En molt poc temps, al meu poble –on
faig vida i treballo–hem hagut d’afrontar la mort de dues dones joves. Morts que
en diem: no toquen. Entenem, i hem
aprés, o necessitem aprendre, que la mort arriba quan tenim una edat avançada.
La realitat, però, ens demostra que no sempre s’acompleixen els nostres
desitjos. Les persones naixem, vivim i morim sense poder preveure la durada d’aquest cicle;
el cicle de cada persona que alguns diuen ja està predestinat.
El curs passat el mestres de l’escola, vàrem haver d’afrontar, amb molt de
dolor, la mort de l’Eli; una mare de l’escola que de forma ràpida va abandonar
aquesta vida, sense tenir l’oportunitat de veure créixer els seus fills. Fa pocs dies, la Montse, encara de forma més
immediata, va abandonar-nos igualment.
Cada vegada que tinc l’oportunitat,
anuncio als mestres que és inevitable haver d’afrontar el dolor de la mort de
mares o pares, perquè és una realitat, i encara que no habitual –per sort– cal
estar preparats i saber com canalitzar
el dolor dels infants que perden els pares de forma immediata i, per a ells, incomprensible. Com acompanyem, consolem,
ajudem...els infants en aquells moments i a partir de llavors.
Ahir li explicava a una companya
alguns aspectes que cal tenir present a l’hora de fer un treball amb els
infants que perden un pare o una mare (amb variacions segons l’edat dels
infants) tot i que, a la nostra escola, per sort, tenim estratègies i educar
per a la vida i la mort està interioritzat i per tant forma part de l’actitud
dels mestres del centre.
D’entrada, tal i com sempre
anunciem en aquest bloc, cal acceptar que la tristesa estarà present, serà un
permís i, possiblement, durant força temps. Possiblement apareguin altres
emocions i sentiments com ara: dolor, ràbia, enuig, sentiment d’injustícia... Com,
si no, afrontar una pèrdua tan valuosa i important sense que ningú ens hagi
preparat prèviament? La tristesa estarà a casa, a l’escola i dins de l’infant.
Cal donar-li un permís, acceptant-la i anunciar que és normal sentir-se trist,
però que amb el temps l’estat d’ànim pujarà i aprendrà a viure amb el record de
l’absència .
Recomanacions importants per als mestres que afrontem la mort
És recomanable respectar el "tempo" que necessiti cada
infant per elaborar el seu procés personal de dol; ser curosos i respectuosos
amb el que vol cada infant i, per això, és important cal observar-los de forma
discreta però constant.
Els infants més petits no poden ,
ni saben, manifestar què i com se senten en un situació com la que descrivim perquè
el seu nivell de desenvolupament personal no els permet fer-ho. Som els adults els
qui podem sobreinterpretar, des de l’empatia, què pot sentir o pensar i
parlar-ne quan ell ho demani; quan estigui preparat.
El més important és que sàpiguen que, si
necessiten parlar amb el mestre, estarà allà per a fer-ho; normalment, quan
passen els dies necessiten parlar de l’absència de forma compartida.
Un altre aspecte inevitable a les
aules són les premisses que anuncien activitats o documents que han d’arribar a
casa, per exemple, per als pares o les mares ; digueu, pregunteu,
doneu...a la mare i al pare ... –en aquest cas és recomanable fer una
explicació personalitzada als infants que només tenen un progenitor- Feu-li una mirada especial.
L'acomiadament d’un pare o mare és
important fer-lo. En cas de no haver-lo poder haver fet, caldria treballar-ho i
si és possible es podria parlar amb la família per tal de concretar com fer-lo.
Sempre dic que les preguntes són
màgiques i potser encara hem d’aprendre i habituar-nos a fer-ne més. Si creieu
que l’infant permet una acomiadament a l’escola podeu fer preguntes tipus: què
prefereixes? Què t’agradaria més? (després
de dir-li vàries alternatives)
ASPECTES GENERALS
A TENIR EN COMPTE
Educar per a la vida i per a la mort implica:
– Educar per gaudir dels bons moments que la
vida ens ofereix.
– Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
– Educar per a l'èxit i per a la frustració.
– Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
– Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d'humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per fer aquest aprenentatge.
– Identificar, acceptar i expressar les emocions agradables i desagradables.
– Educar per a l'èxit i per a la frustració.
– Saber demanar i oferir ajuda als altres; donar i rebre és imprescindible per viure feliços.
– Educar una actitud positiva, de superació i amb sentit d'humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per fer aquest aprenentatge.
La vida i la mort van juntes i no
podem evitar de parlar-ne, tant de l’una com de l’altra. De la vida, en parlem,
l’aplaudim, la sentim i gaudim. De la mort, cal parlar-ne també i fer-la
present sense por. No cal passar la vida parlant sobre la mort, però sí
parlar-ne.
Qualsevol procés de dol requereix:
-
Donar permís a les emocions i
sentiments que apareguin en cada cas.
-
Adaptar la vida a la nova situació
amb l’absència de la persona morta.
-
Trobar estratègies per rememorar i
recordar l’essència de la persona morta.
Per edats:
L’edat de l’infant i el vincle
afectiu establert amb la persona morta són el més important a tenir en
compte:
-
Abans dels 3 anys no estan
capacitats per entendre el concepte de la mort, però entenen els sentiments i
emocions de les persones que els envolten.
-
Dels 3 als 5 no diferencien la
realitat de la fantasia. Al final de l’etapa intueixen que no tornaran a veure
més la persona morta. Poden sentir por de perdre les altres persones estimades.
-
Dels 6 als 9 estan capacitat per entendre
el concepte de la mort i el que representa.
-
Dels 9 als 11 entenen i comprenen
el concepte de la mort de forma realista
Algunes orientacions més:
-
Utilitzeu un vocabulari senzill i
planer: La mama, el papa, se n’ha anat i no la/el tornarem a veure mai
més. La mare s’ha mort perquè tenia una malalta incurable, ha patit...
-
Especifiqueu verbalment que la mort
de l’ésser estimat no ha estat culpa de ningú i tampoc d’ells; no en busquem
culpables
-
La mort no és momentània; és per
sempre, permanent i inevitable.
-
Observeu els infants i feu-los
preguntes per indagar i constatar què saben o què els preocupa, quins són els
seus dubtes i les seves pors. Les respostes que donen els infants són
indicatives del grau de coneixement que tenen i del que poden entendre o no
sobre el tema de la mort.
-
Convideu-los a fer les preguntes
que creguin convenients, fins i tot amb el risc de no saber-los donar una
resposta satisfactòria del tot. Fer veure que no ha passat res no seria una
bona estratègia per fer el dol d’una mort.
El sentit comú, la intuïció i un acompanyament
amorós faran possible que el procés psicològic de l’infant davant qualsevol
pèrdua o dol obtingui un resultat no alegre, però sí coherent.
M. Teresa Abellán Pérez
