7/2/10

LA CULTURA DE L'ESFORÇ

Últimament se’n parla força de la cultura de l’esforç. Un tema de preocupació que cal anar afrontant.

Dins les famílies, hi ha una tendència, actualment força estesa, a sobreprotegir els fills/es. Els pares i mares tendeixen a anticipar i resoldre els problemes i dificultats que el dia a dia, de forma natural, posa davant la vida dels infants. Algunes vegades, condicionats per la situació social actual en quan a ritme de treball, poc espai de temps per compartir amb els fills/es, etc o bé per no saber com afrontar les negatives i actituds dels infants, altres vegades, estem educant persones amb poca capacitat d’esforç. Sense voler-ho i sense ser conscients els adults educadors condicionen i limiten les possibilitats dels infants de sentir-se satisfets i responsables de sí mateixos.

L’esforç és necessari i bo per als infants perquè cada situació conflictiva és una possibilitat per aprendre, créixer personalment i fer-se'n responsables. Tenen el dret de sentir-se responsables dels seus actes i decisions i han de poder equivocar-se per aprendre que res ni ningú és perfecte ni idíl•lic. L’esforç és una possibilitat per aprendre a ser tenaç i persistent quan una cosa no surt com es tenia prevista i de forma ràpida. Amb l’esforç els infants augmenten la seva autoestima en comprovar que tenen la capacitat per resoldre els seus propis problemes i dificultats i sentir-se satisfets en aconseguir-ho.

La sobreprotecció i la manca d’esforç fomenta una personalitat feble i depenent dels adults. Facilita una baixa autoestima perquè no saben resoldre els seus propis conflictes i problemes i, fins i tot, pot potenciar un caràcter agressiu i violent perquè no toleren les frustracions.

Recordem el Principi de la prevenció de dependències que proposa
la M. Mercè Conangla: No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per sí mateixos (Bragavad Gita)

Els pares i mares són persones generoses que engendren fills des de l’amor i volen el millor per a ells. Els sembla que facilitar-los totes les situacions que viuen sense contradir-los i enfadar-se, i potser, saltant alguns límits definits, aconseguiran el millor per a ells i és una equivocació. Cal acompanyar els infants des de l’amor però deixant-los espais per experimentar, afrontar, tenir reptes i també a equivocar-se. Espais per sentir el goig de ser una persona autònoma, capaç d’aconseguir reptes amb el seu propi esforç i ser una persona feliç.Diu Elsa Punset:”Desde niños deberíamos disciplinar la concentración, el esfuerzo: la disciplina te ayuda a buscar lo que te gusta, a exigírtelo..., a buscarte tu propia felicidad”

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Com tot el que escrius al teu blog és execl·lent. Amb el teu permís el penjàrem al nostre blog ja que és una reflexió molt interesant.

Una abraçada

Núria
webmaster blog de l'Ampa de l'EScola Santa Anna de Castellvell del Camp
http://blocs.mesvilaweb.cat/ampaescolasantaanna

Tere Abellán ha dit...

D'acord Núria. Celebro que us agradi el bloc i que en feu la difusió del seu contingut.