Hi havia una vegada una jove d'origen humil, però increïblement bonica, famosa en tota la comarca per la seva bellesa. Ella, coneixent bé quant la volien els joves del regne, rebutjava tots els seus pretendents, esperant l'arribada d'algun príncep ben plantat. Aquest no va tardar a aparèixer, i tot just veure-la, es va enamorar perdudament d'ella i la va curullar d'afalacs i regals. El casament va ser grandiós, i tots comentaven que feien una parella perfecta.
Però quan la brillantor dels regals i les festes es van anar apagant, la jove princesa va descobrir que el seu maco marit no era tan meravellós com ella esperava: es comportava com un tirà amb el seu poble, presumia de la seva esposa com d'un trofeu de cacera i era egoista i mesquí. Quan va comprovar que tot en el seu marit era una falsa aparença, no va dubtar de dir-se'l a la cara, però ell li va respondre de forma similar, recordant-li que només l'havia elegit per la seva bellesa, i que ella mateixa podia haver elegit a molts d'altres abans que a ell, de no haver-s'hi deixat portar per la seva ambició i les seves ganes de viure en un palau.
La princesa va plorar durant dies, comprenent la veritat de les paraules del seu cruel marit. I recordava tants joves honrats i bondadosos a qui havia rebutjat només per convertir-se en una princesa. Disposada a esmenar el seu error, la princesa va tractar de fugir de palau, però el príncep no ho va consentir, doncs a tots parlava de l'extraordinària bellesa de la seva esposa, augmentant amb ells la seva fama d'home excepcional. Tants intents va fer la princesa per escapar, que va acabar tancada i custodiada per guàrdies constantment.
Un d'aquells guàrdies sentia llàstima per la princesa, i en els seus tancaments tractava d'animar-lo i donar-li conversa, de manera que amb el pas del temps es van anar fent bons amics. Tanta confiança van arribar a tenir, que un dia la princesa va demanar el seu guardià que la deixés escapar. Però el soldat, que devia lleialtat i obediència al seu rei, no va accedir a la petició de la princesa. Tanmateix, li va respondre dient:
- Si tant voleu fugir d'aquí, jo sé la forma de fer-ho, però requerirà d'un gran sacrifici per la vostra part.
Ella va estar d'acord, confirmant que estava disposada a qualsevol cosa, i el soldat va prosseguir:
- El príncep només us estima per la vostra bellesa. Si us desfigureu el rostre, us enviarà lluny de palau, perquè ningú no pugui veure-us, i esborrarà qualsevol rastre de la vostra presència. Ell és així de roí i miserable.
La princesa va respondre dient:
- Desfigurar-me? I on aniré? Que serà de mi, si la meva bellesa és l'únic que tinc? Qui voldrà saber res d'una dona horriblement lletja i inútil com jo?
- Jo ho faré - va respondre segur el soldat, que del seu tracte diari amb la princesa havia acabat enamorant-se d'ella - Per a mi sou encara més belles per dins que per fora.
I llavors la princesa va comprendre que també estimava aquell soldat senzill i honrat. Amb llàgrimes als ulls, va prendre la mà del seu guardià, i empunyant junts una daga, van traçar sobre el seu rostre dos llargs i profunds talls.
Quan el príncep va contemplar el rostre de la seva esposa, tot va succeir com el guardià havia previst. La va fer enviar tan lluny com va poder, i es va inventar una tràgica història sobre la mort de la princesa que el va fer encara més popular entre la gent.
I així, desfigurada i lliure, la jove del bell rostre va poder per fi ser feliç al costat d'aquell senzill i lleial soldat, l'únic que en veure-la no apartava la mirada, ja que a través del seu rostre trobava sempre el camí cap al seu cor.
Autor: Pedro Pablo Sacristan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada