Us adjunto un conte que hem creat conjuntament amb l'Esteve Pujol.
LA MOTXILLA INVISIBLE
El Marc és un noi de la teva edat, acaba de fer 11 anys! Aquest curs és l’últim que farà a l’escola de primària i el curs vinent anirà a l’institut! S’ha fet gran, com tu!
Al Marc li agrada llegir els diaris, especialment, la part esportiva. Avui ha llegit l’entrevista que li han fet a l’entrenador que ell i els seus amics admiren. Ha quedat tan sorprès del que ha llegit que decideix portar el diari a l’escola per ensenyar-lo als seus amics.
A l’hora d’esbarjo llegeix als seus amics alguns dels comentaris que no ha entès:
– Un bon entrenador ha de tenir en compte qui és i com és cadascun dels seus jugadors. Ha de saber què hi ha dins la motxilla simbòlica de cada jugador. Quines han estat les experiències i vivències que ha tingut fins ara, quines són les mancances que va tenir de petit, quin coneixement té de si mateix, quines són les seves arrels, quines han estat les forces que han dirigit la seva vida, quines coses el fan sentir bé i quines estratègies ha après per solucionar els entrebancs de la vida. En definitiva, què porta cada jugador a la seva motxilla.
– Què dieu, nois?, heu entès alguna cosa? –va preguntar en Marc.
– Mira, Marc –respon la Mireia–, jo entenc que l’entrenador vol dir que nosaltres portem una motxilla invisible; i és com si l’omplíssim, vull dir com si ens omplíssim de tot el que anem fent, de tot el que ens passa, del que veiem, del que llegim, del que pensem… de tot, vaja.
– Sí, però, jo trio les coses que poso a la motxilla quan vaig d’excursió –afegeix en Sergi–; en canvi, tal com ho dius tu, Mireia, la motxilla de cadascú es pot omplir de coses que m’agraden i d’altres que no; aquelles que em fan nosa, m’empipen i que no les hi voldria portar, ves!
– Ara començo a entendre què deu ser això de la motxilla invisible –afegeix la Júlia–, i potser tens raó, Sergi, quan dius que s’omple de coses que no ens agraden. Jo no volia acceptar que el meu avi es va morir i finalment vaig haver de posar dins la motxilla el dolor d’haver-lo perdut.
– També deuen ser dins les motxilles els nostres talents, la creativitat –va continuar el Marc.
– La meva àvia –afegeix l’Esteve–, un dia em va dir que els problemes es resolen millor quan ets gran perquè, amb l’experiència de viure moments bons i dolents a la vida, s’aprèn. Potser ella té guardades dins la seva motxilla estratègies per resoldre conflictes. Ja li ho preguntaré!
Tots els amics es van quedar reflexionant i treien les seves conclusions respecte l’entrevista; i el Marc va continuar dient:
– Ei!, nois i noies, les motxilles, millor portar-les endreçades per trobar-hi tot allò que necessitem a cada moment, ja siguin idees, records, problemes o altres coses.
– Sí –diu l’Àlex–, i deixeu només allò important per a vosaltres i que segons el meu avi són les coses més simples, com ara mirar una posta de sol, fer un bon àpat de forma relaxada amb la família o jugar i aprendre amb els amics.
M. Teresa Abellán Pérez i Esteve Pujol i Pons
El Marc és un noi de la teva edat, acaba de fer 11 anys! Aquest curs és l’últim que farà a l’escola de primària i el curs vinent anirà a l’institut! S’ha fet gran, com tu!
Al Marc li agrada llegir els diaris, especialment, la part esportiva. Avui ha llegit l’entrevista que li han fet a l’entrenador que ell i els seus amics admiren. Ha quedat tan sorprès del que ha llegit que decideix portar el diari a l’escola per ensenyar-lo als seus amics.
A l’hora d’esbarjo llegeix als seus amics alguns dels comentaris que no ha entès:
– Un bon entrenador ha de tenir en compte qui és i com és cadascun dels seus jugadors. Ha de saber què hi ha dins la motxilla simbòlica de cada jugador. Quines han estat les experiències i vivències que ha tingut fins ara, quines són les mancances que va tenir de petit, quin coneixement té de si mateix, quines són les seves arrels, quines han estat les forces que han dirigit la seva vida, quines coses el fan sentir bé i quines estratègies ha après per solucionar els entrebancs de la vida. En definitiva, què porta cada jugador a la seva motxilla.
– Què dieu, nois?, heu entès alguna cosa? –va preguntar en Marc.
– Mira, Marc –respon la Mireia–, jo entenc que l’entrenador vol dir que nosaltres portem una motxilla invisible; i és com si l’omplíssim, vull dir com si ens omplíssim de tot el que anem fent, de tot el que ens passa, del que veiem, del que llegim, del que pensem… de tot, vaja.
– Sí, però, jo trio les coses que poso a la motxilla quan vaig d’excursió –afegeix en Sergi–; en canvi, tal com ho dius tu, Mireia, la motxilla de cadascú es pot omplir de coses que m’agraden i d’altres que no; aquelles que em fan nosa, m’empipen i que no les hi voldria portar, ves!
– Ara començo a entendre què deu ser això de la motxilla invisible –afegeix la Júlia–, i potser tens raó, Sergi, quan dius que s’omple de coses que no ens agraden. Jo no volia acceptar que el meu avi es va morir i finalment vaig haver de posar dins la motxilla el dolor d’haver-lo perdut.
– També deuen ser dins les motxilles els nostres talents, la creativitat –va continuar el Marc.
– La meva àvia –afegeix l’Esteve–, un dia em va dir que els problemes es resolen millor quan ets gran perquè, amb l’experiència de viure moments bons i dolents a la vida, s’aprèn. Potser ella té guardades dins la seva motxilla estratègies per resoldre conflictes. Ja li ho preguntaré!
Tots els amics es van quedar reflexionant i treien les seves conclusions respecte l’entrevista; i el Marc va continuar dient:
– Ei!, nois i noies, les motxilles, millor portar-les endreçades per trobar-hi tot allò que necessitem a cada moment, ja siguin idees, records, problemes o altres coses.
– Sí –diu l’Àlex–, i deixeu només allò important per a vosaltres i que segons el meu avi són les coses més simples, com ara mirar una posta de sol, fer un bon àpat de forma relaxada amb la família o jugar i aprendre amb els amics.
M. Teresa Abellán Pérez i Esteve Pujol i Pons
0 comentaris:
Publica un comentari