Sempre explico com a totes les persones, quan naixem, ens pengen una motxilla invisible que anem carregant d'il·lusions, pors, pèrdues, alegries, enyorances,.... tot allò que ens va passant a la vida i que van configurant el que som nosaltres en realitat, la nostra identitat i la nostra personalitat.
Us adjunto un conte que he creat conjuntament amb l'Esteve Pujol.
LA MOTXILLA INVISIBLE
El Pau i l’Estel han començat sisè.
És el seu darrer curs de primària i es fan preguntes que fins ara no s’havien
fet. Avui, el Pau ha escoltat l’entrevista que li han fet a un entrenador de
futbol i li ha cridat l’atenció una cosa que ha dit:
--Un bon entrenador ha de tenir en compte com és cada jugador: quines experiències ha viscut, com va ser la
seva infantesa, què sap d’ell mateix, què el fa sentir bé o malament i com
resol els seus problemes. En definitiva, què porta cada jugador a la seva
motxilla.
Això de la «motxilla» li ha quedat gravat. Li ho diu a l’Estel:
- Has entès
què vol dir l’entrenador quan es refereix a la
motxilla invisible? Què portes tu a la «motxilla invisible»?
L’Estel hi pensa un moment i respon:
--Imagino que porto les coses que m’han passat a la vida. Coses que m’han agradat o no
però que m’han «marcat».
El Pau rumia i diu a la seva amiga:
--Ara començo
a entendre què deu ser això de la motxilla invisible i potser tens raó quan
dius que s’omple de coses que no ens agraden. Jo no volia acceptar que el meu
avi es va morir i finalment vaig haver de posar dins la motxilla el dolor
d’haver-lo perdut.
--També
deuen ser dins les motxilles els nostres valors i els de la nostres famílies, els talents i frustracions, els records, les
emocions, la creativitat i la fantasia – va afegir l’Estel.
El Pau va veure molt més clar el que havia dit l’entrenador. I va
proposar-li a l’Estel el següent:
-- Crec que cal que investiguem què portem dins la motxilla invisible i
ho endrecem bé, per agafar allò que necessitem en cada moment.
Aquests dies més tranquils, els dies de vancances, poden ser moments oportuns per contemplar, mirar més enllà, experimentar coses noves que no tenim oportunitat de fer durant la resta de mesos de l'any. Trenquem rutines aquests dies i donem-nos la possibilitat de sentir la vida. I si t'influencia el que diguin els altres, pensa en les dues paraules màgiques: I què?
El Carles Parellada m'ha passat aquest power que em sembla un tresor en tots els sentits.
En veure'l i llegir-lo una acaba pensant que defineix l'escola i el món que jo voldria. Em fa pensar que tenim la possibilitat de continuar treballant en aquesta línia per educar persones sentint la vida i construir el món que, possiblement, tots volem. Un material magníficament ben pensat i sensible que ens obre els ulls per mirar més enllà, sentir el què i el com de l'educació i caminar per viure la vida de forma conscient. Caminar per senders rics, plantant llavors significatives i amb sentit i fer-ho acompanyats amb persones que estimen la vida. Persones que volen millorar el món igual que nosaltres; respectuoses, amb energia i sentit d'humor, que miren les meravelles de la vida amb positivisme i actuen amb harmonia, plenitud i coherència, que cooperen i treballen per canviar sistemes buits i erronis que només ens poden portar a la confusió.
Obrim els ulls i mirem les grans possibilitats de viure la vida amb alegria i feliços.
Gràcies a qui de manera tan sàvia ha pogut fer un recull colpidor. UN TRESOR ORIENTADOR.
Sempre en parlo de l'aprenentatge i l'efecte Pigmalió. Us explico una mica les arrels de la profecia de l'autocompliment o l'efecto Pigmalió. Pigmalió va ser un rei que es va enamorar de l'estàtua que havia fet. Va demanar a una deessa que li donés vida i es va casar amb ella.
La moral d'aquesta història ens dóna l'oportunitat d'aprendre com el desig, els propòsits, les expectatives que ens marquem poden ser,si més no, més fàcils d'aconseguir. Tot allò que ens marquem des del convenciment, amb energia, força, confiança i actuant per a fer-lo realitat, és més fàcil d'aconseguir. Si el desig és gran, els obstacles petits.
Com a mestra comprovo com la confiança en els infants fa miracles. Si l'adult sap donar-los confiança i dir-los: Jo sé que tu pots fer-ho si t'esforces, endavant que ho aconseguiràs, confio en tu,... ells acaben aconseguint millors resultats. Igualment, els adults podem donar-nos missatges convincents que faciliten els objectius que pretenem aconseguir. Fes-ho, fem-ho!
Un bon aprenentatge. Que passeu un molt bon cap de setmana.
Us deixo una adaptació del conte d'en Jorge Bucay que vam fer la Meritxell Martí i jo mateixa. Aquests dies, parlant de la mort, l'he tingut present; tingueu-lo també vosaltres i aprofitem el regal que la vida ens dóna.
Aquesta és la història d’un home caminava pel món cercant el sentit de la vida. Abans d’arribar a la ciutat de Kammir va veure un lloc ben curiós entre pedres blanques.
Els seus ulls de cercador van veure sobre una de les pedres, una inscripció: “Bedoll Tare, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies”. Es va esglaiar una mica en adonar-se que aquesta pedra era una làpida i va sentir pena en pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquest lloc. Més enllà va veure que la pedra del costat, també tenia una inscripció. Es va apropar a llegir-la i deia: “Cridar Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes”.
L’home es va adonar que aquell lloc era un cementiri i cada pedra una làpida i el que més el va commocionar va ser la curta vida de les persones enterrades. Es va posar a plorar i l’ancià cuidador del cementiri que el va veure plorar es va acostar i li va preguntar si plorava per algun familiar.
- No, cap familiar -va dir el cercador. Per què tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quin és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent? L'ancià va somriure i va dir: -No hi ha tal maledicció. Li explicaré un vell costum d’aquest poble: quan un jove compleix 15 anys, els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll, i és tradició entre nosaltres que, a partir de llavors, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i anota en ella un moment gaudit i quant temps va durar aquest goig. Quan algú es mor, és el nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudit, per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps viscut. Adaptació de Tere Abellán i Meritxell Martí del conte de Jorge Bucay a “Contes per pensar”
La mort forma part de la vida, i si volem educar als fills per la vida també els hem d’educar per la mort.(revista FAPAC)
La vida i la mort van juntes i no podem evitar de parlar i educar per a la mort com ho van fer els nostres pares amb nosaltres. Cal parlar de la mort, sense por, i fer-la present. Només sigueu pudents i feu moltes preguntes. Les respostes que donen els infants són indicatives del grau de coneixement que tenen, dels seus interessos i preocupacions, del que poden o no poden entendre, etc.
Les respostes dels infants, el vostre sentit comú i actuar de forma coherent com a models d’actuació per als infants, són bons aliats per educar per la vida i la mort.
Educar per la vida i per la mort implica: 1- Educar per gaudir dels bons moments que la vida ens ofereix. 2- Identificar,acceptar i expressar les emocions; agradables o desagradables. 3- Educar per a l'èxit i per a la frustració. 4- Saber demanar i oferir ajuda als altres; material o espiritual. 5- Educar una actitud positiva i amb sentit d'humor; l’actitud i model de l’adult és bàsica per aquest aprenentatge: prediquem amb l’exemple.
Us deixo alguna bibliografia per a tractar el tema de la mort amb els més petits:
LLIBRES I CONTES PER A INFANTS - Layunta, Anton (2002) Papá, explicame el cuento de la vida: si he nacido ¿por qué tengo que morir? Edicions Integral, Barcelona. - Capdevila, R (1987) Els dies diferents: l'enterrament. Edicions La Galera, Barcelona. - Verrept, P (2000) Et trobo a faltar. - Barcelona: Joventut, 2000 - Sigrid Zeevaert (1989) Max, el meu germà. Edicions B, Barcelona - Bawuin, Marie-Aline i Hellings, Colette. L'avi d'en Tom ha mort. Combel. - Anton Layunta. Papá, explicame el cuento de la vida: si he nacido ¿por qué tengo que morir? - Barcelona: Integral, 2002. - M.M. Vassart. Llibre de la vida. - Capdevila, R. Els dies diferents: l'enterrament. Barcelona: La Galera, 1987. - Verrept, P. Et trobo a faltar. Barcelona: Joventut, 2000 - Zeevaert, Sigrid. Max, el meu germà. - Barcelona: Edicions B, 1989 - Cortina, M i Peguero,A (2001) On és el iaio? Edicions Tàndem València. - Labbé, B i Puech, M (2001) La vida i la mort. Edicions Cruïlla Barcelona. - Company, M (1947) Adéu àvia. - Wilhelm, H (1989) Jo sempre t’estimaré Edicions Joventud .Barcelona. - Poch, C De la vida i la mort Edicions Claret. Barcelona
LLIBRE PER ADULTS William C. Kroen. Cómo ayudar a los niños a afrontar la pérdida de un ser querido. Un manual para adultos. Ediciones Oniro. 2002
Avui és un dia trist perquè l’Eli se’n va; ja ha marxat. La vull imaginar viatjant per un món nou i desconegut pels qui encara som vius. Les persones que la coneixíem, que l’estimaven, estimen i continuaran estimant, tenim el consol de recordar-la; anant a l’escola per acompanyar l’Hug i la Eulàlia, entrant al Consell Escolar, fent quelcom que l’escola necessités, saludant i preguntant-me quan escriuria un article per aquest bloc,... el seu somriure i amabilitat, la seva energia inesgotable, la parla dolça, sempre prudent i respectuosa,... La buscarem en les activitats que continuarem fent i ella també hi serà. Sentirem que hi és d’una altra forma. La vida i la mort van juntes i sovint ho oblidem. Íntimament unides per un fil invisible i màgic alhora; a mida que vivim la mort s’aproxima. No cal negar-nos-en ni parlar d’injustícies. Cada moment viscut és un motiu per sentir-nos agraïts. Gràcies a cada moment viscut, bo o dolent, ens sentim part activa i emotiva d’aquest món bonic. La vida és bonica perquè també hi ha mort. Plorarem la seva mort, l’enyorarem, ajudarem al Joan a suportar el dolor que sempre i inevitable comporta la mort, i continuarem vivint i sentint que val la pena viure. Els nens de P-5, mentre parlàvem de la mort de l’Eli, deien: Si et morts no tens vida i mai tornes a viure. Sí, és cert, mai tornarà a estar present físicament però hi serà amb nosaltres en una altra forma. Mirarem, com fan els infants, una estrella del cel i pensarem que l’Eli continua estant amb nosaltres. Bon viatge Eli. Gràcies, gràcies, gràcies per tantes mirades i somriures amorosos. Els que et ploren ara, aprendran de la teva actitud de vida i t’imitaran perquè has deixat petjada bonica.
Mireu quin pot dels bons moments més preciós que ha fet una mare de l'escola. La Núria, mare de l'Abril, que és una persona molt creativa, s'ha entretingut i ha creat un pot de regal a partir de la idea del pot dels bons moments que treballem a l'escola.
Gràcies Núria! Quan hagi de fer un regal, te n'encarregaré un, de ben segur! Cada vegada més tinc clar que el coneixement ha de ser compartit. Les idees d'unes persones és modificada i ampliada per altres per crèixer junts.
Una sessió interessant la d'avui amb els alumnes de primer.
Què vol dir agradable? Què és una cosa desagradable? Si vaig a la platja, que m'encanta, em produirà una emoció agradable o desagradable? Si vaig a dinar convidat i em posen un plat que no m'agrada, sentiré una emoció agradable o desgradable, etc.
L'objectiu de l'activitat era reconèixer les emocions agradables i diferenciar-les de les desagradables i reproduir les expressions facials i corporals de les emocions agradables i desagradables.
La sessió ha donat per molt i començo a constatar que aquests alumnes tenen bagatge emocional. Fantàstic! Han estat capaços d'adonar-se que el que per a una persona és agradable, per a una altra pot ser desagradable i amb aquesta data arribar a la conclusió, ja habitual en aquest grup, de que les persones som diferents.
En el moment de reconèixer les emocions agradables i les desagradables, s'han plantejats, és clar, orientats per mi, que la sorpresa és una emoció que pot ser agradable o desagradable depenent de la situació. Si ens toca la loteria sentiríem una emoció agradable, però si ens roben un bitlleter o tenim un accident sentiríem una sorpresa desagradable. Per tant on posem la sorpresa? La seva creativitat els ha permés crear una nova paraula dins el vocabulari emocional: AGRADESAGRADABLE.
Sou fantàstics nois! Felicitats! Aneu per bon camí
Per finalitzar la sessió cada infant ha dibuixat una situació viscuda agradables i una altra desagradable. Adjunto la fitxa i la conclusió a la que han arribat.
Divendres passat un grupet d'alumnes de 6è em van ensenyar una nova metàfora per aplicar a la nostra vida diària i com a estratègia de regulació i autocontrol davant les escombreries emocionals que altres persones ens aboquen. Ja ho veieu els alumnes també ensenyen als mestres. És genial!
Hi ha unes partícules que provenen de la planta Lotus (provinent de la Índia) amb una propietat curiosa. La planta repela la brutícia i l’aigua. Per això ens ha fet pensar que la podríem treballar en educació emocional. Quan una persona té un problema, quan algú diu alguna cosa amb la intenció d’enfadar-nos, podem imaginar que som un lotus i deixar que els que diuen i fan els altres no ens afecti. Una manera per a protegir-nos i evitar actuar de manera impulsiva dient alguna barbaritat.
Laia, Natàlia, Júlia, Judith, Ivanka, Eulàlia, Cristina i Ismael.
Gràcies per ensenyar-me una nova estratègia. Miraré d'aprofundir el coneixement sobre aquesta planta.
Ahir anava en cotxe cap a Sabadell quan vaig veure un ciclista al davant meu. Un de tants que passen per la carretera de Sant Llorenç. No era diferent de tots els altres que cada dia avanço. Més a la vora em vaig adonar que el moviment del seu cos era diferent. No vaig caure fins que em vaig adonar que només pedalava amb una cama. Era el primer ciclista que veia amb només una cama. El meu cap va començar a pensar un munt de coses: - La persistència del senyor i les ganes de continuar fent, possiblement, el que ja feia abans de tenir només una cama. - La força que té la voluntat. - Les força de superació que pot arribar a tenir l’ésser humà. - Tot el que ell deuria estar gaudint en aquell moment en fer el que li agrada. Encara ara em pregunto què farà quan arriba a un semàfor i ha de parar. Quines han estat les habilitats que ha hagut d’aprendre per afrontar les adversitats de tenir només una cama i voler continuar corrent com un ciclista. Quan el vaig avançar no vaig poder deixar de mirar-li la cara. Necessitava mirar la seva expressió per conèixer un tros més d’un home tan especial. Torrat pel sol, suat i pendent de la carretera em vaig acomiadar simbòlicament d’ell, desitjant-li que fes molts i molts quilòmetres més gaudint de l’esforç i de la seva fortalesa humana excepcional segurament. Tantes vegades que ens queixem per l’esforç que representa fer quelcom i quantes vegades podríem callar i aprendre en veure situacions com la d’aquest home. La vida és bonica i hem d’aprendre a fer-la nostra a adaptar-la a les nostres característiques, necessitats, però sobretot a gaudir-la. No renunciem fàcilment tot i les traves que la vida ens posa al davant. Gràcies ciclista per recordar-me que la vida és bonica i la podem gaudir tot i les traves que la vida ens posa al davant. Des d’aquí, una reverència.
La meva germana Xesca m'ha fet arribar aquest escrit sobre la mort. La mort que tant ens costa acceptar perquè ningú ens prepara per rebre-la. Ahir, justament recordava i m'emocionava pensant en la Maria, l'amiga adolescent que va morir l'estiu passat. Per ella va aquest escrit! Cuando ya me haya ido... No estés triste, no llores, solo recuérdame... Cuando ya me haya ido amor, búscame en el horizonte, búscame en el tenue ocaso y me encontrarás con el lucero. No te canses, no me olvides, solo... búscame. Piensa en aquel arroyo, búscame el el agua fresca siéntela cerca tuyo y sentirás mis labios, mis besos cuál fruta tierna y fresca. No estés triste, no llores, solo recuérdame. Recuérdame en la sonrisa de un niño en la inocente brisa que se transforma en vendaval. Recuérdame en las flores, en la fuente de agua viva, en el vuelo de un ave, en la luz de un candil encendido. Cierra los ojos y escucha tu corazón él, te abrirá el cofre de los recuerdos, él, me traerá de vuelta a tí, él, te recordará que te amé, te amo y te amaré. Cuando me haya ido amor, no mueras conmigo, vive por mi y por tí, hónrame así. Nunca olvides que estoy contigo, tomándote de la mano, aunque solo la sientas como una brisa besándote y acariciándote aunque no lo creas. Cuando me haya ido amor, no desesperes, no llores, búscame en tu corazón y allí me encontrarás solo para ti, eternamente. No hay escusa para ser infeliz, solo el apego ignorante a las emociones que suben y bajan como un mono en una noria. La vida vida es bella y más tú cuando sonries, la vida es como es, con sus cosas buenas y sus cosas malas, pero todo esta ahi para aprender y disfrutar. Sonrie...
Acabo de llegar l’últim article de la Pilar Jericó, aprendre és una actitud. M’ha fet recordar el que sempre dic als cursos de formació en educació emocional. Estar interessats en educació emocional ha de ser voler canviar d’actitud perquè sense aquest canvi no es pot fer una educació emocional efectiva que desenvolupi la intel•ligència emocional dels infants. Per aprendre’n, en general, cal sobretot un canvi d’actitud. Una actitud per aprendre a qüestionar-nos aspectes d’un mateix/a, per ensenyar a crear consciència del per què de tot plegat. A les escoles, per exemple, de què serviria fer un munt d’activitats amb els infants sobre el tema d’educació emocional si aquests tinguessin al davant un mestre/a autoritari/a, tancat/da, poc comunicatiu/va, que no deixa participar ni crea espais per dialogar i opinar. Un model sense ganes d’aprendre i que no pot transmetre als seu alumnat esperit científic sobre com és l’ésser humà, de com funcionen els nostres sentiments, de les sinapsis del cervell humà i de les capacitats humanes per automotivar-se i canviar actituds. Un mestre/a interessat en descobrir com funciona la vida i en què venim a fer en aquesta vida. Un mestre/a que es pregunta coses i vol saber-ne més. Un model que inspira i contagia il.lusió per investigar com funcionen l’ésser humà, les coses i la vida. La vida ens possibilita poder aprendre de cada relació, de cada activitat, de cada llibre que llegim,de cada posta de sol, de cada conflicte,.... de tot podem aprendre si és la nostra actitud i obrim el cor i la ment. Cal ser conscients de què i com volem viure, de què aprenem en cada moment, en cada activitat, de què volem aprendre i cap a on dirigim les nostres energies. Diu la Pilar: La apertura mental nos hace libres, nos lleva al respeto hacia los demás, y nos aleja de los estereotipos, de los nacionalismos de mil colores políticos o de las creencias preestablecidas… Y no hay que culpar al sistema, a Internet o a buscar excusas. Aprender es una pasión intelectual, como diría el filósofo Polanyi, que depende exclusivamente de cada uno de nosotros. Aprendre amb el cor i la ment oberts és el canvi d'actitud que alguns pretenem aconseguir i divulgar.
Us adjunto una història que acabo de llegir i he trobat interessant de'n Jordi Gutierrez.
Remarca de nou la necessitat de ser conscients de la nostra actitud davant la vida.
El conte ens explicar la situación d'un professor compromès i estricte, conegut
també pels seus alumnes com un home just i
comprensiu.
En acabar la classe, aquest dia d'estiu, mentre
el mestre organitzava uns documents damunt del
seu escriptori, se li va apropar un dels seus alumnes
i en forma desafiadora li va dir:
- Professor, la qual cosa m'alegra d'haver acabat
la classe és que no hauré d'escoltar més les seves ximpleries
i podré descansar de veure-li aquesta cara avorrida.
L'alumne estava alçat, amb semblant arrogant,
tot esperant que el mestre reaccionés ofès i
descontrolat.
El professor va mirar a l'alumne per un instant i en
forma molt tranquil•la li va preguntar:
- Quan algú t'ofereix alguna cosa que no vols,
ho reps?
L'alumne va quedar desconcertat per la calidesa de la
sorprenent pregunta.
- Per descomptat que no -va contestar de nou en to
despectiu el noi.
- Bé, -va prosseguir el professor-, quan algú
intenta ofendre'm o em diu alguna cosa desagradable, m'està
oferint alguna cosa, en aquest cas una emoció de
ràbia i rancor, que puc decidir no acceptar.
- No entenc a què es refereix -va dir l'alumne
confós.
- Molt senzill, -va replicar el professor-, tu m'estàs
oferint ràbia i menyspreu i si jo em sento ofès
o em poso furiós, estaré acceptant el teu regal, però jo
prefereixo obsequiar-me la meva pròpia
serenitat.
- Noi, -va concloure el professor en to gentil-,
la teva ràbia passarà, però no tractis de deixar-la amb mi, perquè
no m'interessa, jo no puc controlar el que tu portes
en el teu cor però de mi depèn el que jo porti en
el meu.
PD Cada dia, en tot moment, tu pots
escollir què emocions o sentiments vols posar en
el teu cor i el que triïs ho tindràs fins que ho decideixis
canviar-ho. És tan gran la llibertat que ens dóna la vida que fins a tenim l'opció d'amargar-nos o ser feliços
Què tries tu?
-->A través del temps i l'experiència professional i personal he arribat a alguns conclusions i idees noves respecte el treball de formació en educació emocional que m’agradaria compartir amb tots/es vosaltres.
Com quasi sempre passa, les persones partim d'una hipòtesi de treball, d'una idea compresa des de la nostra pròpia metacognició, la capacitat que tenim les persones per autoregular el propi aprenentatge. Una construcció personal apresa respecte d'idees concretes, filosofies,, etc i els factors que s'interrelacionen. Més tard, el temps i la pràctica t'ajuden a descobrir altres aspectes, altres visions, altres composicions i interrelacions desconegudes fins llavors, i afegim i modifiquem la construcció de pensament fins al moment. És en aquest procés de reconstrucció constant del pensament on anem descobrint diferents i continuats sentiments del què és realment l’essència important d’allò que pensem i sentim i les que ens faran canviar les nostres actuacions.
Els tallers i cursos d'educació emocional que imparteixo des de fa temps per a mestres, infants i pares i mares m'han ajudat a arribar a una conclusió important i bàsica. L'objectiu final dels tallers i cursos és aconseguir un canvi d'actitud personal amb una mirada amorosa cap a un mateix/a i cap a les altres persones. Fer una mirada amorosa a l'interior propi per tenir consciència de qui, que i com som, què fem en aquest món, quines són les nostres arrels, què portem dins la nostra motxilla personal, potser plantejar-nos què hem de perdonar i com continuar avançant, vivint i relacionant-nos amb les persones del voltant. Fer una mirada amorosa cap a les altres persones per comprendre el què i el com dels seus sentiments, pensaments i actuacions.
Us adjunto una entrevista interessant i relacionada amb el tema del què uns escrivia on l’amor, la consciència i la meditació són bàsiques per a l’entrevistat (i per mi)
Amor y conciencia
Antonio Jorge Larruy, investigador en autoconocimiento
Hace seis años dejó la empresa familiar para crear y gestionar Espacio Interior, un centro de desarrollo y crecimiento personal. ¿Siendo muy niño intuí que esto que soy va más allá de lo que me pasa, y aprendí a través de la meditación a acceder a ese lugar que aporta a mi vida paz y creatividad para lidiar con lo cotidiano¿. Su propuesta, desarrollada en el libro Espacio interior (Ed. Luciérnaga), consiste en parar y escucharse, ... lo que significa dejar que todo lo que llevas dentro (emociones, pensamientos) salga. Tener la paciencia y la firmeza de estar con ello, aportando a ese espacio de escucha lo que cura: amor y conciencia. Y de ahí nace la actitud en la vida.
Feliz Navidad.
La Navidad es una época de cierto tono afectivo, y una invitación al disfrute.
Y al dispendio.
Esa invitación a la alegría debería extenderse al día a día, pero tenemos cierta dependencia de las formas.
¿A qué se refiere?
Todo lo que profundamente anhelamos lo somos, el problema es que vivimos en un personaje y hemos perdido el contacto con esa dimensión que está en nuestro interior.
Si fuera tan sencillo...
Simplemente, se requiere aprender a parar, aflojar la crispación mental y emocional en la que vivimos para empezar a reconocerla.
¿Por qué cree que estamos crispados?
No vivimos directamente la realidad de lo que hay y lo que somos, somos lo que hay que ser. No nos aceptamos ni aceptamos las cosas como son, estamos continuamente queriendo ser de otro modo.
... E intentando cambiar a los demás.
Creo que las relaciones humanas son el reflejo literal de cómo uno vive consigo mismo. Si te vives con más profundidad, vivirás al otro con más profundidad.
¿Cómo empezamos a querer ser otro?
De niños. Nadie nos dijo: “Tú eres un potencial de vida y en ti está todo, simplemente has de ir sacándolo y manifestándolo. Tu vida es un proceso creativo”.
Eso es mucho decir.
Por el contrario, se ha considerado que un niño no sabe, que un niño no tiene, que un niño no puede. Se ha considerado al niño desde la carencia y se le ha dicho: “Tienes que ser”, ahí está el origen de la tensión.
Entiendo.
... En la guerra contra uno mismo para ser el más listo, el más guapo y ser aceptado. Sin embargo, si fuéramos convenciéndonos de que somos esa potencialidad...
Hay que desarrollarla.
Sí, pero si la persona, en lugar de estar pendiente de lo que lleva dentro, está pendiente de medirse, interpretarse y juzgarse en función de los modelos, ese desarrollo se bloquea. Las personas que más se desarrollan son las que más confían en sí mismas, y sólo viven a fondo las que se entregan.
A menudo, tanta preocupación por desarrollar nuestro interior desemboca en un egocentrismo cerril.
De nuevo el personaje, el que quiere ser alguien a nivel espiritual se queda en las formas. La mejor cura para esto es el trabajo diario, renovar y realizar ese conocimiento.
¿Cómo?
A través de tres cuestiones básicas: es necesario tener un espacio para estar con uno mismo y meditar; es necesario un cambio de actitud, dejar de vivir con una actitud pasiva y de dependencia del exterior, y empezar a crear desde dentro, siendo conscientes de que somos generadores de nuestra propia plenitud en función de lo que damos. Cuanto más uno da, más uno crece.
Gran principio.
Si no movilizas tu energía, cada vez tienes menos; en el ámbito afectivo, si no estás en una disposición generosa, afectiva, empática, cada vez eres más pobre. Y en el intelectual, si no cultivas tu capacidad de interesarte y de entender, cada vez vives con menos.
Tercera cuestión...
Entender que hay una dimensión inconsciente que hay que sacar a flote y reeducar. Debemos investigar sobre nuestras ideas profundas, dialogar con nuestro niño interior, ese al que no se le dijo: “En ti está todo”.
Llevamos siglos repitiendo el “Conócete a ti mismo” del templo de Delfos.
Creo que el mayor problema que tenemos es lo atrapados que estamos en los pensamientos; eso produce agitación, confusión y problemática emocional. ¿Sabe lo que pasa?
¿Qué pasa?
Qué no estamos en lo que somos. Lo real es la vida, no los pensamientos sobre la vida. Tenemos que empezar por sentir el cuerpo; si lo hiciéramos, tendríamos un beneficio inmediato: contactar con una realidad energética. La realidad es energía, conciencia y plenitud, y hay que constatarlo cada día.
¿Y la pequeña realidad de llegar a final de mes y de lidiar con los otros?
Cuanto mayor es la conciencia de mí mismo y menos atrapado estoy en mis pensamientos, mejor respondo a mis responsabilidades. Estar conectado con esa conciencia me predispone a que vaya a recoger a los niños con una actitud espléndida y que me enfrente a mis problemas bancarios sin esa carga subjetiva de preocupación y sufrimiento.
Somos lo que pensamos.
Vivimos conforme a la idea que tenemos de nosotros mismos, por eso es tan importante librarse del yugo de la mente, piedra filosofal de todas las corrientes espirituales.
El pensamiento es una herramienta muy valiosa.
Imprescindible, lo que pasa es que la mente está hiperactivada porque estamos todo el día dentro de ella. Si estuviéramos siempre escuchando al corazón, al final crearíamos una cardiopatía, y eso estamos haciendo con la mente: creando una mentepatía. El cuerpo y la mente son vehículos de la vida y confundirse con ellos es el problema.
Los pensamientos crean hábitos y nuestros hábitos conforman nuestro carácter.
Una palabra puede sustentarse en sentimiento o ser simplemente una palabra. Para mí, este es el sentido de la mente: esas ideas, esas palabras, ¿están iluminadas? Si no lo están, no vehiculan nada.
Desitgem que el Nadal, i la melangia pròpia d'aquestes festes, ens portin el sentit veritable de la celebració. Dies per compartir, ser generosos i agraïts.
La Maria és la filla d'una amiga, la Maite, que fa uns mesos ens va deixar. No vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la, però després de llegir, parlar i escoltar a altres persones sobre ella, tinc plena certesa que la Maria era una persona excepcional, com la mare, que va ser un bon model, n'estic convençuda. Totes dues, persones sensibles, afectuoses, compassives, intel.ligents, simpàtiques i rialleres que han aprés a dansar els problemes i conflictes que la vida posa al davant. Han aprés a créixer dins les adversitats i d'una manera realment admirable! Són dones sàvies!
La Maria, tot i les dificultats de salut que tenia, deia unes paraules que ara ja són molt conegudes al Facebook: Báilale a la vida! I que ara, amb el gran treball que ha fet la seva mare, ja formen part d'una cançó. Lletra i música dedicades a la Maria. Una cançó que ens pot ajudar a la resta de coneguts i amics a pensar en el sentit veritable i en la fortalesa i capacitat que tenim les persones de superació. L'essència de les persones en la que podem confiar.
La Maria ja no hi és entre nosaltres, especialment entre la gent que l'estimava i l'estima, les persones que van aprendre amb ella, però ens ha deixar un legat: BALLA-LI A LA VIDA. Dansem davant dels conflictes que formen part de la vida perquè dansant amb ells creixerem com a persones.
A través de les teves amistats i , especialment a través de la teva mare, sé de tu i de les petjades que has deixat. Les seguirem per recórrer i continuar el teu curt i savi camí encetat. La teva essència ha deixat petjada. Gràcies, gràcies, gràcies Maria.
Gràcies també a tu Maite que encara ara ens continues emocionant. M'agrada estar amb tu i aprendre'n de tu. De la teva actitud admirable davant la vida. T'estimo!
Us deixo una fotografia i unes paraules de la mare de la Maria. Us adjunto la lletra de la cançó:
BALLA-LI A LA
VIDA
De
vegades la vida porta el ritme trencat,
les coses bones hi són, però no es veuen gaire.
Les hores semblen dies llargs
i els dies són gairebé anys.
Però tens el teu ritme, el teu cor batega,
pots sentir-te viu, fes que la vida arrenqui!
Balla-li a la vida quan tot vagi bé
i, si va malament, balla-li també.
Balla-li a la vida quan alguna cosa vagi malament
i, si va bé, balla-li igualment.
Balla-li a la vida
BALLA-LI
De vegades la pluja ens porta una mala estona,
deixa que plogui, balla en els tolls.
Busca una cintura amiga, marca't un agarrat
i, si estàs sol, camina com un ànec.
Sent el teu propi ritme, que t'acompanyin
la vida i el seu deliri, no deixis que t'amarguin! BALLA-LI!
Penjo un film tendríssim que acabo de rebre del meu amic Esteve Pujol. Un motiu per pensar en les contradiccions i incoherències de viure en aquest món. El que pensa, sent i fa l'ésser humà. L’entorn on vivim amb tanta força i influenciable pot ser dur, fred i incoherent però l’ésser humà pot mirar més enllà, té la capacitat de fer una altra mirada des de l’amor i canviar-lo. Aquesta energia individual no ens la pot prendre ningú. Cap polític, cap organització podrà mai dirigir les nostres vides de forma completa ni tancar els nostres cors. El nostre espai intern, la nostra identitat, les nostres idees i teories, la nostra realitat, els nostres sentiments i l’obertura dels nostres cors i la mirada amorosa, només nosaltres el podem canviar. És la nostra decisió.
L'aula de primer ha tingut avui la possibilitat de parlar sobre la ràbia. Què és, quin efectes té sobre el cos, diferències amb l'enfado, com regular-la, quines estratègies podem fer servir quan sentim ràbia, etc.
Adjunto la fitxa de treball:
BLOC TEMÀTIC: Regulació emocional
OBJECTIU DE LA SESSIÓ: - Reconèixer i acceptar les emocions no agradables - Aprendre estratègies de control d’emocions no agradables - Compartir el sentiment de la ràbia - Diferenciar l’enuig de la ràbia.
RECURSOS I MATERIALS: Conte Sóc un drac! Autor Philippe Goosens Editorial Baula
FONT: Tere Abellan
DESENVOLUPAMENT DE L’ACTIVITAT:
El tutor/a farà una representació amb dos titelles o ninots on la ràbia és la protagonista. A partir de la representació els infants poden aportar idees, situacions viscudes, definir el sentiment de la ràbia, què haurien fet ells en aquella mateixa situació,etc.
Es poden anar apuntar a la pissarra les conclusions i pensaments que tenen els alumnes i fer una conclusió final de la ràbia.
A partir d’aquí es llegirà el conte Sóc un drac i després de fer comentaris i possibles identificacions amb el personatge del conte podem fer un recull de conclusions i estratègies a les que arribem després de parlar de la ràbia.
ASPECTES A TENIR EN COMPTE:
Si tenim oportunitat es pot fer cares i postures de ràbia. Què passa en el nostre cos quan sentim ràbia? Ens posem vermell, la musculatura es tensa, etc.
És important reflexionar i dir que totes les emocions són legítimes i naturals i que la ràbia és una més de les emocions que podem sentir. Ara bé, el fet de legitimar les emocions no dóna el permís per a consentir qualsevol actuació. Una persona pot sentir ràbia, perquè hi és, però cal aprendre a regular-la per tal de respectar les altres persones o coses amb qui ens enrabiem.
A mida que els infants es van desenvolupant han d’anar entenent que tot el que una persona vol, el que ells volen en un moment determinat, no sempre és possible aconseguir-la. Hi ha coses que no poden ser i és bo que ho aprenguin. Una manera de treballar les frustracions.
Llegiu les reflexions que han fet els infants durant la sessió:
QUÈ LI PASSA AL COS QUAN SENTO RÀBIA? - Tristesa - Em poso nerviós. - Sento el cor accelerat - El cos es posa nerviós i em bellugo molt. - El cor està enfadat. - Descontrol.
QUÈ PUC FER QUAN SENTO RÀBIA? - Deixar passar de tres a cinc dies. - Tocar les boletes (Globus amb arròs) - Dir STOP i respirar 3 vegades - Seguir les consignes penjades a la classe; Stop, respiro, com em sento i quin problema tinc. - Fer visualitzacions - Escriure en un paper què ens passa i posar-lo dins la capsa de les emocions de la classe. - Sortir a córrer.
Ha estat una sessió realment profitosa. Les mestres hem quedat impressionades dels comentaris i estratègies que aportaven durant la reflexió. És clar que a la pràctica, quan ells/es s'hi trobin en moments de conflicte, no rescataran tan fàcilment les estratègies teòriques, però si hi són en el pensament és la base per a poder portar-les a la pràctica.
Una bona sessió la d'avui!
Us adjunto aquestes paraule sprecioses i molt vàlides: Respiro el dolor i entro en la soledat del que no es pot omplir, ni es pot forçar. Busco a dins on reposa el meu ser i abraço el que em dol, així sembla que el sentiment es va aposentant i començo acceptar que només puc estar bé en la meva companyia. Ara sembla que respiro més alleugerida i el nus es desfà.
