12/3/13

MATERIALS PER TREBALLAR L'EDUCACIÓ EMOCIONAL

Aprofito que m'han demanat recursos per treballar l'educació emocional per fer-lo extensible a més persones.
Adjunto un llistat de bibliografia, materials, programes i documents que us poiden ser útils per treballar l'educació emocional en diferents àmbits.
Bona feina!


Bibliografia general


  •      M. Davis, M. McKay, E.R: Eshelman. Técnicas de autocontrol emocional. Ed. Martínez Roca.
  •       Olga Castanyer. La asertividad. Ed. Desclêe de Brouwer.
  •       Ferran Salmurri. Llibertat emocional. Ed. La Magrana.
  •          David Servan-Schreider. Curación Emocional. Kairós.
  •          David Servan-Schreider. Anticancer
  •          Rafael Bisquerra. Psicopedagogia de las emociones. Sintesis.
  •          Eva Bach i Pere Darder. Des-educa’t. Ed. 62.
  •          Covey, Steve. Los 7 habitos para la gente altamente efectiva.
  •          Conangla, Merce y Soler, J. Ecologia emocional. Barcelona 2004: Editorial Amat
  •          Boyatzis,R, El lider resonante
  •          Salzberger-Wittenberg, I i altres. L’experiència emocional d’ensenyar i aprendre. Barcelona 1989. Rosa Sensat. Edicions 62
  •          Elisabeth kübler-Ross i la mort. La muerte un amanecer
  •          Concepció Poch Avellan, O. Herrero, La muerte y el duelo en el contexto educativo. Barcelona, Paidós, 2003
  •          Esquerda, M. I Agustí, A.M. El nen i la mort. Pagés editors.
  •          Paz Torrabadella Cómo desarrollar la inteligencia emocional. Ed: Océano Ambar
  •          Gerhardt, Sue El amor maternal Editorial Albisa 2008
  •          Marquier, Annie El maestro del corazón Editorial Luciérnaga

Per aplicar a l’aula


  •          López Cassà, E. (coord.) (2003): Educación emocional. Programa para 3-6 años. Barcelona: Praxis.
  •          Renom, A. (coord.) (2003): Educación emocional. Programa para la educación primaria. Barcelona: Praxis.
  •          Carpena, A. (2003): Educación socioemocional en la etapa de primaria. Barcelona. Octaedro.
  •          GROP (1999): “Actividades de educación emocional”. En M. Álvarez y R. Bisquerra, Manual de orientación y tutoría. Barcelona: Praxis.
  •          Salmurri, F. y Blanxer, N. (2002): “Programa para la educación emocional en la escuela”. En R. Bisquerra, La práctica de la orientación y la tutoría, pp. 145-179. Barcelona: Praxis.
  •          Cava, M.J. i Musitu, G. (2000): La potenciación de la autoestima en la escuela. Barcelona: Paidós.
  •          GROP: Activitats per al desenvolupament de la intel.ligència emocionals en els nens. Editorial Parramón.

 


Programes,  materials i documents


  •          Kitscaixa de l’Obra Social de La Caixa (el trobareu als CRP)
  •          Maleta d’autoestima (el trobareu als CRP)
  •          Maleta del dol i la mort (el trobareu als CRP)
  •          Recull de llicències Maria Musach mmusach@xtec.cat
  •          Recull d’activitats als blocs de  M. Teresa Abellán Pérez http://blocs.xtec.cat/emocionat  i http://emocionat2.blogspot.com
  •          Abellán Pérez, M.T., Martí, M. Món d’emocions (Sis quadernets de treball per a infants de primària) Editorial Barcavona. Barcelona 2012
  •          Sentir i pensar. Dinàmiques i activitats. Programa d’Intel·ligència Emocional per a nens i nenes de 3 a 5 anys. Educació Infantil. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2005.
  •          Posa't un conte (Puc-Pac) Eina pedagògica per a treballar la intel·ligència emocional, la resolució de conflictes i l'educació de valors. Capses amb un conte, làmines i detalls de disfresses per a representar el conte.
  •          GROP (2009). Actividades para el desarrollo de la inteligencia emocional en los niños. Barcelona: Parramón.
  •          Gallifa, J., Pérez, C., Rovira, F., y otros (2002). La intel·ligència emocional i l’escola emocionalment intel·ligent. Barcelona: EDB.
  •          Gómez Bruguera, J. (2003). Educación emocional y lenguaje en la escuela. Barcelona: Octaedro-Rosa Sensat.
  •          Ibarrola, B. (2003). Cuentos para sentir. Educar los sentimientos. Madrid: SM.
  •          Ibarrolla, B., y otros (2003). Sentir y pensar. Madrid: SM.
  •          Renom, A. (2003). Educación emocional. Programa para la educación primaria. Barcelona: Praxis.
  •          Repetto, E., (Dir.). (2009). Formación en competencias socioemocionales. Madrid: La Muralla.
  •          Sastre, G., i Moreno, M. (2002). Resolución de conflictos y aprendizaje emocional. Barcelona: Gedisa.
  •          Segura, M., y Arcas, M. (2003). Educar las emociones y los sentimientos. Introducción práctica al complejo mundo de los sentimientos. Madrid: Narcea.

Relaxació


  •          López González, L. (2007): Relajación en el aula. Recursos para la educación emocional. Barcelona: Wolters Kluwer.
  •          Laureano Benítez Grande-Caballero. La mejora del alumnado y del grupo a través de la relajación en el aula. Barcelona: Cisspraxis.

11/3/13

UN TRESOR INTERN


Aquest bloc que escric, que alguns lleguiu, segueix i evoluciona -com no podria ser de cap altra manera, al igual que jo mateixa. Per aquest motiu començo a penjar també alguns articles i pensaments relacionats o no directament amb l'educació emocional i -mirant més enllà, que ja sabeu és la meva constant insistència-  i en la vinculació d'aquesta amb altres temes com ara: l'actitud de les persones, viure l'aquí i l'ara, la importància de la consciència i el treball inalterable i ininterromput del subconscient, la programació neurolingüística,la física quàntica...

Avui us penjo una entrevista que li van fer a en Eckhart; investigador i supervisor en la Universitat de Cambridge qui va experimentar una profunda transformació espiritual que va canviar la seva vida. Espero que el conte introductori i les seves paraules us ajudin a reflexionar sobre la nostra pròpia vida i essència personal; fàcil de dir i difícil d’aconseguir –no ens enganyarem.

Us deixo amb l’entrevista i un sol tema per a reflexionar: la il·luminació, un despertar personal:

Eckhart Tolle, un hombre de aspecto endeble no parece responder a la imagen del clásico gurú ; y tiene muy claro que ése no es el lugar que desea ocupar: "no tengo nada para darte; busca en tu interior" -dice . Y ése es el desafío que propone, acceder a un conocimiento interno, que no pertenece al orden de la mente, que reside en un lugar no determinado y que será un descubrimiento personal; eso sí, Eckhart nos señaliza un poco el camino de un modo casi provocativo: "no eres lo que piensas, deja de identificarte con la mente".

Eckhart fue investigador y supervisor en la Universidad de Cambridge. A los veintinueve años experimentó una profunda transformación espiritual que cambió su vida. Dedicó los años siguientes a comprender, integrar y profundizar esa transformación, que marcó el comienzo de un intenso viaje interior. 

Entre sus libros cabe destacar "El Poder del Ahora" que le deparó innumerables lectores en todo el mundo y "El silencio habla", extraño i entrañable libro donde las palabras parecen susurrar desde el fondo de un profundo estado meditativo.


Lo que sigue es una entrevista en la que habla acerca de los obstáculos para la iluminación o lo que podríamos llamar "las trampas de la mente". 


Pregunta: ¿Qué es la Iluminación?


Echart Tolle: Un mendigo había estado sentado a la orilla de un camino durante más de 30 años. Un día pasó por allí un extraño. "¿Tienes algunas monedas?", murmuró el mendigo, estirando mecánicamente el brazo con su vieja gorra. "No tengo nada que darte", respondió el extraño. Y luego preguntó, "¿Qué es eso sobre lo que estás sentado?". "Nada", replicó el mendigo, "sólo una caja vieja. He estado sentado sobre ella desde que tengo memoria". "¿Alguna vez has mirado en su interior?", preguntó el extraño. "No", respondió el mendigo, "¿Para qué? No hay nada adentro". "Echa una ojeada", insistió el extraño. El mendigo logró entreabrir la tapa. Para su asombro, incredulidad y euforia, descubrió que la caja estaba llena de oro.


Yo soy ese extraño que no tiene nada para darte y que te dice que mires en tu interior. No dentro de alguna caja -como en la parábola- sino en un lugar aún más cercano: dentro de ti mismo. "Pero no soy un mendigo", te puedo oír decir.

Aquellos que no han descubierto su verdadera riqueza -la brillante joya del Ser y la profunda e inalterable paz que se encuentra en ese lugar-, son mendigos, aún cuando tengan gran riqueza material. Buscan externamente desechos de placer o plenitud -para la validación, la seguridad o el amor-, mientras en su interior tienen un tesoro que no sólo incluye todas esas cosas, sino que es infinitamente más grande que cualquier cosa que el mundo pueda ofrecer.

La palabra "iluminación" evoca la idea de algún logro sobrehumano, y al ego le gusta verlo así; sin embargo, se trata simplemente de tu estado natural sentido de unión con el Ser. Es un estado de conexión con algo inconmensurable e indestructible, algo que, casi paradójicamente, eres tú en esencia y que, sin embargo, es mucho más grande que tú. Es el encuentro de tu verdadera naturaleza, más allá de nombres y formas. La incapacidad de encontrar esta conexión da origen a la ilusión de separación de ti mismo y del mundo que te rodea. Te percibes entonces a ti mismo, consciente o inconscientemente, como un fragmento aislado. Surge el temor, y el conflicto -interno y externo- se vuelve habitual.


10/3/13

UNA VISIÓ MÉS SOBRE L'AMOR ACTUAL

Us adjunto un vídeo del Walter Riso, sempre clar i comprensible.
Fa un plantejament sobre l'amor i la construcció social de l'amor actual. Els exemples pràctics fa que trobis sentit i solucions a plantejaments personals i conflictius que una mateixa es fa.

Que cadascú tregui les seves conclusions i, sobretot, que siguem valents per decidir i defensar el que volem que sigui l'amor dins la societat trencant -si cal- creences socials.
http://www.caracoltv.com/producciones/informativos/elradar/video-185904-aprenda-a-no-sufrir-culpa-del-amor

24/2/13

EDUCACIÓ EMOCIONAL A LES ESCOLES, UNA REALITAT!

La tortuga ens ensenya estratègies per solucionar problemes

Adjunto el link d'un vídeo curt on podreu veure com ensenyem, també a la nostra escola de Sant Llorenç, l'educació emocional.
La història de la tortuga sàvia que ensenya a la tortuga entremaliada les CONSIGNES MÀGIQUES que ha d'aplicar quan està enfadada, té un problema  o ha de fer quelcom.
Consignes màgiques
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=PQE4WqQSOcQ


Gràcies a la Maria Dalmases que m'ha passat el link. 




20/2/13

EDUCAR PER A LA VIDA I PER A LA MORT


En molt poc temps, al meu poble –on faig vida i treballo–hem hagut d’afrontar la mort de dues dones joves. Morts que en diem: no toquen. Entenem, i hem aprés, o necessitem aprendre, que la mort arriba quan tenim una edat avançada. La realitat, però, ens demostra que no sempre s’acompleixen els nostres desitjos. Les persones naixem, vivim i morim  sense poder preveure la durada d’aquest cicle; el cicle de cada persona que alguns diuen ja està predestinat.

El curs passat el mestres de  l’escola, vàrem haver d’afrontar, amb molt de dolor, la mort de l’Eli; una mare de l’escola que de forma ràpida va abandonar aquesta vida, sense tenir l’oportunitat de veure créixer els seus fills.  Fa pocs dies, la Montse, encara de forma més immediata, va abandonar-nos igualment.

Cada vegada que tinc l’oportunitat, anuncio als mestres que és inevitable haver d’afrontar el dolor de la mort de mares o pares, perquè és una realitat, i encara que no habitual –per sort– cal estar preparats i saber com  canalitzar el dolor dels infants que perden els pares de forma immediata i, per a ells,  incomprensible. Com acompanyem, consolem, ajudem...els infants en aquells moments i a partir de llavors.

Ahir li explicava a una companya alguns aspectes que cal tenir present a l’hora de fer un treball amb els infants que perden un pare o una mare (amb variacions segons l’edat dels infants) tot i que, a la nostra escola, per sort, tenim estratègies i educar per a la vida i la mort està interioritzat i per tant forma part de l’actitud dels mestres del centre.  

D’entrada, tal i com sempre anunciem en aquest bloc, cal acceptar que la tristesa estarà present, serà un permís i, possiblement, durant força temps. Possiblement apareguin altres emocions i sentiments com ara: dolor, ràbia, enuig, sentiment d’injustícia... Com, si no, afrontar una pèrdua tan valuosa i important sense que ningú ens hagi preparat prèviament? La tristesa estarà a casa, a l’escola i dins de l’infant. Cal donar-li un permís, acceptant-la i anunciar que és normal sentir-se trist, però que amb el temps l’estat d’ànim pujarà i aprendrà a viure amb el record de l’absència .

Recomanacions importants per als mestres que afrontem la mort

És recomanable  respectar el "tempo" que necessiti cada infant per elaborar el seu procés personal de dol; ser curosos i respectuosos amb el que vol cada infant i, per això, és important cal observar-los de forma discreta però constant.

Els infants més petits no poden , ni saben, manifestar què i com se senten en un situació com la que descrivim perquè el seu nivell de desenvolupament personal no els permet fer-ho. Som els adults els qui podem sobreinterpretar, des de l’empatia, què pot sentir o pensar i parlar-ne quan ell ho demani; quan estigui preparat.  

 El més important és que sàpiguen que, si necessiten parlar amb el mestre, estarà allà per a fer-ho; normalment, quan passen els dies necessiten parlar de l’absència de forma compartida.

Un altre aspecte inevitable a les aules són les premisses que anuncien activitats o documents que han d’arribar a casa, per exemple, per als pares o les mares ; digueu, pregunteu, doneu...a la mare i al pare ... –en aquest cas és recomanable fer una explicació personalitzada als infants que només tenen un progenitor-  Feu-li una mirada especial.

L'acomiadament d’un pare o mare és important fer-lo. En cas de no haver-lo poder haver fet, caldria treballar-ho i si és possible es podria parlar amb la família per tal de concretar com fer-lo.

Sempre dic que les preguntes són màgiques i potser encara hem d’aprendre i habituar-nos a fer-ne més. Si creieu que l’infant permet una acomiadament a l’escola podeu fer preguntes tipus: què prefereixes? Què t’agradaria més? (després de dir-li vàries alternatives)

ASPECTES GENERALS A TENIR EN COMPTE

Educar per a la vida i per a la mort implica:
–  Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix.
–  Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
–  Educar per a l'èxit i per a la frustració.
–  Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
–  Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d'humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per  fer aquest aprenentatge.

La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar-ne, tant de l’una com de l’altra. De la vida, en parlem, l’aplaudim, la sentim i gaudim. De la mort, cal parlar-ne també i fer-la present sense por. No cal passar la vida parlant sobre la mort, però sí parlar-ne.

Qualsevol procés de dol requereix:
-         Donar permís a les emocions i sentiments que apareguin en cada cas.
-         Adaptar la vida a la nova situació amb l’absència de la persona morta.
-         Trobar estratègies per rememorar i recordar l’essència de la persona morta.

Per edats:
L’edat de l’infant i el vincle afectiu establert amb la persona morta són el més important a tenir en compte: 
-         Abans dels 3 anys no estan capacitats per entendre el concepte de la mort, però entenen els sentiments i emocions de les persones que els envolten.
-         Dels 3 als 5 no diferencien la realitat de la fantasia. Al final de l’etapa intueixen que no tornaran a veure més la persona morta. Poden sentir por de perdre les altres persones estimades.
-         Dels 6 als 9 estan capacitat per entendre el concepte de la mort i el que representa.
-         Dels 9 als 11 entenen i comprenen el concepte de la mort de forma realista

 Algunes orientacions més:
-         Utilitzeu un vocabulari senzill i planer: La mama, el papa, se n’ha anat i no la/el tornarem a veure mai més. La mare s’ha mort perquè tenia una malalta incurable, ha patit...
-         Especifiqueu verbalment que la mort de l’ésser estimat no ha estat culpa de ningú i tampoc d’ells; no en busquem culpables
-         La mort no és momentània; és per sempre, permanent i inevitable.
-         Observeu els infants i feu-los preguntes per indagar i constatar què saben o què els preocupa, quins són els seus dubtes i les seves pors. Les respostes que donen els infants són indicatives del grau de coneixement que tenen i del que poden entendre o no sobre el tema de la mort.
-         Convideu-los a fer les preguntes que creguin convenients, fins i tot amb el risc de no saber-los donar una resposta satisfactòria del tot. Fer veure que no ha passat res no seria una bona estratègia per fer el dol d’una mort. 

El sentit comú, la intuïció i un acompanyament amorós faran possible que el procés psicològic de l’infant davant qualsevol pèrdua o dol obtingui un resultat no alegre, però sí coherent.
 M. Teresa Abellán Pérez


10/2/13

LA VIDA, LA MORT I ALLÒ QUE ÉS IMPORTANT


Tornarem a parlar de la mort en aquest article; arreu hauríem de parlar de la mort com ho fem de la vida -és beneficiós recordar-ho. M'ha semblat interessant penjar aquest article, -publicar pel diari ARA- precisament ara que sento el dolor personal, fruit de la mort d'una persona del poble. De manera inconscient -o potser conscient- rebutgem parlar sobre el tema de la mort.

L'article apunta de forma clara què pensen les persones que senten la mort a prop; cinc penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort. Val la pena aprofitar la lectura per aconseguir que els pensaments d'altres ens ajudin a recordar, o potser canviar -encara que només sigui per uns moments- les creences i reforcem el sentir de la vida; el teu sentit de vida, cadascú el seu, i aprofitem el present. Vivim el present des de la consciència que la mort també hi és.

Recordo les paraules d'una miga, quan se li va morir el seu germà- que deia: Hauríem d'aprendre que la vida hi és a un costat de l'espatlla i la mort a l'altre costat.

Els 5 penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir
El moment de la mort porta a la reflexió / THINKSTOCK
Mans de persona gran, possiblement en el moment de la mort / THINKSTOCKEns passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives.

Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:
1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.
5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.re 

8/2/13

CRITICA CONSTRUCTIVA


Per influències socials hem anat construint la creença que qualsevol crítica, pel fet de ser constructiva, ens podem permetre de fer-la, però, i si l'altre no la vol? I si no ens l'han demanat? Quin dret tenim a fer-la?

Les persones tenim el dret a dirigir i portar el propi timó. És un dret legítim que implica viure i deixar viure les altres persones des de la pròpia responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes que ens caracteritza –o, ens hauria de caracteritzar.

Apuntaré dues aportacions per si voleu aprofundir en el tema i fer una reflexió personal: 
  1.      Estem acostumats a criticar i no tant a elogiar els altres. Esteu d’acord? Potser podríem fer-ho al revés. Elogiem i no critiquem. Posem-ho a la pràctica i, sense vergonyes, diem allò bonic que sentim en veure les altres persones. No cal que siguin persones conegudes o amics i amigues. Podem anar a una botiga i si la persona que ens ha atès ho ha fet de forma amable, perquè no poder dir-li: Gràcies per la seva amabilitat. M’he sentit ben atesa.
  2.       Les crítiques constructives poder ser beneficioses, sempre i quan ens demanin fer-les; ens donin permís per fer-la. 

31/1/13

CONTROLANT LES SITUACIONS DESAGRADABLES


Sovint hem comentat en aquest espai la necessitat de ser un mateix; tenir autoestima, autoimatge i autoconcepte per sentir benestar personal i  afrontar els reptes que la vida ens depara, especialment les situacions desagradables amb la resta de les persones del nostre entorn.

Ser un mateix i sentir que vivim la vida de forma harmònica i equilibrada. Només d’aquesta manera es pot evitar que qualsevol persona ens pugui fer mal; no donar permís als altres perquè ens puguin fer mal i no és gens fàcil d’aconseguir. Cal autoestima i responsabilitat personal i social per reflexionar, el més objectivament possible, sobre els errors, propis i dels altres, per calibrar les situacions conflictives i decidir què i com actuar per solucionar el problema.

Ser un mateix vol dir reconèixer-nos, i reinventar-nos alhora, cada vegada que superem una dificultat, especialmen amb aquelles persones agressives i amb manca d’assertivitat que no han tingut la possibilitat encara d’aprendre a dir quelcom sense fer mal els altres.

Aquest article és fruit d’una experiència amb una persona que, fa pocs dies, em va dir el que pensava -tots tenim aquest dret- però ho va fer –des del meu punt de vista- de manera poc encertada i gens assertiva.  

Enfadar-nos amb els altres pot ser lícit, just, coherent i necessari –i tant! Podem enfadar-nos i deixar anar la ràbia per evitar altres mals, però no podem fer-ho de qualsevol manera pensant que tinc tot el dret de dir el que penso, o perquè, sóc així de natural i espontani i dic sempre el què penso.  És clar que podem dir el que pensem, però  hi ha un requisit imprescindible: ser assertiu. I si no ho som podem aprendre a ser-ho
– l’assertivitat s’aprèn.

Sabem que davant l’enuig o la ràbia el millor és deixar passar hores o dies per passar després a aclarir la situació. Evitem contestar impulsivament perquè les paraules poden fer mal i costa molt reparar-les; és convenient recordar com les noves tecnologies, a través dels mail immediats i irrecuperables, poden fer molt de mal una vegada clicat l’enviar.

Sovint manca en les persones el “mirar més enllà” del que sempre en parlo. Convé reflexionar més i abans d’actuar per estar-ne ben segurs d’alguns comentaris. Mirar més enllà ens ajuda a plantejar-nos algunes preguntes:
  • Estem segurs i convençuts del què pensem o diem? Tenim tots els elements per estar convençuts de les afirmacions que fem?
  • Ens hem responsabilitzat de preguntar l’altre els motius de la seva actitud – per què ha dit  allò en concret i el motiu de la seva reacció?  
I, tot i que l’altre pugui tenir raó per sentir-se enrabiat, cal contestar malament? Si així ho decidiu, només recordar que estareu responent de la mateixa persona que us ha agredit i que, evidentment, no millorem les relacions, a banda que, podeu sentir buidor i malestar personal posterior si el vostre propòsit és ser una persona assertiva.  

No és fàcil però davant les respostes agressives, crec que cal:

-          Evitar les respostes impulsives i immediates.
-          Pensar les raons que impulsen l’altre a dir-nos una cosa de forma agressiva.
-          Preguntar si cal aclarir quelcom abans de respondre o jutjar.
-          Parlar i aclarir la situació, des de la responsabilitat que ens caracteritza.
-          Perdonar l’altre des de l’empatia que ens caracteritza i per estar bé amb nosaltres mateixos.
-          Decidir vols a l’altre persona a la teva vida; si és tòxica, pots decidir no comptar-hi.

Per finalitzar aquest article se m’acut fer-ho amb paraules d’altris:

Cualquiera puede enfadarse, eso es algo muy sencillo.
Pero enfadarse con la persona adecuada, en el grado exacto, en el
momento oportuno. Con el propósito justo y del modo correcto, eso,
ciertamente, no resulta tan sencillo.
Aristóteles
Si quieres cambiar el mundo
Cámbiate tu primero
Ghandi

Continuem creixent!

25/12/12

COMPARTIM EL NADAL AMB ESTIMACIÓ

FEM DEL DIA DE NADAL UN DIA BEN ESPECIAL. 
DES DE LA BONDAT I HUMILITAT QUE ENS HAURIA DE CARACTERITZAR, MIREM MÉS ENLLÀ I TROBAREM EL VERITABLE VALOR DE LES PERSONES. 


19/11/12

CRÉIXER JUNTS. TALLER MATINAL A LA FUNDACIÓ ÀMBIT

Dissabte, dia 24 de novembre als espais nous de la Fundació Àmbit es farà una activitat nova per a pares i mares. 
Mentre els pares i mares fan un taller els infants estaran al costat fent-ne un altre d'ecologia emocional.  




Un espai trimestral per compartir èxits, dubtes i preocupacions com a pares i mares. Un espai per educar actituds i formar persones.

Mirem els infants, acompanyem-los en aquest aprenentatge i 
donem-nos l’oportunitat de créixer amb ells.

Objectius:

Crear consciència educativa.
Reflexionar conjuntament dubtes i preocupacions personals.
Compartir experiències amb altres pares i mares.
Valorar el treball emocional, l'afecte i els vincles afectius dins l'educació.
Gestionar els conflictes amb els fills des de la intel·ligència emocional.
Créixer com a pares i mares.

Metodologia:

La metodologia del taller serà bàsicament pràctica; vivencial i participativa, tot i que també s'hi inclourà una part teòrica, si s'escau.

Els participants tindran l'oportunitat de plantejar idees, preocupacions o altres temes que siguin del seu interès, amb la finalitat de compartir-los per aprendre de forma conjunta al llarg d'aquest taller i els següents que es faran al llarg del curs.

El formador prepararà activitats vivencials amb la intenció de facilitar la reflexió i comprensió dels temes tractats.

Cada sessió inclourà l'anàlisi d'un cas fictici, supòsit que es comentarà a nivell de grup petit per passar a treure'n conclusions generals a nivell de grup gran.

** Porteu-hi els vostres fills i, mentre els pares i mares fan el taller, els infants en faran un altre d'Ecologia Emocional.


RESPONSABLE: M. Teresa Abellán Pérez
HORARI: De 9.30 a 13:30h.
LLOC: ÀMBIT - Sant Andreu. Recinte de Fabra i Coats
C/ Sant Adrià, 20. 08030 Barcelona
APORTACIÓ: 20€ Amics Fundació. 40€ Altres

http://www.fundacioambit.org/programa-activitats/setembre-desembre-2012/2411-creixer-junts

16/11/12

CARTA ALS FUTURS MESTRES

Ahir vaig anar a fer una xerrada per a futurs mestres. Us adjunto unes paraules sortides del cor que vull compartir en aquest espai.


Bon dia a tots i totes,

Volia dedicar-vos unes paraules d’agraïment perquè ahir en vareu donar l’oportunitat de gaudir del que més m’agrada fer, sembrar la llavor emocional i educativa que dóna sentit a la vida; desperta ànimes i  ganes de viure.

Sé que contribuireu, en algun moment i quan esteu preparats, a fer que aquest món millori. Un món on es respiri amor, solidaritat, acceptació, respecte, responsabilitat i llibertat.

Sé que alguns de vosaltres vàreu captar el missatge principal de la xerrada. Ara us toca portar-lo a la pràctica amb valentia.

Pregunteu-vos sempre el perquè de tot plegat per despertar i crear consciència. Per què faig una cosa o la deixo de fer. Per què decideixo prendre una o altra actitud. Què estic fent en aquest moment i per què ho faig. Com vull ser en aquesta vida i com ho transmetré  als infants que educaré.

Els educadors vocacionals tenim una gran sort. Una feina on els primers enriquits som nosaltres.  

Us recomano amb els infants una actitud propera, amable, afable, afectiva i comprensiva. Mireu a tots i cadascun dels infants i doneu-los el seu espai. Tots han de tenir cabuda; pertànyer i ser-hi per ser.

Doneu-vos l’oportunitat d’aprendre amb els infants perquè ells us ensenyaran un munt de coses. 

Vosaltres sou mestres i ells són uns experimentadors, emprenedors i somniadors. Impregneu-vos de la seva imaginació i vibreu junts!  

Gràcies per compartir dues hores de vida! 



14/11/12

MIRAR EL MÓN AMB EL COR, CONFIANÇA I OPTIMISME


Els lectors habituals d’aquest espai coneixeu el contingut bàsic del bloc;  teories i pràctiques professionals llegides, experimentades o apreses en cursos de formació. Poques vegades parlo de manera directa sobre experiències personals. Avui, però, ho faré perquè hi ha coses que cal comunicar-les.

Ahir, en arribar a l’escola vaig descobrir com, per segona vegada en dues setmanes, entraven a robar. Tornem a estar sense portàtils i a trencar el nostre magnífic projecte educatiu encetat amb il·lusió, energia i sense escatimar esforços per part de tot l’equip de mestres. Passar pels passadissos mirant les portes esquinçades i foradades, feia presents els delinqüents dins l’escola i produïa una necessitat de desfogament, deixant escopir paraules grolleres inservibles i expulsar la ràbia que coïa dins.

Avui, a més, he experimentat com algú ha usurpat i entrat en el messenger del meu fill per a ús perniciós; deixeu-m’ho així. Per moments, m’he sentit desbordada, impotent i, certament, cansada de tant desordre social que, absolutament ningú és capaç de controlar.

Per uns moments m’han assaltat algunes preguntes, com ara: qui s’impregna dels aprenentatges que tants professionals impartim als centres educatius, qui recull els sabers  com a mestra i formadora que sóc des de fa tant de temps,  què estem fent malament en el procés educatiu que impartim els diferents professionals, què està passant en aquest món, anem avançant realment, quina direcció hem de seguir, qui més s'ha d'implicar, etc.

Els qui llegiu aquest bloc em coneixeu i sabeu el que sempre pregono respecte els problemes, les dificultats i entrebancs que la vida ens posa al davant cada dia; són una oportunitat per superar-nos i créixer, els entrebancs són una oportunitat per aprendre, allò que passa no és el més important sinó l’actitud que prenem amb allò que passa, al cap de tres dies tot es veu diferent,  és important l’actitud positivista com a eina de felicitat, etc.

Avui he trencat i desconnectat d’aquestes teories per unes hores i, el més sorprenent, és que sense que jo fos conscient llavors,  les sinèrgies de l’univers ja estaven dansant de forma ordenada per fer una reparació fantàstica i ajudar-me a entendre que: de tot podem continuar aprenent posant-nos les ulleres del cor, la confiança i l’optimisme.

Llegiu quantes actuacions magnífiques han passat a continuació del meu “moment baix”:

- Obro el correu i em trobo el missatge d’un amic que, tot repassant el bloc emocional, m’envia un comentari sobre la gran tasca emocional que es fa al centre on treballo. Una valoració positiva de la meva feina en matèria emocional reconeguda per altres persones. Gràcies, ets un sol.

- Un altre amic especial ha fet l’esforç de deixar la feina per un moment i cercar paraules consoladores i d’acompanyament, tot i la seva manca de temps. Moltíssimes gràcies pel teu acompanyament entranyable.

- Els infants de l'escola de tres anys m'han donat energia avui amb les seves mirades innocents mentre escoltaven el conte del lleó i el ratolí. Les expressions màgiques mentre els tirava polsim màgic sobre els seus caps i les abraçades agraïdes i afectives que m’han repartit, han aconseguit per moments fer-me oblidar la ràbia i impotència matinal. Una abraçada guapíssims perquè sou fantàstics i cada dia em carregueu d'energia.

- Una alumna del centre amb moltes dificultats (de la qual molts podríem aprendre’n) em comentava lo maco que és tot el que fa; sempre li agrada tot el que fem, i m’elogiava dient-me que em trobava guapa. Gràcies per donar-me l'oportunitat d’aprendre amb tu i entendre un altre manera de viure el món.

Hi ha coses que funcionen i no puc deixar de continuar lluitant per fer que el meu entorn sigui el més coherent, just i decent possible. 

Havia perdut les meves ulleres. Les he trobades i ara ja miro des del cor, confiança i optimisme. Continuem doncs treballant per millorar aquest món i ser feliços alhora. 
Continuem caminant!
Fotografia: Tino Nieto

22/10/12

ACCEPTAR DES DE L'AMOR

                                                             

20/10/12

CARÍCIES, EFECTE PIGMALIÓ I LA GESTIÓ D'EQUIPS

Curt i interessant vídeo de l'Àlex Rovira per aprendre a ser més intel·ligent emocionalment.
Proposa animar els infants a volar sense por i a controlar les pors dels adults. Fa referència a l'efecte Pigmalió que tantes vegades hem parlat en aquest blog i que tan important és per educar els infants, perquè confiant en ells, ells ténen empenta per aprendre i descobrir el món.
Un vídeo que recorda la importància de les carícies i el treball i gestió d'equips competents com a persones intel·ligents emocionalment.
Gràcies Àlex pels teus aprenentatges.

CONTE: EL PROBLEMA DE LES DUES CABRES



Vet aquí que un dia dues cabres de diferents ramats van decidir abandonar les seves respectives cledes i fugir en busca de llibertat i fortuna. Per casualitat es van trobar al cap d'uns dies, separades, però, per un precipi; només un tronc, ben estret per cert, unia els dos marges fent de pont. Ja ho veien, les dues cabres, que era impossible de passar totes dues alhora, però es van entestar a fer-ho. Quan van arribar al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir a cap raó; tossudes com eren, cadascuna volia que fos l'altra la que tirés endarrera. I, discutint, discutint, van arribar a la força. Donant-se cops de banys i empenyent-se mútuament va passar el pitjor: forcejant, van perdre l'equilibri i totes dues es van estimbar.

Adaptació de la faula d'Isop i dibuix: Àngel Vergés i Gifra