23/9/12

"AÚN ESTAMOS EDUCANDO PARA EL CODAZO Y LA EXCLUSIÓN"

Bon dia amics i amigues lectores! Després de molts dies sense escriure en aquest espai, avui m'he decidit a penjar una entrevista al Lluís López Gonzàlez, especialista en educació emocional i focusing. No calen més paraules meves. Bona lectura i, bon diumenge!

Luis López González. La Contra de La Vanguardia

Luis López González, especialista en educación emocional
Tengo 50 años. Nací en Mérida y vivo en Castellfedels. Soy doctor en Psicopedagogía. Estoy casado y nuestras hijas han nacido en Madagascar: Sina (15), Yamine (12), Francine (10) y Uly (8). Voté izquierdas, votaré a personas.Siento al Dios cristiano y hablo otras espiritualidades

TREVA
López González es coordinador del grupo de investigación Treva (Técnicas de Relajación Vivencial en el Aula), del Institut de Ciències de l'Educació; de la Universitat de Barcelona, y autor de los manuales Introducción al focusing (PPU) yRelajación en el aula (Wolters Kluwer), resumen de su filosofía, pedagogía y técnicas educativas, aplicada en varios centros de la Escola Pia, cuyos profesores están aprendiéndolas. López empezó por la educación física, siguió por la musicoterapia y ha dado en la educación emocional. Si fuese ministro de Educación, invertiría en educar a la persona, no en saltar exámenes. López impulsa además el proyecto solidario Malaria 40 (www.malaria40.org).

Cuál es la gran carencia de nuestra escuela?
Que quiere ser efectiva..., ¡y debería ser afectiva!

¿Afectiva?
La neurociencia más avanzada establece que, más que animales racionales, ¡somos animales emocionales!

"Siento, luego existo", dice Damásio.
Sí. Corregido el "Pienso, luego existo" de Descartes, sabiendo ya que pensamos con el cuerpo y la emoción, ¿por qué la escuela sigue eludiendo esta evidencia científica?

¿Hasta qué punto la elude?
¿Está ayudando al alumno a autoconocerse, a entender su interior, a gestionar sus emociones, a formarse una cosmovisión y un proyecto de vida propio? No, no, no y no.

Enseña a leer, dividir y la capital de Francia: ¿acaso eso no está bien?
La mente sabe, pero el cuerpo conoce: ¡enseñemos al alumno a leer los mensajes de su ser íntimo, a interpretar sus emociones, a escuchar su cuerpo!

¿Puede enseñarse eso?
¡Sí! Se aprende y se adiestra: ¡eso es educar! ¿O el objetivo de la educación es capacitar para ser muy eficaz en lo económico? Mire, el objetivo de la educación debería ser uno y principal: la felicidad del ser humano.

¿Y qué entiende por felicidad?
La autorrealización, ¡no la contabilidad!

¿Algún ejemplo?
Una alumna mía gozaba con la fotografía y soñaba con dedicarse a eso. Yo la animaba, pero su padre la convenció para que estudiara Derecho y ganara dinero. Qué lástima...

¿Acaso renuncia usted a ganar dinero?
Ya he aprendido que acumular dinero me gratifica menos que hacer lo que me llena y que compartir, cooperar, ayudar...

¿Manda lo económico en la escuela?
Aún rinde culto a Santa Competencia y Santa Excelencia: aún educamos para el codazo y la exclusión.¡Eduquemos para la bondad, la belleza y la verdad! Para la humanidad.

Suena muy bien, sí.
En vez de personas competitivas y excelentes, saldrían personas excelsas: amantes de lo verdadero, bello y bueno.

¿Cómo se educa así?
Educamos a los jóvenes para ser brillantes en la logosfera, la tecnosfera, la iconosfera... ¡Y los hacemos analfabetos en la sensosfera!

¿Qué es la sensosfera?
El universo de las sensaciones, los sentimientos, las emociones, la empatía... Los pilotos contra las Torres Gemelas eran brillantes en todo... y analfabetos en sensosfera.

¿Y cómo alfabetizar en sensosfera?
Por ejemplo, con nueve herramientas que he aislado tras cotejar técnicas de todas las tradiciones culturales y espirituales.

Enúncielas, por favor.
Atención. Respiración. Visualización. Habla. Conciencia postural. Sentidos. Energía corporal. Capacidad de soltar. Y enfoque emocional (focusing).

Ilústrelas con algún ejemplo práctico.
Primero educo al alumno en la llamada pausa revolucionaria.

¿En qué consiste?
En guardar silencio y cerrar los ojos... un rato. Luego pregunto: "¿Cómo te sientes hoy, ahora? Presta atención a tu cuerpo, haz un barrido y detecta las sensaciones menos agradables, conflictos, dolencias... y obsérvalas.Y, sin juzgarlas, ¡anótalas, dibújalas!".

¿Para qué?
Así aprende a desidentificarse de sus sensaciones, emociones y pensamientos. Así comprende que están... ¡pero no son él!

¿Es esto educativo?
¡Muchísimo! ¿Acaso te pegarás con otro por una simple emoción que no eres tú en el fondo? El joven descubre una distancia entre lo que siente y el ser, la vivencia del ser profundo, la llamada ipseidad.

Describa la ipseidad.
Paz. El fondo del ser... ¡es pacífico! Está en la mirada al interior, en inglés, mindsight.

¿Hay paz en el interior de cada uno?
Sí. Y estas técnicas ayudan al alumno a descubrirla dentro de sí.

¿Con qué beneficios?
Mayor capacidad para concentrarse, pacificación del clima del aula, mejor rendimiento académico, bienestar emocional y autoconocimiento.

Expóngame algún otro ejercicio práctico educativo en la sensosfera.
Uno para niños pequeños: "Dibuja tu nombre propio". ¡Así empieza a autoconocerse! Otro: cantamos juntos las vocales y consonantes, y les dices: "Fijaos cada uno en qué sonidos os hacen sentir mejor... y componed vuestro mantra para hoy"...

Otro más.
El profesor les hace cerrar los ojos, visualizar un volcán y recorrer sus partes: ¡así aprenden más rápido y mejor!

¿Qué es el focusing o enfoque emocional, la última herramienta que ha citado?
Focalízate en lo que sientes en tu pecho y pregúntale qué está pidiéndote: ¡escucha, te ayudará a actuar!

¿Me fío de lo que me pida el cuerpo?
Quedarse sólo en el intelecto es cojo. La razón se siente. ¡Einstein sintió que "E=mc2" antes de llegar a formularlo así! Joven: estarás en paz si alineas lo que sientes, piensas y haces.

¿Algún consejo final para estudiantes?
¡Sonríe! Decenas de músculos se relajan así. ¡Y sonríete a ti mismo! Si has estudiado, sonríe: el examen te irá bien. Si has estudiado poco, sonríe: sabes que el examen te irá menos bien. ¡Esto es inteligencia emocional!



7/7/12

EL PODER DE LES ABRAÇADES


RECORDANT LA HISTÒRIA VISCUDA AMB UN ALUMNE, ARA FA UN TEMPS.

Us explicaré l'experiència que he tingut avui a la sortida d'espectacle a Terrassa.
He anat amb els alumnes del cicle infantil a Terrassa per a veure una representació de titelles.
El Jhefferson és un nen amb la Síndrome Down de 7 anys que fa poc ha arribat de Colòmbia. No està acostumat a veure espectacles de representació dins un teatre i té una especial por a sons forts, espais tancats i foscos.,...Tots sabem que les persones amb la Síndrome Down es caracteritzen per ser especialment afectives.
Mentre tots els alumnes anaven entrant al teatre jo esperava amb el Jhefferson per trobar el moment de convènce'l i poder superar les seves pors.
Dins el teatre hi havia una cafeteria amb grups de persones que prenien quelcom per esmorzar. En Jhefferson tot apropant-se a les taules de la cafeteria ha començat a petonejar tothom. Tothom menys una taula on hi havien dues noies i un noi. Una d'elles en veure que el nen no li feia el petó li ha demanat verbalment. En Jhefferson, evidentment, s'hi ha acostat i ha passat la ronda de petons.
Amb una certa distància jo em mirava "l'espectacle" i puc dir que era realment admirable. Em deia a mi mateixa com un nen tan petit i amb problemes de comunicació verbal pot aconseguir aquest efecte tan meravellós. La gent demanava el petó d’una criatura.
Estava repartint tantes emocions en Jhefferson!
Aquests espectacle m'ha fet pensar en allò que ens agrada, que no fem ni demanem i que tan ens podria aportar. En com hi ha quelcom que podem fer amb un nen i no entre els adults i també en com en Jhefferson SENT l’efecte que produeixen els seus petons en els altres.
Fa poc llegia en un llibre la potència d’una abraçada cap a una persona que no coneixes! Així d'entrada penses que és irrisori anar repartint abraçades pel món, però hi ha quelcom que ens perdem. Prejudicis, mals aprenentatges, ... i què sé jo quantes coses més.
Avui el Jhefferson, un nen de 7 anys amb molts problemes de comunicació verbal, m’ha ensenyat a comunicar-me d’una altra manera. Gràcies Jhefferson! El món vist per tu és diferent!

25/6/12

ELS OBSTACLES, UNA OPORTUNITAT

UN CONTE
Fa molt de temps, un rei va col·locar un roc al mig d’un camí per obstaculitzar el pas. La intenció del monarca era comprovar si algú s’atrevia a retirar la immensa pedra. Varen passar per allà els cortesans i comerciants més adinerats del país, però en trobar-se davant el roc, feien tot el possible per esquivar-lo o trobar camins alternatius. Molts maleïen al rei per no mantenir els camins en condicions, però ningú va fer el menor gest per intentar treure el roc que obstaculitzava el pas pel camí.
Un dia va passar un camperol per aquell camí, que portava unes verdures carregades a l’esquena. En veure l’obstacle, va deixar la seva càrrega al terra i, agafant el roc, va retirar-lo i col·locar en un costat del camí. Va ser dur retirar-lo però al final ho va aconseguir.
Mentre tornava a agafar la seva càrrega de verdures es va adonar que en el lloc on hi havia el roc hi havia un gran forat al terra i un petit cofre en el seu interior. El va obrir i, per a la seva sorpresa, va  descobrir que contenia monedes d’or i una nota signada pel rei, que deia: Aquestes monedes d’or seran per a la persona que retiri el roc del camí.
El camperol va comprovar una cosa que els cortesans i comerciants mai van entendre: que cada obstacle en la vida és una oportunitat per desenvolupar-nos com a persones i que és en el nostre esperit de superació on resideix la major de les recompenses.  (Traducció personalitzada del conte)

REFLEXIONS
Els obstacles a la vida són oportunitats per créixer. Acaronem els problemes. Els problemes hi són i sempre hi seran. La nostra actitud; la que decidim,  determinarà que la solució d’aquests problemes sigui viscuda millor o pitjor; amb satisfacció i autocontrol, o bé amb ansietat, neguit, patint i sense control.  No és fàcil, però tenir clar, de forma anticipada i conscient, quina actitud volen prendre facilita de forma efectiva la seva resolució. El nostre inconscient ja sap cap a on volen anar i com volem resoldre els problemes. 

PREGUNTA
Davant els problemes inevitables, que formen part de la vida, quina actitud decideixes prendre? 

17/6/12

TALLERS PER FAMÍLIES



L'experiència i el treball en les diferents escoles de pares i mares que he anat fent a través dels anys m'ha facilitat valorar i encetar un nou camí de treball amb les famílies. Una altra visió i perspectiva de treball que considero més efectiva i permetrà alhora créixer de forma compartida a tots els participants; mares, pares i fills. La Fundació Àmbit m'ha ofert la possibilitat de fer, el curs vinent, tres trobades amb pares i mares; 24 de novembre, 16 de febrer i 20 d'abril. Tres dissabtes al matí amb oportunitats per compartir èxits, dubtes i preocupacions com a pares i mares. Un espai per reflexionar sobre l'educació i, molt especialment, sobre l'actitud que cadascú vol prendre per educar els fills. Una possibilitat de replantejar les pròpies actituds davant la mida. 



Els pares i mares varem ser-ho fent i afrontar cadascun dels reptes, dubtes, dificultats que la vida ens va posar al davant. Unes vegades la intuïció, altres vegades l’experiència per repetició i un munt de vegades més,  l’assaig-error ens va ensenyar què havíem de fer per solucionar una situació educativa amb els fills.

Per a què eduquem? Què volem educar? Possiblement la majoria de les persones coincidiríem en dir que volem educar per formar persones segures i amb criteris, lliures, actives i responsables de les seves decisions i actuacions. Persones preparades per afrontar els reptes dels seu futur. Educar per tenir coneixements, per a ser, fer, estar i conviure.

Els infants aprenen i, a vegades, els adults, no sabem ni com ho han fet i és que l’aprenentatge i el creixement personal és quelcom més, imperceptible i subtil,  que l’escola, la família, l’entorn i la societat. És consciència, atenció plena, interès, sensibilitat, afectivitat, sentits, intuïció, emocions i molts més. I sense que ens adonem creix una llavor magnífica plena de vida. Els infants són vida i donen vida. Mirem els infants, acompanyem-los en aquest aprenentatge i donem-nos l’oportunitat de créixer amb ells. 

Créixer junts i la Fundació Àmbit t’ofereixen un espai per compartir la teva experiència com a pare o mare.  Un espai per reflexionar sobre què és per a tu l’educació i, sobretot, com actuaràs per a ser el pare o la mare que desitges.

La vida és un aprenentatge admirable i continu, una oportunitat per créixer i compartir


6/6/12

LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL NO ENTÉN D'IDEOLOGIES

Us adjunto el link d'un film curt, guanyador a Cannes. Hi ha imatges i seqüències que no necessiten diàlegs perquè són comprensibles als ulls de les persones intel·ligents emocionalment, independentment de les ideologies.

http://www.porcelainunicorn.com//

1/6/12

PROBLEMES, NO GRÀCIES


Desconec la font de la curta història que a continuació us escric però espero que, com en tants altres casos, serveixi per reflexionar i, sobretot, per canviar la nostra actitud i aconseguir el propi benestar personal i emocional. 

Ja sabeu que els conflictes i els problemes formen part de la vida, ara i sempre, però el més important és la nostra actitud davant aquests problemes. Siguem àgils, no posem resistència davant els problemes, deixem-los passar sempre i quan sigui possible. Aquells que haguem d'afrontar els planificarem i solucionarem  com a persones responsables que som, però els altres els esquivarem. Mireu què fàcil. 

Dos amics es troben pel carrer:
- Serafí, quan de temps sense veure’t. Et trobo molt bé i més jove!
- Fa temps vaig prendre una decisió i ara em sento molt bé.
- I quina és la teva màgica decisió?
- No discuteixo mai amb ningú
- Mai?
- Amb ningú i per cap motiu? 
- No pot ser.
- Tens raó i el motiu ha de ser un altre. 

31/5/12

ESSÈNCIA

Allò essencial és invisible als ulls.
Antoine de Saint-Exupèry

Fa força temps, vaig coincidir amb una dona que em va explicar una història; la seva història verídica i personal.

El pare – el seu pare-  afectat i  dolgut per la mort del seu fill gran va reunir als seus altres fills més petits i, agafant una ampolla de perfum i col·locant-la sobre la taula de la cuina, els va dir:
    
  - Veieu aquesta ampolla de perfum? Representa el vostre germà.

Tot fent un moviment brusc i intencionat, va tirar l’ampolla contra el terra. L’ampolla es va trencar i els trossets petits de vidre van quedar escampats pel terra. El pare va continuar explicant als seus fills atònits i sorpresos:

- Doncs ara ja no existeix l'ampolla, com el vostre germà. Només ens queda la seva essència. La essència del vostre germà serà l’únic record que  ens acompanyarà per sempre. La seva essència sempre estarà en la nostra memòria. Guardeu-la bé com si d’un tresor es tractés.  

Una manera ben especial d’explicar als infants la mort d’un germà que mai més tornaran a veure.

Som éssers únics amb essències úniques. Valorem a qui tenim al costat mentre està viu. Sentim l’essència de cada persona que estimem. Siguem conscients.  

30/5/12

MÓN D'EMOCIONS


7

Món d'emocions és un nou material en català, per ajudar mestres i famílies, a desenvolupar la intel·ligènica emocional dels infants de primària. Uns quadernets orientatius. Un espai per fer activitats i donar-nos l'oportunitat de reflexionar i crear actituds com a persones que saben conviure en aquest món amb benestar personal i social.



http://issuu.com/editorial_barcanova/docs/monemocions

27/5/12

EL MÓN EMOCIONAL DELS MÉS PETITS


A Caldes de Montbui es va crear un ambient relaxat i d'aprenentatge, realment agradable. Una cinquantena de persones; mestres, pares i mares, decideixen trobar-se per parlar sobre la importància de l’educació dels infants més petits i la necessitat d’incloure les emocions en aquesta educació.
Des de bon matí la sinèrgia que  es va crear era especial. Un ambient proper, senzill, obert, clar i , fins i tot en alguns moments qüestionables, que ens van enriquir i ens van ajudar a reflexionar sobre la tasca educativa com a mestres i pares i mares.
Vam tenir l'oportunitat de sentir les emocions, valorar la importància del tacte en els nadons, arribar a conclusions sàvies, com ara la necessitat de legitimar les emocions sense convertir-les en una assignatura, les diferències d'opinions i filosofies que poden conviure i caminar juntes, etc.
Era una jornada desitjada i esperada per molts i moltes. Preparada amb amor i ganes de compartir il·lusions, experiències, idees, treballs portats a la pràctica, etc. Un treball conjunt de tècnics i polítics de l’Ajuntament de Caldes de Montbui, professionals del CRP de Caldes (Centre de Recursos Psicopedagògics), formadora, mestres i pares i mares de diferents pobles del voltant de Caldes de Montbui.
El resultat, magnífic. Vàrem tenir l'oportunitat de compartir, experimentar i empatitzar amb persones del grup que varem comunicar angoixes personals, varem riure, reflexionar i veure vídeos tot aprenent. Vàrem créixer junts!



Gràcies, gràcies, gràcies per compartir amb mi i fer-me sentir que les meves il·lusions també són vostres. 


La Meritxell, una assistent al grup, ha escrit un article al seu bloc, llegiu-lo:
http://lamaletadelprecinemaainfantil.blogspot.com.es/

20/5/12

BUTXAQUES MISSATGERES

La Núria, una mestra que ha fet formació amb mi a Caldes de Montbui, m'ha fet arribar aquesta genial estratègia per treballar amb els alumnes de P-5 missatges positius.


Com podeu veure en aquesta fotografia, les butxaques texanes, cosides per una àvia de l'escola El Calderí, tenen la fotografia de cada infant al mig i, a dins, els companys de la classe deixen missatges agradables: "Valeria, ets la més guapa", "Jofre, vols jugar amb mi a l'hora del pati?"


La tutora, la Núria, també els hi escriu missatges als infants, tot fent de model i motivant-los a escriure.


Gràcies Núria per compartir idees brillants. 

EL MÓN EMOCIONAL DELS MÉS PETITS


19/5/12

LA PROVISIÓ DE PETONS DE LA ZEA

Us deixo amb aquest llibre especial que ens explica les emocions d'una zebra petita a punt de marxar de colònies amb l'escola. Un llibre per als més petits amb una gran estratègia; la capsa de petons!

Autor: MICHAEL GAY
Editorial: Corimbo


9/5/12

GRATITUD


La gratitud és un sentiment afectuós envers qui ens ha fet una bé; a l'abast de tothom. Quantes vegades agraeixes allò que han fet per tu?

Pensem per un moment en les persones que han fet quelcom important per nosaltres i si hem trobat el moment per agrair-li-ho. Si no ho heu fet, mai és tard, prepareu-lo de la millor manera; ves a veure-la i parla-hi, envia un mail, fes una telefonada,... S'ho mereix i, a més, sentiràs satisfacció personal d'haver actuat de la millor manera.

Ahir vaig rebre un mail de la Tati, -permet Tati que t'esmenti- agraint el contingut d'aquest bloc, a títol personal i professional, per haver trobat en ell pistes i orientacions per al tractament de la mort. 

Aquests és una part del sentit d'aquest bloc; compartir i créixer junts, ajudar-nos si cal i  agrair quan arriba el moment.  

Gràcies Tati per les teves paraules i una abraçada per aquesta magnífica àvia de la que em parles. 


7/5/12

GAUDIM DE L'AQUÍ I L'ARA

Us deixo amb un missatge profund dit amb paraules i una actitud senzilla; com la vida que ens entossudim en complicar.

La vida, la felicitat, no és després. 
La vida és ara i avui; l'aquí i l'ara. 
Obrim els ulls i el cor.

Estem oberts al que passa pel davant nostre i, sobretot, gaudim-lo!I si no podem sols, demanem ajut!

http://www.youtube.com/watch?v=mB4ItrJIdig&feature=youtu.be

2/5/12

LA FELICITAT AL PROGRAMA DE TV AL POT PETIT

Us adjunto el link del programa de televisió AL POT PETIT. Aquesta vegada van tractar el tema de la felicitat i ens van venir a gravar al poble de Sant Llorenç Savall. Surten l'Ainona, el Lluc i alguns nens més de l'escola que fan de protagonistes. Aprenem una mica més, doncs, sobre la felicitat! El que tots cerquem.

http://www.xiptv.cat/al-pot-petit/capitol/la-felicitat

1/5/12

PLANTAR CARA A LA VERGONYA

Diumenge passat, al programa L'Ofici de Viure, es va gravar un programa sobre la vergonya.
En aquest programa hi ha una curta intervenció meva on apunto el que els alumnes de 6è de l'escola van opinar sobre el tema de la vergonya. Us adjunto el link del programa EM MORO DE VERGONYA.
http://www.catradio.cat/audio/631512/Lofici-de-viure-Em-moro-de-vergonya


A banda del programa us adjunto alguns pensaments més sobre la vergonya. 

La vergonya és un sentiment social que vivenciem en presència de les altres persones.
Associo el sentit de la vergonya  amb:
  •  Autoestima,
  •  Seguretat  personal
  •  Equilibri 
  •  Benestar  personal.
Són termes correlatius i indicatius de la quantitat de vergonya que podem passar. És a dir, el grau de vergonya que jo pugui sentir depèn del grau d’autoestima i seguretat personal que tingui. Si  jo m’estimo i em sento segura de mi mateixa, és possible que vivenciï menys moments de vergonya.

Per superar la vergonya és important l’autoconeixement emocional i aprendre a estimar les característiques personals;  les nostres fortaleses i les limitacions que ens caracteritzen. 

Acceptar igualment que no som perfectes i que les persones som i tenim talents diferents i per tant no hem de competir o avergonyir-nos perquè,  no podem ser bons en tot.

La majoria de les persones hem pogut sentir vergonya en algun moment determinat. Hem pogut sentit ganes de voler desaparèixer d’una situació concreta Ens hem pogut enrojolar, en sentir-nos objecte de l'atenció d'algú.

Sentir vergonya no és bo ni dolent, simplement és un fet que passa i, fins i tot, diria que és bo vivenciar-la per tenir-ne idea, per coneix-se’ns millor  i  per poder modificar o canviar aspectes de millora personal. 

Amb els anys i les vivències, les persones aprenem estratègies i eines per afrontar i superar la vergonya.

Hi ha persones que no senten vergonya. No podem obviar que hi ha poca-vergonyes i  altres persones, com ara els autistes, que no poden sentir vergonya degut al seu trastorn. Igualment, els nens molt petits tampoc senten vergonya, perquè el seu pensament social encara no està desenvolupat, però, a mida que van creixent,  aprenen a suposar el que l’altre pensa d’ells i és llavors quan comencen a sentir-la.

Si parlem de vergonya, cal remarcar la importància del tipus de comunicació que establim amb les persones amb qui ens relacionem. Com a mestra, crec que els docents hem d’ensenyar als infants a comunicar-se assertivament i sense ridiculitzar els altres. Atenuant, si cal,  les situacions que provoquen vergonya o malestar en les altres persones.

A l’escola on treballo hem parlar d’aquest tema amb els alumnes de 6è i m’agradaria que llegíssiu el què opinen:

-         La vergonya es veu i és nota.
-         Les persones afrontem la vergonya de formes diferents.
-         Només cal tenir vergonya quan fas una malifeta.
-         Tenir vergonya no vol dir ser inferior.
-         Les situacions noves creen més vergonya i inseguretat.
-         Podem aprendre de la vergonya.
-         + edat, + seguretat i – vergonya i sentit del ridícul.
-         Quines reaccions físiques sentim amb la vergonya?: Ens posem vermell, nerviosos, tremolem, plorem, podem marxar corrents, quedar-nos en blanc,  etc.
-         Què pensem quan sentim vergonya? Vull desaparèixer, se’n riuen de mi que la terra em mengi, què pensaran perquè m’he posat vermella?
-         Què fem quan sentim vergonya? Ens tapem la cara, sortim corrents,

I per acabar voldria dir-vos una expressió que l’Alba ha dit i m’ha semblat magnífica: Cal plantar cara a la vergonya!