16/6/11

VIATGE FORÇÓS



Avui és un dia trist perquè l’Eli se’n va; ja ha marxat. La vull imaginar viatjant per un món nou i desconegut pels qui encara som vius. Les persones que la coneixíem, que l’estimaven, estimen i continuaran estimant, tenim el consol de recordar-la; anant a l’escola per acompanyar l’Hug i la Eulàlia, entrant al Consell Escolar, fent quelcom que l’escola necessités, saludant i preguntant-me quan escriuria un article per aquest bloc,... el seu somriure i amabilitat, la seva energia inesgotable, la parla dolça, sempre prudent i respectuosa,... La buscarem en les activitats que continuarem fent i ella també hi serà. Sentirem que hi és d’una altra forma.
La vida i la mort van juntes i sovint ho oblidem. Íntimament unides per un fil invisible i màgic alhora; a mida que vivim la mort s’aproxima. No cal negar-nos-en ni parlar d’injustícies. Cada moment viscut és un motiu per sentir-nos agraïts. Gràcies a cada moment viscut, bo o dolent, ens sentim part activa i emotiva d’aquest món bonic. La vida és bonica perquè també hi ha mort.
Plorarem la seva mort, l’enyorarem, ajudarem al Joan a suportar el dolor que sempre i inevitable comporta la mort, i continuarem vivint i sentint que val la pena viure.
Els nens de P-5, mentre parlàvem de la mort de l’Eli, deien: Si et morts no tens vida i mai tornes a viure. Sí, és cert, mai tornarà a estar present físicament però hi serà amb nosaltres en una altra forma. Mirarem, com fan els infants, una estrella del cel i pensarem que l’Eli continua estant amb nosaltres.
Bon viatge Eli. Gràcies, gràcies, gràcies per tantes mirades i somriures amorosos. Els que et ploren ara, aprendran de la teva actitud de vida i t’imitaran perquè has deixat petjada bonica.

6 comentaris:

Joan ha dit...

tere, no t'enrecordaràs de mi però he fet algun taller amb tu. Tingues per segur que, amb aquestes paraules teves, l'Eli romandrà viva en els que la coneixien i en els que l'hem conegut mitjançant les teves paraules.

Tere Abellán ha dit...

Gràcies Joan,
Et recordo perfectament. Gràcies per ser-hi; d'aquesta manera, una entre tantes. Compartint sentiments millorem el món.
Una abraçada i fins ben aviat.

Anònim ha dit...

Malgrat que no coneixia gaire l'Eli, sempre la recordaré com una persona amable, dolça i educada, sempre amb un somriure als llavis,disposada a tot i servicial,..
Sembla que et vegi quan venies al menjador i ens portaves jocs que els teus fills ja no feien servir, sempre pensant amb els altres, ho havies fet un munt de vegades, i jo et deia:
oh!, que bé, gràcies Eli!! i tu somreies, i és ara que et torno a dir, GRÀCIES Eli, per ser així..., sempre et recordarem, i no et preocupis que els teus fills s'encarregaran de seguir els teus passos, tal com tu els hi has ensenyat.
Núria.

Anònim ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Em reconforta llegir aquestes paraules..no fa ni dos mesos que hem perdut a la Cris, companya de l'escola, paral·lela i per sobre de tot una gran amiga. M'ha agradat llegir aquest escrit i sentir que tant l'Eli com la Cris romandran en els nostres caps i en els nostres cors i que els que ens quedem aquí hem de continuar lluitant i disfrutant de cada segon que vivim. Gràcies per fer d'aquest bloc un raconet on poder expressar les nostres emocions, segur que a la Cris li hagués encantat.

Tere Abellán ha dit...

Sí, sentir que no estem dols en el dol reconforta en certa manera. Sentir que és el camí que tots fem. La Cris i l'Eli ja fan un altre camí diferent al nostre. Caminem nosaltres amb els seus records. Celebro haver creat un espai per compartir emocions.
Bon viatge a tots i totes.