aprendre, i, como no, a acceptar el que li toca viure a cadascun/na.
Aprofito aquest article per donar les gràcies, gràcies, gràcies, a tots i totes les pelegrines amb els/les que he tingut l'oportunitat de compartir i sentir aquests dies. Pretenia donar amor i n'he rebut molt més.
PD Dibuix d'un pelegrí que no tinc el gust de conèixer. Es pot visualitzar l'inici i el final d'un camí d'una persona amb el procés de destil.lació fet.
2 comentaris:
Enhorabona i gràcies per compartir aquesta experiència tant gratificant i profitosa...
Moltes gràcies Núria per la teva fidelitat al bloc. Sense tu, sense vosaltres, aquest bloc no tindria sentit.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada