Els lectors habituals d’aquest espai coneixeu
el contingut bàsic del bloc; teories i pràctiques
professionals llegides, experimentades o apreses en cursos de formació. Poques
vegades parlo de manera directa sobre experiències personals. Avui, però, ho
faré perquè hi ha coses que cal comunicar-les.
Ahir, en arribar a l’escola vaig descobrir com,
per segona vegada en dues setmanes, entraven a robar. Tornem a estar
sense portàtils i a trencar el nostre magnífic projecte educatiu
encetat amb il·lusió, energia i sense escatimar esforços per part de tot l’equip
de mestres. Passar pels passadissos mirant les portes esquinçades i foradades, feia
presents els delinqüents dins l’escola i produïa una necessitat de desfogament, deixant escopir paraules grolleres inservibles i expulsar la ràbia que coïa
dins.
Avui, a més, he experimentat com algú ha
usurpat i entrat en el messenger del meu fill per a ús perniciós; deixeu-m’ho
així. Per moments, m’he sentit desbordada, impotent i, certament, cansada de tant
desordre social que, absolutament ningú és capaç de controlar.
Per uns moments m’han assaltat algunes
preguntes, com ara: qui s’impregna dels aprenentatges que tants professionals
impartim als centres educatius, qui recull els sabers com a mestra i formadora que sóc des de fa
tant de temps, què estem fent malament
en el procés educatiu que impartim els diferents professionals, què està
passant en aquest món, anem avançant realment, quina direcció hem de seguir, qui més s'ha d'implicar, etc.
Els qui llegiu aquest bloc em coneixeu i sabeu
el que sempre pregono respecte els problemes, les dificultats i entrebancs que
la vida ens posa al davant cada dia; són una oportunitat per superar-nos i
créixer, els entrebancs són una oportunitat per aprendre, allò que passa no és
el més important sinó l’actitud que prenem amb allò que passa, al cap de tres
dies tot es veu diferent, és important l’actitud
positivista com a eina de felicitat, etc.
Avui he trencat i desconnectat d’aquestes
teories per unes hores i, el més sorprenent, és que sense que jo fos conscient
llavors, les sinèrgies de l’univers ja estaven
dansant de forma ordenada per fer una reparació fantàstica i ajudar-me a
entendre que: de tot podem continuar aprenent posant-nos les
ulleres del cor, la confiança i l’optimisme.
Llegiu quantes actuacions magnífiques han
passat a continuació del meu “moment baix”:
- Obro el correu i em trobo el missatge d’un
amic que, tot repassant el bloc emocional, m’envia un comentari sobre la gran
tasca emocional que es fa al centre on treballo. Una valoració positiva de la
meva feina en matèria emocional reconeguda per altres persones. Gràcies, ets un sol.
- Un altre amic especial ha fet l’esforç de deixar
la feina per un moment i cercar paraules consoladores i d’acompanyament, tot i la seva manca de temps. Moltíssimes
gràcies pel teu acompanyament entranyable.
- Els infants de l'escola de tres anys m'han donat energia avui amb les seves mirades innocents
mentre escoltaven el conte del lleó i el ratolí. Les expressions màgiques
mentre els tirava polsim màgic sobre els seus caps i les abraçades agraïdes i
afectives que m’han repartit, han aconseguit per moments fer-me oblidar la ràbia
i impotència matinal. Una abraçada guapíssims perquè sou fantàstics i cada dia em carregueu d'energia.
- Una alumna del centre amb moltes dificultats (de la qual molts podríem aprendre’n) em comentava lo maco que és tot el que fa;
sempre li agrada tot el que fem, i m’elogiava dient-me que em trobava guapa.
Gràcies per donar-me l'oportunitat d’aprendre amb tu i entendre un altre manera de viure el món.
Hi ha coses que funcionen i no puc deixar de
continuar lluitant per fer que el meu entorn sigui el més coherent, just i decent
possible.
Havia
perdut les meves ulleres. Les he trobades i ara ja miro des del cor, confiança i optimisme. Continuem doncs treballant per millorar aquest món i ser feliços
alhora.
Continuem caminant!
Fotografia: Tino Nieto
Fotografia: Tino Nieto
