Dues paraules que ens visiten tantes vegades. Hi ha tantes
situacions a la vida quotidiana on ens replantegem, i ara, què faig? Res és
fàcil però aprenem amb l'experiència. Els conflictes, els problemes, sempre hi
són i hi seran sempre, ja ho hem dit altres vegades. Vivim immersos en ells i el
més important és la nostra actitud per solucionar-los de forma adequada. És
important ser pacient, no precipitar-nos, deixar fluir els problemes;
deixar-los passar i reposar, a vegades fins i tot, despistar el nostre
pensament amb música, sortides al bosc o anar a córrer, i llavors, un dia,
despertes i comproves com allò que et semblava difícil té alguna possible sortida;
potser dolorosa, però una sortida. Et veus amb energia i amb cor de prendre
aquella decisió que era tan difícil.
I sabeu el que és més curiós, es que sempre passa el mateix.
Repassem, doncs, quin és el nostre patró d’actuació. Anticipem-nos als problemes i quan
arribin mirem-los i analitzem-los amb tranquil.litat, de forma segura, efectiva i respectuosa. Només així les decisions difícils es solucionen de forma
satisfactòria.
Davant un problema: respira i atura’t, observa’t, escolta’t, espera
i sigues pacient perquè arriba aquell moment i la teva decisió està presa. Ha
estat bullint dins l’olla del nostre conscient i de l’ inconscient durant dies
i hores per, finalment, donar-li una sortida digna. Felicitats! Hi ha cruïlles
difícils i també persones intel.ligents per solucionar-los.
I quan tot estigui solucionat, Brinda!
FA UN TEMPS VAIG ESCRIURE EL QUE ERA PER A MI EL SENTIT DE LA VIDA. ARA HO COMPARTEIXO AMB TOTS VOSALTRES.
Adjunto un escrit que vaig fer fa un temps per a nois i noies adolescents. Poques paraules per descriure una gran persona, la Maria, una mestra d'alegries que teniu l'oportunitat de conèixer, si es que encara no la coneixeu. Sense l'ajuda i indicacions de la Maite, mare de la Maria no hagués estat possible escriure'l. Us recomano una lectura lenta i amb plena atenció, des de i amb el cor perquè podeu aprendre moltíssim de com viure la vida. Podem aprendre de les fortaleses i capacitats d'algunes persones valentes que són un model a seguir. La Maria és un model a seguir.
La Maria era una noia més gran que
tu. Una persona sensible, generosa, afectuosa, intel·ligent, simpàtica i
ballaruga; li encantava ballar i sempre se la veia feliç. Allà on anés
il·luminava amb el seu somriure i la seva mirada perquè sabia viure la vida.
Era «mestra d’alegries» perquè sabia
escoltar i canviar l’estat d’ànim amb una rapidesa increïble.
Cal
que sàpigues que, de ben joveneta, la
Maria va haver d’acceptar i aprendre a conviure amb una malaltia
greu.La vida la va
posar a prova i ella havia après a dansar tant als bons moments com als
problemes. Durant aquest temps, quan rebia una mala notícia, s'espantava i
s'entristia, però de seguida es deia que se'n sortiria. Al cap d'un parell
d'hores ja estava rient amb les amigues o amb el promès.
Tot
i els problemes de salut, la
Maria sempre deia unes paraules que ara ja formen part d'una
cançó. Ella ens ha ensenyat com viure la vida sense deixar que s'escapi cap
moment bo. Ens ha ensenyat quina és la capacitat de superació que tenim les
persones.
La Maria ja no és entre nosaltres. Va morir quan tenia
vint anys i encara ara tothom l’estima i la recorda, perquè era una persona
extraordinària; un model a seguir. Va viure una vida curta però intensa, plena
d’amor. Va créixer entre vincles d’estimació, especialment del pare i la mare.
Era estimada i estimava... SENTIA LA
VIDA!
Els pares del Pau han marxat a visitar uns familiars i ell s’ha volgut
quedar a casa tot sol. Obre un llibre, però no aconsegueix seguir el fil,
perquè té el cap en un altre lloc. Intenta dibuixar, però no se sent inspirat
ni creatiu. Finalment pensa que la música l’ajudarà a trobar-se millor i es
posa una cançó que els va deixar la mestra per fer una visualització.
Amb els primers compassos s’adona que la música el fa sentir... el fa
sentir.... no troba la paraula que defineix el seu estat. Només sap que es
troba bé, que res no el preocupa i que no hi ha, ara mateix, cap lloc en el món
millor que el lloc on és: dins seu.
No és la primera
vegada que escric en aquest bloc sobre les estratègies d'autocontrol aplicables en moments difícils o
conflictius. Tal i com li passa al Pau, hi ha altres persones que troben en la
música una activitat per pujar l'estat d'ànim; a mi, per exemple.
Aprofito per
aclarir que les estratègies d’autocontrol no són única i exclusivament aquelles
que tranquil·litzen. Aquestes són bàsiques i necessàries per començar a reconduir
qualsevol conflicte o tasca a fer, però no són suficients. Una vegada
aconseguida la calma cal actuar per trobar solucions responsables als problemes
que ens preocupen.
A l’escola i amb
els infants, des de P-3 i fins a 6è, apliquem unes consignes màgiques inicials
per aconseguir la calma interior emocional que permet pensar equilibradament i
des de la raó.
Les consignes
són:
STOP; un espai per deixar passar l’estona
i no actuar de manera impulsiva que normalment ens porta a equivocar-nos i
ferir les altres persones.
RESPIRO, agafant aire pel nas i
deixant-lo anar per la boca. Aquest respirar oxigena el cervell i és la manera
de controlar les emocions del moment.
COM EM SENTO? Cal tenir consciència
de què i com ens sentim i plantejar-nos
QUIN PROBLEMA TINC? Per què em sento d'aquella manera? Quina
ha estat la causa del problema?
COM EL PUC SOLUCIONAR? Trobar les
alternatives per solucionar els problemes i anticipar les conseqüències de cada
alternativa per decidir:
QUINA ÉS LA MILLOR SOLUCIÓ? Triar-ne
la que creiem adequada més efectiva i
respectuosa amb les altres persones.
COM HO HEM FET? Avaluació final igual
d’important que la resta de les consignes perquè ens servirà per decidir si
aquesta solució la volem aplicar altres vegades o no, depenent de la seva
efectivitat.
Les consignes
descrites les vam copiar d’un material elaborat pel Manuel Segura i que es
fonamenten en teories d’altres pensadors i experts: la teoria dels cinc pensaments per a resoldre conflictes.
- Avui tot em surt malament. Sóc un desastre! Quin dia més horrible! –diu la Joana, força esverada.
Aquest matí s’ha llevat tard, perquè el
despertador no ha sonat... o potser no l’ha sentit.
S’ha rentat de pressa, però l’aigua era
freda, per un problema amb l’escalfador.
Quan ha arribat corrents a la parada de
l’autobús, se li ha escapat sense poder atrapar-lo.
A la tarda ha quedat amb la colla, però se li
han passat les ganes de sortir. Total, pensa, seré una mala companyia...
Realment, la Joana creu que el dia d’avui no hi ha qui
l’arregli!
M. Teresa Abellán Pérez
Tots sabem que els conflictes, els problemes, controvèrsies,... són
una realitat diària. La paraula conflicte prové del llatí conflictus que
significa "xocar" i va associada cognitivament al concepte enfrontaments.
Els conflictes formen part de la vida i, a més, ens ajuden a créixer com a persones; paradoxa de la
vida! Alguns poden dir madurar com a
persones. La vida sense conflictes no és possible. Ells hi són i les persones
aprenem a resoldre’ls de la millor manera, és a dir, de forma assertiva.
Què s'entén per conflicte? Doncs és la discrepància entre dos o més
interessos simultanis que algunes vegades condueixen a un estat de tensió
emocional. Conflicte i emocions són inseparables i aquestes últimes són les responsables d'estats d'ansietat i de
comportaments compulsius que ens poden trair en segons quins moments.
Hi ha dies, com a la protagonista de l’escrit inicial, que les coses
surten malament, segons el nostre
criteri, però no per això som un desastre ni les pitjors persones del món.
Simplement ens podem equivocar i llavors hem d’estar saber actuar per, segons
el cas, demanar perdó, prendre una decisió o altres sortides que ens permetin
continuar vivint en harmonia i equilibri.
No som un desastre perquè alguna cosa surti malament. Cal diferenciar entre allò que surt malament i el nostre
valor com a persona imperfecta que s'equivoca o que el seu talent és un altre.
En una de les reunions d’aquest curs vaig proposar a les meves companyes d’escola treballar la gelosia amb l’alumnat de cicle infantil. Concretament a P-5 que són els infants més grans i amb una certa capacitat per comprendre i reconèixer la gelosia.
Vam decidir que compraríem una nina i que ens faria una visita per instruir-nos i ajudar-nos a reflexionar sobre el sentiment de la gelosia. Us hi heu fixat que costa trobar una nina que no rigui; un bon motiu de reflexió. Per què totes els ninots i nines riuen? Finalment vaig comprar una nina que em va semblar adient.
Us presento a la Rita. La Rita va aparèixer, com sempre, dins una capsa sorpresa; recordem que la sorpresa és una emoció i es pot aprofitar qualsevol altre motiu de treball o activitat.
I sabeu què? Dins la capsa hi havia un missatge de la Rita! Visitava als infants de P-5 perquè ha tingut un germà petit i els volia explicar com se sentia de gelosa. Tots els infants han tingut l’oportunitat de parlar de moltes idees, pensaments i sentiments:
De com fan enfadar els germans petits.
De la gelosia a l’escola i a casa.
De les coses que voldrien tenir i no sempre són possible tenir-les.
De......
Us deixo ara algunes reflexions que han fet els alumnes de primer. Quan sento gelosia? - Quan algú té alguna cosa i jo la vull. - Sento gelosia del que fan els germans. - Sento gelosia quan algú fa alguna cosa que jo no sé fer. - Quan el meu germà convida els seus amics a casa i jo no.
Què se sent? El Feliu, sempre impactant amb les seves reflexions i records de sentiments, ens va explicar que es sentia desordenat. Quan li vaig suggerir que ens expliqués què volia dir per ell estar desordenat ens va contestar que no estava malament però sí diferent. Altres infants senten: ràbia i enuig principalment.
Què podem fer per animar-nos? - Pensar en què tinc jo que em fa sentir bé. - Què sé fer que fa valorar-me i compensar el sentiment de gelosia. - Veure-hi les avantatges d'algunes situacions. Per exemple, si la meva germana se'na va a dormir a casa de la seva amiga jo profito per convidar una amiga a casa meva.
Algunes conclusions: - Tots podem sentir gelosia en algun moment determinat. - Sentir gelosia no és dolent.- Quan sentim gelosia ens anima pensar en coses que tenim o fem bé nosaltres; les nostres fortaleses. - Compartir amb els amics i amigues els moments desagradables ens ajuda a sentir-nos millor.
Us asseguro que el món dels infants és profund. Creixen, viuen, veuen, decideixen, senten, ... i es fan grans de forma equilibrada perquè les emocions conscients formen part de la seva vida. Felicitem-nos!
Mireu aquest mapa i veureu que n'és de fàcil entendre el significat.
Sempre diem, i està demostrat, que no és bo reprimir les emocions; recordeu? Les emocions són un permís i no una prohibició, però cal anar en compte perquè ens podem confondre.
Entre la repressió emocional; no manifestar una emoció agradable o desagradable, i la impulsivitat de dir o fer quelcom sense pensar-hi ni planificar-ho de forma anticipada, hi ha un bon tros i un tros ben important que cal incorporar a les nostres vides. Parlo de l'autocontrol per aconseguir l'equilibri emocional personal portador de resultats amb èxits.
Tenim tot el dret a sentir-nos enfadats en qualsevol moment però no podem, o no hauríem de, manifestar l'emoció de l'enuig de qualsevol manera i de forma impulsiva perquè normalment l'estat alterat d'una emoció desagradable com ara la ràbia, enuig, rancúnia o tensió, no faciliten el pensar i analitzar de forma tranquil·la totes les possibles sortides que poden haver per solucionar un problema. Legitimar les emocions no vol dir actuar de qualsevol manera.
A vegades, cal aquell temps de distància entre el que passa i l'actitud que prenem per a solucionar el problema. És el temps i l'espai per aplicar aquelles estratègies que altres vegades he apuntat en aquest bloc i que m'agrada recordar: anar a córrer, posar música, contemplar un paisatge, sortir a caminar i sentir-nos vius i capaços d'afrontar la situació,...
Busquem l'equilibri emocional en un temps buit. Un temps d'or per pensar, planificar i obtenir resultats exitosos.
El treball emocional pot millorar les nostres vides i el món però ningú diu que sigui fàcil oi?
Sempre explico com a totes les persones, quan naixem, ens pengen una motxilla invisible que anem carregant d'il·lusions, pors, pèrdues, alegries, enyorances,.... tot allò que ens va passant a la vida i que van configurant el que som nosaltres en realitat, la nostra identitat i la nostra personalitat.
Us adjunto un conte que he creat conjuntament amb l'Esteve Pujol.
LA MOTXILLA INVISIBLE
El Pau i l’Estel han començat sisè.
És el seu darrer curs de primària i es fan preguntes que fins ara no s’havien
fet. Avui, el Pau ha escoltat l’entrevista que li han fet a un entrenador de
futbol i li ha cridat l’atenció una cosa que ha dit:
--Un bon entrenador ha de tenir en compte com és cada jugador: quines experiències ha viscut, com va ser la
seva infantesa, què sap d’ell mateix, què el fa sentir bé o malament i com
resol els seus problemes. En definitiva, què porta cada jugador a la seva
motxilla.
Això de la «motxilla» li ha quedat gravat. Li ho diu a l’Estel:
- Has entès
què vol dir l’entrenador quan es refereix a la
motxilla invisible? Què portes tu a la «motxilla invisible»?
L’Estel hi pensa un moment i respon:
--Imagino que porto les coses que m’han passat a la vida. Coses que m’han agradat o no
però que m’han «marcat».
El Pau rumia i diu a la seva amiga:
--Ara començo
a entendre què deu ser això de la motxilla invisible i potser tens raó quan
dius que s’omple de coses que no ens agraden. Jo no volia acceptar que el meu
avi es va morir i finalment vaig haver de posar dins la motxilla el dolor
d’haver-lo perdut.
--També
deuen ser dins les motxilles els nostres valors i els de la nostres famílies, els talents i frustracions, els records, les
emocions, la creativitat i la fantasia – va afegir l’Estel.
El Pau va veure molt més clar el que havia dit l’entrenador. I va
proposar-li a l’Estel el següent:
-- Crec que cal que investiguem què portem dins la motxilla invisible i
ho endrecem bé, per agafar allò que necessitem en cada moment.
Aquests dies més tranquils, els dies de vancances, poden ser moments oportuns per contemplar, mirar més enllà, experimentar coses noves que no tenim oportunitat de fer durant la resta de mesos de l'any. Trenquem rutines aquests dies i donem-nos la possibilitat de sentir la vida. I si t'influencia el que diguin els altres, pensa en les dues paraules màgiques: I què?
El Carles Parellada m'ha passat aquest power que em sembla un tresor en tots els sentits.
En veure'l i llegir-lo una acaba pensant que defineix l'escola i el món que jo voldria. Em fa pensar que tenim la possibilitat de continuar treballant en aquesta línia per educar persones sentint la vida i construir el món que, possiblement, tots volem. Un material magníficament ben pensat i sensible que ens obre els ulls per mirar més enllà, sentir el què i el com de l'educació i caminar per viure la vida de forma conscient. Caminar per senders rics, plantant llavors significatives i amb sentit i fer-ho acompanyats amb persones que estimen la vida. Persones que volen millorar el món igual que nosaltres; respectuoses, amb energia i sentit d'humor, que miren les meravelles de la vida amb positivisme i actuen amb harmonia, plenitud i coherència, que cooperen i treballen per canviar sistemes buits i erronis que només ens poden portar a la confusió.
Obrim els ulls i mirem les grans possibilitats de viure la vida amb alegria i feliços.
Gràcies a qui de manera tan sàvia ha pogut fer un recull colpidor. UN TRESOR ORIENTADOR.
Sempre en parlo de l'aprenentatge i l'efecte Pigmalió. Us explico una mica les arrels de la profecia de l'autocompliment o l'efecto Pigmalió. Pigmalió va ser un rei que es va enamorar de l'estàtua que havia fet. Va demanar a una deessa que li donés vida i es va casar amb ella.
La moral d'aquesta història ens dóna l'oportunitat d'aprendre com el desig, els propòsits, les expectatives que ens marquem poden ser,si més no, més fàcils d'aconseguir. Tot allò que ens marquem des del convenciment, amb energia, força, confiança i actuant per a fer-lo realitat, és més fàcil d'aconseguir. Si el desig és gran, els obstacles petits.
Com a mestra comprovo com la confiança en els infants fa miracles. Si l'adult sap donar-los confiança i dir-los: Jo sé que tu pots fer-ho si t'esforces, endavant que ho aconseguiràs, confio en tu,... ells acaben aconseguint millors resultats. Igualment, els adults podem donar-nos missatges convincents que faciliten els objectius que pretenem aconseguir. Fes-ho, fem-ho!
Un bon aprenentatge. Que passeu un molt bon cap de setmana.
Us deixo una adaptació del conte d'en Jorge Bucay que vam fer la Meritxell Martí i jo mateixa. Aquests dies, parlant de la mort, l'he tingut present; tingueu-lo també vosaltres i aprofitem el regal que la vida ens dóna.
Aquesta és la història d’un home caminava pel món cercant el sentit de la vida. Abans d’arribar a la ciutat de Kammir va veure un lloc ben curiós entre pedres blanques.
Els seus ulls de cercador van veure sobre una de les pedres, una inscripció: “Bedoll Tare, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies”. Es va esglaiar una mica en adonar-se que aquesta pedra era una làpida i va sentir pena en pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquest lloc. Més enllà va veure que la pedra del costat, també tenia una inscripció. Es va apropar a llegir-la i deia: “Cridar Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes”.
L’home es va adonar que aquell lloc era un cementiri i cada pedra una làpida i el que més el va commocionar va ser la curta vida de les persones enterrades. Es va posar a plorar i l’ancià cuidador del cementiri que el va veure plorar es va acostar i li va preguntar si plorava per algun familiar.
- No, cap familiar -va dir el cercador. Per què tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quin és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent? L'ancià va somriure i va dir: -No hi ha tal maledicció. Li explicaré un vell costum d’aquest poble: quan un jove compleix 15 anys, els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll, i és tradició entre nosaltres que, a partir de llavors, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i anota en ella un moment gaudit i quant temps va durar aquest goig. Quan algú es mor, és el nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudit, per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps viscut. Adaptació de Tere Abellán i Meritxell Martí del conte de Jorge Bucay a “Contes per pensar”
La mort forma part de la vida, i si volem educar als fills per la vida també els hem d’educar per la mort.(revista FAPAC)
La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar i educar per a la mort com ho van fer els nostres pares amb nosaltres. Cal parlar de la mort, sense por, i fer-la present. Només sigueu pudents i feu moltes preguntes. Les respostes que donen els infants són indicatives del grau de coneixement que tenen, dels seus interessos i preocupacions, del que poden o no poden entendre, etc.
Les respostes dels infants, el vostre sentit comú i actuar de forma coherent com a models d’actuació per als infants, són bons aliats per educar per la vida i la mort.
Educar per la vida i per la mort implica: 1- Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix. 2- Identificar,acceptar i expressar les emocions; agradables o desagradables. 3- Educar per a l'èxit i per a la frustració. 4- Saber demanar i oferir ajuda als altres; material o espiritual. 5- Educar una actitud positiva i amb sentit d'humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per aquest aprenentatge: prediquem amb l’exemple.
Us deixo alguna bibliografia per a tractar el tema de la mort amb els més petits:
LLIBRES I CONTES PER A INFANTS - Layunta, Anton (2002) Papá, explicame el cuento de la vida: si he nacido ¿por qué tengo que morir? Edicions Integral, Barcelona. - Capdevila, R (1987) Els dies diferents: l'enterrament. Edicions La Galera, Barcelona. - Verrept, P (2000) Et trobo a faltar. - Barcelona: Joventut, 2000 - Sigrid Zeevaert (1989) Max, el meu germà. Edicions B, Barcelona - Bawuin, Marie-Aline i Hellings, Colette. L'avi d'en Tom ha mort. Combel. - Anton Layunta. Papá, explicame el cuento de la vida: si he nacido ¿por qué tengo que morir? - Barcelona: Integral, 2002. - M.M. Vassart. Llibre de la vida. - Capdevila, R. Els dies diferents: l'enterrament. Barcelona: La Galera, 1987. - Verrept, P. Et trobo a faltar. Barcelona: Joventut, 2000 - Zeevaert, Sigrid. Max, el meu germà. - Barcelona: Edicions B, 1989 - Cortina, M i Peguero,A (2001) On és el iaio? Edicions Tàndem València. - Labbé, B i Puech, M (2001) La vida i la mort. Edicions Cruïlla Barcelona. - Company, M (1947) Adéu àvia. - Wilhelm, H (1989) Jo sempre t’estimaré Edicions Joventud .Barcelona. - Poch, C De la vida i la mort Edicions Claret. Barcelona
LLIBRE PER ADULTS William C. Kroen. Cómo ayudar a los niños a afrontar la pérdida de un ser querido. Un manual para adultos. Ediciones Oniro. 2002
Avui és un dia trist perquè l’Eli se’n va; ja ha marxat. La vull imaginar viatjant per un món nou i desconegut pels qui encara som vius. Les persones que la coneixíem, que l’estimaven, estimen i continuaran estimant, tenim el consol de recordar-la; anant a l’escola per acompanyar l’Hug i la Eulàlia, entrant al Consell Escolar, fent quelcom que l’escola necessités, saludant i preguntant-me quan escriuria un article per aquest bloc,... el seu somriure i amabilitat, la seva energia inesgotable, la parla dolça, sempre prudent i respectuosa,... La buscarem en les activitats que continuarem fent i ella també hi serà. Sentirem que hi és d’una altra forma. La vida i la mort van juntes i sovint ho oblidem. Íntimament unides per un fil invisible i màgic alhora; a mida que vivim la mort s’aproxima. No cal negar-nos-en ni parlar d’injustícies. Cada moment viscut és un motiu per sentir-nos agraïts. Gràcies a cada moment viscut, bo o dolent, ens sentim part activa i emotiva d’aquest món bonic. La vida és bonica perquè també hi ha mort. Plorarem la seva mort, l’enyorarem, ajudarem al Joan a suportar el dolor que sempre i inevitable comporta la mort, i continuarem vivint i sentint que val la pena viure. Els nens de P-5, mentre parlàvem de la mort de l’Eli, deien: Si et morts no tens vida i mai tornes a viure. Sí, és cert, mai tornarà a estar present físicament però hi serà amb nosaltres en una altra forma. Mirarem, com fan els infants, una estrella del cel i pensarem que l’Eli continua estant amb nosaltres. Bon viatge Eli. Gràcies, gràcies, gràcies per tantes mirades i somriures amorosos. Els que et ploren ara, aprendran de la teva actitud de vida i t’imitaran perquè has deixat petjada bonica.
Mireu quin pot dels bons moments més preciós que ha fet una mare de l'escola. La Núria, mare de l'Abril, que és una persona molt creativa, s'ha entretingut i ha creat un pot de regal a partir de la idea del pot dels bons moments que treballem a l'escola.
Gràcies Núria! Quan hagi de fer un regal, te n'encarregaré un, de ben segur! Cada vegada més tinc clar que el coneixement ha de ser compartit. Les idees d'unes persones és modificada i ampliada per altres per crèixer junts.
Una sessió interessant la d'avui amb els alumnes de primer.
Què vol dir agradable? Què és una cosa desagradable? Si vaig a la platja, que m'encanta, em produirà una emoció agradable o desagradable? Si vaig a dinar convidat i em posen un plat que no m'agrada, sentiré una emoció agradable o desgradable, etc.
L'objectiu de l'activitat era reconèixer les emocions agradables i diferenciar-les de les desagradables i reproduir les expressions facials i corporals de les emocions agradables i desagradables.
La sessió ha donat per molt i començo a constatar que aquests alumnes tenen bagatge emocional. Fantàstic! Han estat capaços d'adonar-se que el que per a una persona és agradable, per a una altra pot ser desagradable i amb aquesta data arribar a la conclusió, ja habitual en aquest grup, de que les persones som diferents.
En el moment de reconèixer les emocions agradables i les desagradables, s'han plantejats, és clar, orientats per mi, que la sorpresa és una emoció que pot ser agradable o desagradable depenent de la situació. Si ens toca la loteria sentiríem una emoció agradable, però si ens roben un bitlleter o tenim un accident sentiríem una sorpresa desagradable. Per tant on posem la sorpresa? La seva creativitat els ha permés crear una nova paraula dins el vocabulari emocional: AGRADESAGRADABLE.
Sou fantàstics nois! Felicitats! Aneu per bon camí
Per finalitzar la sessió cada infant ha dibuixat una situació viscuda agradables i una altra desagradable. Adjunto la fitxa i la conclusió a la que han arribat.
Divendres passat un grupet d'alumnes de 6è em van ensenyar una nova metàfora per aplicar a la nostra vida diària i com a estratègia de regulació i autocontrol davant les escombreries emocionals que altres persones ens aboquen. Ja ho veieu els alumnes també ensenyen als mestres. És genial!
Hi ha unes partícules que provenen de la planta Lotus (provinent de la Índia) amb una propietat curiosa. La planta repela la brutícia i l’aigua. Per això ens ha fet pensar que la podríem treballar en educació emocional. Quan una persona té un problema, quan algú diu alguna cosa amb la intenció d’enfadar-nos, podem imaginar que som un lotus i deixar que els que diuen i fan els altres no ens afecti. Una manera per a protegir-nos i evitar actuar de manera impulsiva dient alguna barbaritat.
Laia, Natàlia, Júlia, Judith, Ivanka, Eulàlia, Cristina i Ismael.
Gràcies per ensenyar-me una nova estratègia. Miraré d'aprofundir el coneixement sobre aquesta planta.
Ahir anava en cotxe cap a Sabadell quan vaig veure un ciclista al davant meu. Un de tants que passen per la carretera de Sant Llorenç. No era diferent de tots els altres que cada dia avanço. Més a la vora em vaig adonar que el moviment del seu cos era diferent. No vaig caure fins que em vaig adonar que només pedalava amb una cama. Era el primer ciclista que veia amb només una cama. El meu cap va començar a pensar un munt de coses: - La persistència del senyor i les ganes de continuar fent, possiblement, el que ja feia abans de tenir només una cama. - La força que té la voluntat. - Les força de superació que pot arribar a tenir l’ésser humà. - Tot el que ell deuria estar gaudint en aquell moment en fer el que li agrada. Encara ara em pregunto què farà quan arriba a un semàfor i ha de parar. Quines han estat les habilitats que ha hagut d’aprendre per afrontar les adversitats de tenir només una cama i voler continuar corrent com un ciclista. Quan el vaig avançar no vaig poder deixar de mirar-li la cara. Necessitava mirar la seva expressió per conèixer un tros més d’un home tan especial. Torrat pel sol, suat i pendent de la carretera em vaig acomiadar simbòlicament d’ell, desitjant-li que fes molts i molts quilòmetres més gaudint de l’esforç i de la seva fortalesa humana excepcional segurament. Tantes vegades que ens queixem per l’esforç que representa fer quelcom i quantes vegades podríem callar i aprendre en veure situacions com la d’aquest home. La vida és bonica i hem d’aprendre a fer-la nostra a adaptar-la a les nostres característiques, necessitats, però sobretot a gaudir-la. No renunciem fàcilment tot i les traves que la vida ens posa al davant. Gràcies ciclista per recordar-me que la vida és bonica i la podem gaudir tot i les traves que la vida ens posa al davant. Des d’aquí, una reverència.
La meva germana Xesca m'ha fet arribar aquest escrit sobre la mort. La mort que tant ens costa acceptar perquè ningú ens prepara per rebre-la. Ahir, justament recordava i m'emocionava pensant en la Maria, l'amiga adolescent que va morir l'estiu passat. Per ella va aquest escrit! Cuando ya me haya ido... No estés triste, no llores, solo recuérdame... Cuando ya me haya ido amor, búscame en el horizonte, búscame en el tenue ocaso y me encontrarás con el lucero. No te canses, no me olvides, solo... búscame. Piensa en aquel arroyo, búscame el el agua fresca siéntela cerca tuyo y sentirás mis labios, mis besos cuál fruta tierna y fresca. No estés triste, no llores, solo recuérdame. Recuérdame en la sonrisa de un niño en la inocente brisa que se transforma en vendaval. Recuérdame en las flores, en la fuente de agua viva, en el vuelo de un ave, en la luz de un candil encendido. Cierra los ojos y escucha tu corazón él, te abrirá el cofre de los recuerdos, él, me traerá de vuelta a tí, él, te recordará que te amé, te amo y te amaré. Cuando me haya ido amor, no mueras conmigo, vive por mi y por tí, hónrame así. Nunca olvides que estoy contigo, tomándote de la mano, aunque solo la sientas como una brisa besándote y acariciándote aunque no lo creas. Cuando me haya ido amor, no desesperes, no llores, búscame en tu corazón y allí me encontrarás solo para ti, eternamente. No hay escusa para ser infeliz, solo el apego ignorante a las emociones que suben y bajan como un mono en una noria. La vida vida es bella y más tú cuando sonries, la vida es como es, con sus cosas buenas y sus cosas malas, pero todo esta ahi para aprender y disfrutar. Sonrie...
Acabo de llegar l’últim article de la Pilar Jericó, aprendre és una actitud. M’ha fet recordar el que sempre dic als cursos de formació en educació emocional. Estar interessats en educació emocional ha de ser voler canviar d’actitud perquè sense aquest canvi no es pot fer una educació emocional efectiva que desenvolupi la intel•ligència emocional dels infants. Per aprendre’n, en general, cal sobretot un canvi d’actitud. Una actitud per aprendre a qüestionar-nos aspectes d’un mateix/a, per ensenyar a crear consciència del per què de tot plegat. A les escoles, per exemple, de què serviria fer un munt d’activitats amb els infants sobre el tema d’educació emocional si aquests tinguessin al davant un mestre/a autoritari/a, tancat/da, poc comunicatiu/va, que no deixa participar ni crea espais per dialogar i opinar. Un model sense ganes d’aprendre i que no pot transmetre als seu alumnat esperit científic sobre com és l’ésser humà, de com funcionen els nostres sentiments, de les sinapsis del cervell humà i de les capacitats humanes per automotivar-se i canviar actituds. Un mestre/a interessat en descobrir com funciona la vida i en què venim a fer en aquesta vida. Un mestre/a que es pregunta coses i vol saber-ne més. Un model que inspira i contagia il.lusió per investigar com funcionen l’ésser humà, les coses i la vida. La vida ens possibilita poder aprendre de cada relació, de cada activitat, de cada llibre que llegim,de cada posta de sol, de cada conflicte,.... de tot podem aprendre si és la nostra actitud i obrim el cor i la ment. Cal ser conscients de què i com volem viure, de què aprenem en cada moment, en cada activitat, de què volem aprendre i cap a on dirigim les nostres energies. Diu la Pilar: La apertura mental nos hace libres, nos lleva al respeto hacia los demás, y nos aleja de los estereotipos, de los nacionalismos de mil colores políticos o de las creencias preestablecidas… Y no hay que culpar al sistema, a Internet o a buscar excusas. Aprender es una pasión intelectual, como diría el filósofo Polanyi, que depende exclusivamente de cada uno de nosotros. Aprendre amb el cor i la ment oberts és el canvi d'actitud que alguns pretenem aconseguir i divulgar.
Us adjunto una història que acabo de llegir i he trobat interessant de'n Jordi Gutierrez.
Remarca de nou la necessitat de ser conscients de la nostra actitud davant la vida.
El conte ens explicar la situación d'un professor compromès i estricte, conegut
també pels seus alumnes com un home just i
comprensiu.
En acabar la classe, aquest dia d'estiu, mentre
el mestre organitzava uns documents damunt del
seu escriptori, se li va apropar un dels seus alumnes
i en forma desafiadora li va dir:
- Professor, la qual cosa m'alegra d'haver acabat
la classe és que no hauré d'escoltar més les seves ximpleries
i podré descansar de veure-li aquesta cara avorrida.
L'alumne estava alçat, amb semblant arrogant,
tot esperant que el mestre reaccionés ofès i
descontrolat.
El professor va mirar a l'alumne per un instant i en
forma molt tranquil•la li va preguntar:
- Quan algú t'ofereix alguna cosa que no vols,
ho reps?
L'alumne va quedar desconcertat per la calidesa de la
sorprenent pregunta.
- Per descomptat que no -va contestar de nou en to
despectiu el noi.
- Bé, -va prosseguir el professor-, quan algú
intenta ofendre'm o em diu alguna cosa desagradable, m'està
oferint alguna cosa, en aquest cas una emoció de
ràbia i rancor, que puc decidir no acceptar.
- No entenc a què es refereix -va dir l'alumne
confós.
- Molt senzill, -va replicar el professor-, tu m'estàs
oferint ràbia i menyspreu i si jo em sento ofès
o em poso furiós, estaré acceptant el teu regal, però jo
prefereixo obsequiar-me la meva pròpia
serenitat.
- Noi, -va concloure el professor en to gentil-,
la teva ràbia passarà, però no tractis de deixar-la amb mi, perquè
no m'interessa, jo no puc controlar el que tu portes
en el teu cor però de mi depèn el que jo porti en
el meu.
PD Cada dia, en tot moment, tu pots
escollir què emocions o sentiments vols posar en
el teu cor i el que triïs ho tindràs fins que ho decideixis
canviar-ho. És tan gran la llibertat que ens dóna la vida que fins a tenim l'opció d'amargar-nos o ser feliços
Què tries tu?
-->A través del temps i l'experiència professional i personal he arribat a alguns conclusions i idees noves respecte el treball de formació en educació emocional que m’agradaria compartir amb tots/es vosaltres.
Com quasi sempre passa, les persones partim d'una hipòtesi de treball, d'una idea compresa des de la nostra pròpia metacognició, la capacitat que tenim les persones per autoregular el propi aprenentatge. Una construcció personal apresa respecte d'idees concretes, filosofies,, etc i els factors que s'interrelacionen. Més tard, el temps i la pràctica t'ajuden a descobrir altres aspectes, altres visions, altres composicions i interrelacions desconegudes fins llavors, i afegim i modifiquem la construcció de pensament fins al moment. És en aquest procés de reconstrucció constant del pensament on anem descobrint diferents i continuats sentiments del què és realment l’essència important d’allò que pensem i sentim i les que ens faran canviar les nostres actuacions.
Els tallers i cursos d'educació emocional que imparteixo des de fa temps per a mestres, infants i pares i mares m'han ajudat a arribar a una conclusió important i bàsica. L'objectiu final dels tallers i cursos és aconseguir un canvi d'actitud personal amb una mirada amorosa cap a un mateix/a i cap a les altres persones. Fer una mirada amorosa a l'interior propi per tenir consciència de qui, que i com som, què fem en aquest món, quines són les nostres arrels, què portem dins la nostra motxilla personal, potser plantejar-nos què hem de perdonar i com continuar avançant, vivint i relacionant-nos amb les persones del voltant. Fer una mirada amorosa cap a les altres persones per comprendre el què i el com dels seus sentiments, pensaments i actuacions.
Us adjunto una entrevista interessant i relacionada amb el tema del què uns escrivia on l’amor, la consciència i la meditació són bàsiques per a l’entrevistat (i per mi)
Amor y conciencia
Antonio Jorge Larruy, investigador en autoconocimiento
Hace seis años dejó la empresa familiar para crear y gestionar Espacio Interior, un centro de desarrollo y crecimiento personal. ¿Siendo muy niño intuí que esto que soy va más allá de lo que me pasa, y aprendí a través de la meditación a acceder a ese lugar que aporta a mi vida paz y creatividad para lidiar con lo cotidiano¿. Su propuesta, desarrollada en el libro Espacio interior (Ed. Luciérnaga), consiste en parar y escucharse, ... lo que significa dejar que todo lo que llevas dentro (emociones, pensamientos) salga. Tener la paciencia y la firmeza de estar con ello, aportando a ese espacio de escucha lo que cura: amor y conciencia. Y de ahí nace la actitud en la vida.
Feliz Navidad.
La Navidad es una época de cierto tono afectivo, y una invitación al disfrute.
Y al dispendio.
Esa invitación a la alegría debería extenderse al día a día, pero tenemos cierta dependencia de las formas.
¿A qué se refiere?
Todo lo que profundamente anhelamos lo somos, el problema es que vivimos en un personaje y hemos perdido el contacto con esa dimensión que está en nuestro interior.
Si fuera tan sencillo...
Simplemente, se requiere aprender a parar, aflojar la crispación mental y emocional en la que vivimos para empezar a reconocerla.
¿Por qué cree que estamos crispados?
No vivimos directamente la realidad de lo que hay y lo que somos, somos lo que hay que ser. No nos aceptamos ni aceptamos las cosas como son, estamos continuamente queriendo ser de otro modo.
... E intentando cambiar a los demás.
Creo que las relaciones humanas son el reflejo literal de cómo uno vive consigo mismo. Si te vives con más profundidad, vivirás al otro con más profundidad.
¿Cómo empezamos a querer ser otro?
De niños. Nadie nos dijo: “Tú eres un potencial de vida y en ti está todo, simplemente has de ir sacándolo y manifestándolo. Tu vida es un proceso creativo”.
Eso es mucho decir.
Por el contrario, se ha considerado que un niño no sabe, que un niño no tiene, que un niño no puede. Se ha considerado al niño desde la carencia y se le ha dicho: “Tienes que ser”, ahí está el origen de la tensión.
Entiendo.
... En la guerra contra uno mismo para ser el más listo, el más guapo y ser aceptado. Sin embargo, si fuéramos convenciéndonos de que somos esa potencialidad...
Hay que desarrollarla.
Sí, pero si la persona, en lugar de estar pendiente de lo que lleva dentro, está pendiente de medirse, interpretarse y juzgarse en función de los modelos, ese desarrollo se bloquea. Las personas que más se desarrollan son las que más confían en sí mismas, y sólo viven a fondo las que se entregan.
A menudo, tanta preocupación por desarrollar nuestro interior desemboca en un egocentrismo cerril.
De nuevo el personaje, el que quiere ser alguien a nivel espiritual se queda en las formas. La mejor cura para esto es el trabajo diario, renovar y realizar ese conocimiento.
¿Cómo?
A través de tres cuestiones básicas: es necesario tener un espacio para estar con uno mismo y meditar; es necesario un cambio de actitud, dejar de vivir con una actitud pasiva y de dependencia del exterior, y empezar a crear desde dentro, siendo conscientes de que somos generadores de nuestra propia plenitud en función de lo que damos. Cuanto más uno da, más uno crece.
Gran principio.
Si no movilizas tu energía, cada vez tienes menos; en el ámbito afectivo, si no estás en una disposición generosa, afectiva, empática, cada vez eres más pobre. Y en el intelectual, si no cultivas tu capacidad de interesarte y de entender, cada vez vives con menos.
Tercera cuestión...
Entender que hay una dimensión inconsciente que hay que sacar a flote y reeducar. Debemos investigar sobre nuestras ideas profundas, dialogar con nuestro niño interior, ese al que no se le dijo: “En ti está todo”.
Llevamos siglos repitiendo el “Conócete a ti mismo” del templo de Delfos.
Creo que el mayor problema que tenemos es lo atrapados que estamos en los pensamientos; eso produce agitación, confusión y problemática emocional. ¿Sabe lo que pasa?
¿Qué pasa?
Qué no estamos en lo que somos. Lo real es la vida, no los pensamientos sobre la vida. Tenemos que empezar por sentir el cuerpo; si lo hiciéramos, tendríamos un beneficio inmediato: contactar con una realidad energética. La realidad es energía, conciencia y plenitud, y hay que constatarlo cada día.
¿Y la pequeña realidad de llegar a final de mes y de lidiar con los otros?
Cuanto mayor es la conciencia de mí mismo y menos atrapado estoy en mis pensamientos, mejor respondo a mis responsabilidades. Estar conectado con esa conciencia me predispone a que vaya a recoger a los niños con una actitud espléndida y que me enfrente a mis problemas bancarios sin esa carga subjetiva de preocupación y sufrimiento.
Somos lo que pensamos.
Vivimos conforme a la idea que tenemos de nosotros mismos, por eso es tan importante librarse del yugo de la mente, piedra filosofal de todas las corrientes espirituales.
El pensamiento es una herramienta muy valiosa.
Imprescindible, lo que pasa es que la mente está hiperactivada porque estamos todo el día dentro de ella. Si estuviéramos siempre escuchando al corazón, al final crearíamos una cardiopatía, y eso estamos haciendo con la mente: creando una mentepatía. El cuerpo y la mente son vehículos de la vida y confundirse con ellos es el problema.
Los pensamientos crean hábitos y nuestros hábitos conforman nuestro carácter.
Una palabra puede sustentarse en sentimiento o ser simplemente una palabra. Para mí, este es el sentido de la mente: esas ideas, esas palabras, ¿están iluminadas? Si no lo están, no vehiculan nada.
Desitgem que el Nadal, i la melangia pròpia d'aquestes festes, ens portin el sentit veritable de la celebració. Dies per compartir, ser generosos i agraïts.
