Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges

28/12/13

EL CONTE DE LA VACA

Us deixo amb un conte instructiu. Lamento no poder posar de qui és. Sempre intento ser legalista, en el sentit d'autories, però en aquesta ocasió no és possible. Si l'autor el llegeix i vol fer-mo saber, afegiré el seu nom encantada. Mentres entendré que els coneixmenets cal compartir-los.

CONTE DE LA VACA 
- Avui farem un passeig pels voltant de la nostra vila -va dir el mestre al seu jove deixeble. Així doncs, van començar a caminar allunyant-se del poble i arrivaren a una casa. Una casa que el jove deixeble mai havia vist ja que quedava força apartada dels camins que porten cap a la vila.

Era una casa molt destartalada, envoltada per uns camps bruts i sense cultivar. Tot i això, al costat de la casa hi havia un petit tancat amb una vaca. En aquesta casa hi vivien 10 persones: el pare, la mare, quatre fills i dos avis.

Els vestits vells, bruts i trencats eren la proba de la misèria que regnava en aquell lloc. Tot i això, la família tenia la vaca. El pare va explicar al mestre que gràcies l'animal, a la seva llet, podia anar vivint. Sort en tenien d'aquesta bèstia! -va dir alçant els ulls al cel.

El mestre i el jove deixeble van passar la nit amb la família, enmig de brutícia i desordre. Es van despertar molt d'hora, abans que ningú i sense fer soroll van sortir de la casa i van entrar en el tancat de l'animal. És l'hora de que aprenguis una lliçó -va dir el mestre al seu deixeble. I agafà una navalla i matà la vaca. Què has fet mestre? -digué el noi amb veu angoixada. Sense inmutar-se, el mestre va començar a tornar cap a la vila, sense fer cas al seu jove acompanyant.

El jove no es podia treure del cap el que el seu mestre havia fet a aquella pobra família. I sovint li retreia la seva acció dient-li: per culpa teva aquesta família morirà de gana.

La història explica que un any després, mestre i deixeble van tornar a visitar aquell lloc. En arribar-hi no hi van trobar el que esperaven. En lloc de la casa ruïnosa que havien vist l'any abans hi van trobar una construcció nova, ben cuidada i envoltada de cultius pròspers.

De dins la casa va sortir el pare de família que feia un any els havia acollit per a passar la nit. El noi estava molt sorprés, feia un any aquell home anava brut i tenia un aspecte trist i decaigut i en canvi ara se'l veia ben arreglat i content. L'home se'ls apropà i els explicà que feia aproximadament un any algú els havia mort la seva vaca, la seva font d'alimentació. Havia estat un cop molt dur per a tota la família ja que no sabien com podrien subsistir. Necessitaven menjar i havien de buscar altres fonts d'aliment per als seus fills. Van netejar els camps, van aconseguir llavors de llegums i vegetals i van comneçar a conrear les terres. Al cap d'un temps van veure que estaven produint més del que necessitàven i van començar a vendre el que els sobrava i així, a poc a poc, van anar guanyant diners per a comprar-se roba nova i arreglar la casa. L'home va acabar dient: És com si la tràgica mort de la nostra vaca ens hagués obert la porta cap a una vida millor.

El jove deixeble va entendre finalment la lliçó que el seu savi mestre volia ensenyar-li. La mort d'aquell animal havia estat el principi d'una vida nova i plena d'oportunitats.

De tornada cap al poble, el mestre li preguntà al deixeble: creus que la família estaria on està ara si encara tingués la vaca? i el jove feu que no amb el cap. El mestre continuà explicant: La vaca era com una cadena que els tenia lligats a una vida de conformisme i mediocritat. Al no tenir-la van haver de prendre la decisió d'esforçar-se per cercar alguna cosa més.

Us és familiar oi el missatge d'aquest conte?

A vegades, les situacions difícils ens dirigeixen cap a camins planers i millors. Les situacions difícils són una oportunitat per a créixer, millorar...

La felicitat requereix que el futur sigui incert .
Wagensberg



20/10/12

CONTE: EL PROBLEMA DE LES DUES CABRES



Vet aquí que un dia dues cabres de diferents ramats van decidir abandonar les seves respectives cledes i fugir en busca de llibertat i fortuna. Per casualitat es van trobar al cap d'uns dies, separades, però, per un precipi; només un tronc, ben estret per cert, unia els dos marges fent de pont. Ja ho veien, les dues cabres, que era impossible de passar totes dues alhora, però es van entestar a fer-ho. Quan van arribar al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir a cap raó; tossudes com eren, cadascuna volia que fos l'altra la que tirés endarrera. I, discutint, discutint, van arribar a la força. Donant-se cops de banys i empenyent-se mútuament va passar el pitjor: forcejant, van perdre l'equilibri i totes dues es van estimbar.

Adaptació de la faula d'Isop i dibuix: Àngel Vergés i Gifra





12/5/10

CONTE D'AMOR: LA JOVE DE BELL ROSTRE

Hi havia una vegada una jove d'origen humil, però increïblement bonica, famosa en tota la comarca per la seva bellesa. Ella, coneixent bé quant la volien els joves del regne, rebutjava tots els seus pretendents, esperant l'arribada d'algun príncep ben plantat. Aquest no va tardar a aparèixer, i tot just veure-la, es va enamorar perdudament d'ella i la va curullar d'afalacs i regals. El casament va ser grandiós, i tots comentaven que feien una parella perfecta.

Però quan la brillantor dels regals i les festes es van anar apagant, la jove princesa va descobrir que el seu maco marit no era tan meravellós com ella esperava: es comportava com un tirà amb el seu poble, presumia de la seva esposa com d'un trofeu de cacera i era egoista i mesquí. Quan va comprovar que tot en el seu marit era una falsa aparença, no va dubtar de dir-se'l a la cara, però ell li va respondre de forma similar, recordant-li que només l'havia elegit per la seva bellesa, i que ella mateixa podia haver elegit a molts d'altres abans que a ell, de no haver-s'hi deixat portar per la seva ambició i les seves ganes de viure en un palau.

La princesa va plorar durant dies, comprenent la veritat de les paraules del seu cruel marit. I recordava tants joves honrats i bondadosos a qui havia rebutjat només per convertir-se en una princesa. Disposada a esmenar el seu error, la princesa va tractar de fugir de palau, però el príncep no ho va consentir, doncs a tots parlava de l'extraordinària bellesa de la seva esposa, augmentant amb ells la seva fama d'home excepcional. Tants intents va fer la princesa per escapar, que va acabar tancada i custodiada per guàrdies constantment.

Un d'aquells guàrdies sentia llàstima per la princesa, i en els seus tancaments tractava d'animar-lo i donar-li conversa, de manera que amb el pas del temps es van anar fent bons amics. Tanta confiança van arribar a tenir, que un dia la princesa va demanar el seu guardià que la deixés escapar. Però el soldat, que devia lleialtat i obediència al seu rei, no va accedir a la petició de la princesa. Tanmateix, li va respondre dient:

- Si tant voleu fugir d'aquí, jo sé la forma de fer-ho, però requerirà d'un gran sacrifici per la vostra part.

Ella va estar d'acord, confirmant que estava disposada a qualsevol cosa, i el soldat va prosseguir:

- El príncep només us estima per la vostra bellesa. Si us desfigureu el rostre, us enviarà lluny de palau, perquè ningú no pugui veure-us, i esborrarà qualsevol rastre de la vostra presència. Ell és així de roí i miserable.

La princesa va respondre dient:

- Desfigurar-me? I on aniré? Que serà de mi, si la meva bellesa és l'únic que tinc? Qui voldrà saber res d'una dona horriblement lletja i inútil com jo?
- Jo ho faré - va respondre segur el soldat, que del seu tracte diari amb la princesa havia acabat enamorant-se d'ella - Per a mi sou encara més belles per dins que per fora.

I llavors la princesa va comprendre que també estimava aquell soldat senzill i honrat. Amb llàgrimes als ulls, va prendre la mà del seu guardià, i empunyant junts una daga, van traçar sobre el seu rostre dos llargs i profunds talls.

Quan el príncep va contemplar el rostre de la seva esposa, tot va succeir com el guardià havia previst. La va fer enviar tan lluny com va poder, i es va inventar una tràgica història sobre la mort de la princesa que el va fer encara més popular entre la gent.

I així, desfigurada i lliure, la jove del bell rostre va poder per fi ser feliç al costat d'aquell senzill i lleial soldat, l'únic que en veure-la no apartava la mirada, ja que a través del seu rostre trobava sempre el camí cap al seu cor.

Autor: Pedro Pablo Sacristan

10/4/10

CONTE D'ADULT: L'ALTRE JO

"Es tractava d'un noi corrent: en els pantalons se li formaven genolleres, llegia historietes, feia soroll quan menjava, es ficava els dits al nas, roncava a la migdiada, es deia Armand Corrent en tot menys en una cosa: tenia Altre Jo .

L'Altre Jo feia servir certa poesia en la mirada, s'enamorava de les actrius, mentia cautelosament, s'emocionava als capvespres. Al noi li preocupava molt el seu Altre Jo i el feia sentir-se incòmode davant dels seus amics. D'altra banda l'Altre Jo era malenconiós, i causa d'això, Armando no podia ser tan vulgar com era el seu desig.

Una tarda Armando va arribar cansat del treball, es va treure les sabates, va moure lentament els dits dels peus i va encendre la ràdio. A la ràdio estava Mozart, però el noi es va adormir. Quan va despertar l'Altre Jo plorava amb desconsol. En el primer moment, el noi no va saber que fer, però després es va refer i va insultar a consciència l'Altre Jo. Aquest no va dir res, però l’endemà s'havia suïcidat.

Al principi la mort de l'Altre Jo va ser un cop dur per al pobre Armand, però de seguida va pensar que ara sí podria ser enterament vulgar. Aquest pensament el va reconfortar.

Només portava cinc dies de dol, quan va sortir al carrer amb el propòsit de lluir la seva nova i completa vulgaritat. Des de lluny va veure que s'acostaven els seus amics. Això el va omplir de felicitat i immediatament va esclatar en riallades.

No obstant això, quan van passar pel seu costat, ells no van notar la seva presència. I encara pitjor, el noi va arribar a sentir que comentaven: «Pobre Armand. I pensar que semblava tan fort i saludable ».

El noi no va tenir més remei que deixar de riure i, al mateix temps, va sentir a l'altura del estèrnum un ofec que s'assemblava força a la nostàlgia. Però no va poder sentir autèntica malenconia, perquè tota la malenconia se l'havia emportat l'Altre Jo".

El conte em fa pensar novament que no som perfectes i com els prejudicis ens limiten i condicionen. Som un conjunt de valors, qualitats, principis, creences,etc. Persones amb punts forts que possiblement al llarg del temps hem anat construint-nos, i punts febles que ens proposem millorar. El més important, l'acceptació, el respecte i l'estima cap a nosaltres mateixos perquè aquest conjunt ens fa ser únics/ques i, segurament, és el nostre encant.

Gràcies Mario Benedetti per oferir-nos un nou aprenentatge.

2/4/10

CONTE: EL PETIT CANGUR

Un dia, el Petit Cangur va treure el cap pel forat de la bossa i va dir: “Oh! Que n’és de gran el món. Mare, que puc anar a veure com és?”

“Ja te l’ensenyaré jo, no cal que surtis de la bossa. Et podries fer mal, o trobar males companyies i exposar-te a perills innecessaris”- va dir la mare mentre acariciava dolçament el seu pèl suau -, “jo sóc una mare responsable i decent”. El Petit Cangur va sospirar, va callar i es va quedar quietó a dins la bossa.

Però Petit Cangur creixia, es feia gran, i quan gairebé ja no cabia dins la bossa la mare li va ordenar: “Et prohibeixo que creixis!”I el Petit Cangur, que era molt obedient, va parar de créixer en aquell mateix instant.

El Petit Cangur , des de la bossa veia coses i feia preguntes a la mare. Era un noi intel·ligent i tot ho trobava interessant. Però la Mare Cangur estava molt molesta perquè no trobava resposta a moltes de es preguntes que el seu fill li feia. Al final li va dir: “Et prohibeixo que facis més preguntes!” I el Petit Cangur no va preguntar mai més res.

Un dia les coses van estar a punt d’arreglar-se. El Petit Cangur, des del seu lloc d’observació, va veure una cangureta preciosa. “Mare! –va dir-, em vull casar amb aquella cangureta”.

“Ai! –va respondre la mare-, “em vols abandonar per anar-te’n amb una qualsevol? Et prohibeixo que et casis!” I el Petit Cangur no es va casar.

Quan la Mare Cangur es va morir van venir a treure el Petit Cangur de la bossa de la difunta. Era un animal estrany. El seu cos era petit, però en canvi feia cara de vell.

Quan el van deixar a terra tot el seu cos es va amarar d’una suor freda. “Tinc por” –va dir. “Si us plau, em voleu posar en el sot d’aquell arbre?”

I el Petit Cangur va passar la resta dels seus dies mirant el món des de l’arbre. De tant en tant comentava: “Realment, que n’és de gran el món!”

Deixem que els infants creixin i es facin grans. La sobreprotecció no els ajuda a fer-se persones responsables i no se'ls permet tenir satisfaccions personals d'aconseguir repte amb el seu propi esforç.

9/3/10

EL PEIX IRISAT


Un conte per sensenyar com a través del compartir i donar als altres podem ser feliços.
Mireu els alumnes de P-3 i el mural penjat a la pissarra que hem construit conjuntament amb pares i mares i l'escola. Ara el mural se l'emportaran a l'escola bressol del poble per explicar-lo als més xics. Una manera més de compartir materials, il.lusions i aprenentatges.

18/1/10

L'ESFORÇ NECESSARI

FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS

Explicava la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. eN Robert i Laura, una parella d'aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.

Tot estava en calma, com si allà s'hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l'únic habitant d'aquell lloc, un ancià homenet d'ulls tristos.

- Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments - va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar|comptar la seva història.

L'ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l'atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l'agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l'edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el somni, eren ja bastant ancians.

Els viatgers no podien creure el que veien.
- Seriosament sents enveja de la resta?
- És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més... això no és vida!

Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d'ells, i amb l'excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.

Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure'ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s'havien perdut.

I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d'haver estat l'únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.

19/12/09

NINGÚ POT POSSEIR NINGÚ

La M. Mercè Conangla, la meva, cada vegada, més amiga, m'ha enviat un relat curt preciós que vull compartir amb tots vosaltres. Diu així:

Un dia un noi de tretze anys passejava per la platja amb la seva mare. De cop la va mirar amb insistència i li digué:
- Mare, què puc fer per con`servar un amic que he tingut molta sort de trobar?
La mare va pensar un moments, es va ajupir i recollí sorra amb les seves dues mans. Amb els dos palmells oberts cap amunt, va prémer una d'elles amb força. La sorra es va escapar entre els dirs. I com més premia el puny, més sorra s'escapava.
L'altre mà, en canvi, restava oberta i la sorra intacta tal i com havia estat recollida.
El noi va observar meravellat l'exemple de la mare i va entendre que només amb obertura i llibertat es pot mantenir una amistat i que intentar retenir-la o tancar-la suposava perdre-la.
"Tu mateix! Relats d'ecologia emocional"
Jaume Soler i Maria Mercè Conangla.
La Mercè proposa construir relacions basades en la generositat, la llibertat responsable i el bon amor.
Jo afegiria la importància de deixem-nos fluir. Acceptar amb naturalitat com, a través dels temps o dels anys, les relacions poden venir, marxar , algunes vegades retornar o no. Actuant des de la sinceritat, humilitat, confiança i comprensió i estimació sentirem que hem fet tot allò que està a les nostres mans. Ens sentirem bé amb nosaltres mateixos.
Gràcies Mercè, amb tu continuo aprenent.

21/11/09

EL MAPA NO ÉS EL TERRITORI

Us proposo llegir aquest conte tan ilustratiu. Tantes vegades ens passa el que li ha passat a la protagonista del conte! Anem pel món fent-nos pel.lícules que res tenen a veure amb la realitat. El mapa, el que nosaltres i com nosaltres vivim les situacions, sovint no té res a veure a com ho viuen i senten les altres persones del nostre voltant.
Llegiu aquest conte i, sobretot, penseu després per poder canviar aspectes de la vostra pròpia actitud. Què podem aprendre del conte?

PA DE BRUIXA
La Srta Martha Meacham es va quedar amb la petita fleca de la cantonada (aquesta que quan obres la porta tintinea la campaneta). Quarentena, i amb un compte corrent pendent d'un crèdit de dos mil dòlars, tenia dues dents falsos i un cor compasivo.Dos o tres vegades per setmana, anava a la seva fleca un jove pel que va prendre interès. Un home de mitjana edat, amb ulleres i barba cuidada. De fort accent alemany, la seva roba es notava gastada en punts molt concrets, encara que era polit i molt educat. Sempre comprava dos panets del dia anterior. El del dia costava dos centaus la peça però per dos centaus aconseguia 5 del dia anterior. Mai no demanava res més que pa ranci.
Sovint, quan la senyoreta Martha s'asseia a prendre el te, es recordava del jove, desitjant compartir amb ell el seu menjar; compartir alguna cosa més que pa del dia anterior. Havia arribat a la conclusió que era un artista. Ho va saber el dia que va entrar a demanar-com sempre-dos panets del dia anterior i al recaure la seva vista sobre una de les lleixes del fons, li va fer un comentari sobre el quadre amb una estampa veneciana que havia arraconat en una d'elles. ¡Com li brillaven els ulls a través de les ulleres! Tan sovint el geni ha de lluitar tant fins que se li reconegui ... pensava.
Ell seguia anant, però sempre a comprar pa del dia anterior, mai una pasta o un pastís del dia; res. Cap de les delícies que ella solia preparar. A la rebotiga, al costat de la massa de coure, Martha prepara un compost a base de bòrax, codony i llavors, un potingues molt eficaç que asseguren donen llustre al rostre. I també ha canviat el seu antic i insuls davantal marró de sarja, per un polit i blau, brodat a mà. Una cosa ha de fer! No pot consentir que algú amb el seu talent-òbviament-mai provi un panet o alguna cosa millor que pa del dia anterior. Però sap el orgullosos que són els artistes, per això pensa que li ofendria regalant-li una mica més de la seva compra habitual. No se sent capaç de fer-ho cara a cara. Però, quina altra cosa pot fer?
Al cap de poc entra el seu client, com de costum a demanar el pa habitual. Martha ha sortit de la rebotiga amb el seu davantal blau. Just en aquell moment un estrèpit al carrer procedent d'un cotxe de bombers li fa a ell girar el cap i acostar-se fins a la porta. El moment idoni.
Al prestatge inferior darrera el taulell Martha ha deixat una lliura de mantega que va portar el lleter fa a penes deu minuts. Agafa el ganivet i fa un tall al llarg del panet, s'unta gran quantitat de mantega i torna a unir amb força les dues meitats perquè no es noti el tall. Quan ell torna a mirar-la, ella ja està embolicant-lo en paper. Anava precipitat, amb prou feines van poder creuar unes paraules. Potser en una altra ocasió.
Es el prendria com una ofensa?, Pensaria que era una descarada? No, segurament no, la mantega mai no ha estat demèrit per a una señorita.Cuantas vegades al llarg del dia següent va donar voltes aquesta idea en el seu cap. S'enrojolava només de pensar-ho.
La campaneta de la porta va sonar violentament. Algú entrava formant un escàndol. La senyoreta Martha va anar corrent. Hi havia dos homes, un era un jove fumant en pipa, un home a qui mai havia vist, i l'altre ... seu artista.
La seva cara estava vermella d'ira, el barret de mig costat i el cabell esvalotat. D'un cop va deixar les dues monedes bruscament sobre el taulell i miro ferotgement a la senyoreta Martha ..
- "_Dummkopf_!" - Va deixar anar, ia continuació: "_Tausendonfer_!" - O alguna cosa semblant, i en veritat malsonant. -M 'ha fotut però bé, estúpida metomentodo! - Va dir amb els ulls sortint per sobre de les ulleres.
La senyoreta Martha va retrocedir cap a les lleixes de la paret sense saber què dir, mentre s'aferrava al davantal.
-Oh, anem, ja n'hi ha prou - va dir l'altre home traient-li de la botiga a batzegades
-Havia d'haver avisat, senyora-va dir en tornar-És delineant. Treballa en la meva mateixa oficina. Porta treballant tres mesos en un projecte dissenyant un recinte per a l'Ajuntament. Es presentava a concurs. Va acabar de passar-ho a tinta ahir. Ja sap ... els delineants primer ho fan a llapis ... I quan havia acabat, va ser a esborrar amb la molla de pa ranci, és millor que cap goma d'esborrar, sap? Només vostè ho té ranci, per això el compra aquí. Però la mantega ... ja sap, és bona per a tot excepte per a projectes d'arquitectura ..
La senyoreta Martha va tornar a la rebotiga. Es va treure el davantal blau, es encasquetar definitivament el vell marró i va llançar per la finestra la seva potingues embellidor.