21/11/09

EL MAPA NO ÉS EL TERRITORI

Us proposo llegir aquest conte tan ilustratiu. Tantes vegades ens passa el que li ha passat a la protagonista del conte! Anem pel món fent-nos pel.lícules que res tenen a veure amb la realitat. El mapa, el que nosaltres i com nosaltres vivim les situacions, sovint no té res a veure a com ho viuen i senten les altres persones del nostre voltant.
Llegiu aquest conte i, sobretot, penseu després per poder canviar aspectes de la vostra pròpia actitud. Què podem aprendre del conte?

PA DE BRUIXA
La Srta Martha Meacham es va quedar amb la petita fleca de la cantonada (aquesta que quan obres la porta tintinea la campaneta). Quarentena, i amb un compte corrent pendent d'un crèdit de dos mil dòlars, tenia dues dents falsos i un cor compasivo.Dos o tres vegades per setmana, anava a la seva fleca un jove pel que va prendre interès. Un home de mitjana edat, amb ulleres i barba cuidada. De fort accent alemany, la seva roba es notava gastada en punts molt concrets, encara que era polit i molt educat. Sempre comprava dos panets del dia anterior. El del dia costava dos centaus la peça però per dos centaus aconseguia 5 del dia anterior. Mai no demanava res més que pa ranci.
Sovint, quan la senyoreta Martha s'asseia a prendre el te, es recordava del jove, desitjant compartir amb ell el seu menjar; compartir alguna cosa més que pa del dia anterior. Havia arribat a la conclusió que era un artista. Ho va saber el dia que va entrar a demanar-com sempre-dos panets del dia anterior i al recaure la seva vista sobre una de les lleixes del fons, li va fer un comentari sobre el quadre amb una estampa veneciana que havia arraconat en una d'elles. ¡Com li brillaven els ulls a través de les ulleres! Tan sovint el geni ha de lluitar tant fins que se li reconegui ... pensava.
Ell seguia anant, però sempre a comprar pa del dia anterior, mai una pasta o un pastís del dia; res. Cap de les delícies que ella solia preparar. A la rebotiga, al costat de la massa de coure, Martha prepara un compost a base de bòrax, codony i llavors, un potingues molt eficaç que asseguren donen llustre al rostre. I també ha canviat el seu antic i insuls davantal marró de sarja, per un polit i blau, brodat a mà. Una cosa ha de fer! No pot consentir que algú amb el seu talent-òbviament-mai provi un panet o alguna cosa millor que pa del dia anterior. Però sap el orgullosos que són els artistes, per això pensa que li ofendria regalant-li una mica més de la seva compra habitual. No se sent capaç de fer-ho cara a cara. Però, quina altra cosa pot fer?
Al cap de poc entra el seu client, com de costum a demanar el pa habitual. Martha ha sortit de la rebotiga amb el seu davantal blau. Just en aquell moment un estrèpit al carrer procedent d'un cotxe de bombers li fa a ell girar el cap i acostar-se fins a la porta. El moment idoni.
Al prestatge inferior darrera el taulell Martha ha deixat una lliura de mantega que va portar el lleter fa a penes deu minuts. Agafa el ganivet i fa un tall al llarg del panet, s'unta gran quantitat de mantega i torna a unir amb força les dues meitats perquè no es noti el tall. Quan ell torna a mirar-la, ella ja està embolicant-lo en paper. Anava precipitat, amb prou feines van poder creuar unes paraules. Potser en una altra ocasió.
Es el prendria com una ofensa?, Pensaria que era una descarada? No, segurament no, la mantega mai no ha estat demèrit per a una señorita.Cuantas vegades al llarg del dia següent va donar voltes aquesta idea en el seu cap. S'enrojolava només de pensar-ho.
La campaneta de la porta va sonar violentament. Algú entrava formant un escàndol. La senyoreta Martha va anar corrent. Hi havia dos homes, un era un jove fumant en pipa, un home a qui mai havia vist, i l'altre ... seu artista.
La seva cara estava vermella d'ira, el barret de mig costat i el cabell esvalotat. D'un cop va deixar les dues monedes bruscament sobre el taulell i miro ferotgement a la senyoreta Martha ..
- "_Dummkopf_!" - Va deixar anar, ia continuació: "_Tausendonfer_!" - O alguna cosa semblant, i en veritat malsonant. -M 'ha fotut però bé, estúpida metomentodo! - Va dir amb els ulls sortint per sobre de les ulleres.
La senyoreta Martha va retrocedir cap a les lleixes de la paret sense saber què dir, mentre s'aferrava al davantal.
-Oh, anem, ja n'hi ha prou - va dir l'altre home traient-li de la botiga a batzegades
-Havia d'haver avisat, senyora-va dir en tornar-És delineant. Treballa en la meva mateixa oficina. Porta treballant tres mesos en un projecte dissenyant un recinte per a l'Ajuntament. Es presentava a concurs. Va acabar de passar-ho a tinta ahir. Ja sap ... els delineants primer ho fan a llapis ... I quan havia acabat, va ser a esborrar amb la molla de pa ranci, és millor que cap goma d'esborrar, sap? Només vostè ho té ranci, per això el compra aquí. Però la mantega ... ja sap, és bona per a tot excepte per a projectes d'arquitectura ..
La senyoreta Martha va tornar a la rebotiga. Es va treure el davantal blau, es encasquetar definitivament el vell marró i va llançar per la finestra la seva potingues embellidor.