SEMBRANT IL.LUSIONS

M'han enviat unes fotografies i una idea bonica que vull compartir amb vosaltres. Es tracta d'una escultura de bronze que hi ha a Kaunas, Lituània. L'anomenen El sembrador d'estrelles.
Durant el dia pot passar desapercebuda però la nit dóna una brillant explicació als detalls, incomprensibles a primer cop d'ull. A vegades no entenem el sentit de les coses que veiem cada dia. Aquesta escultura em fa pensar en el MIRAR MÉS ENLLÀ que sovint repeteixo. Us deixo amb el sembrador, per mi, d'il.lusions.

EL CAZO DE LORENZO

Us adjunto un power que he rescatat d'una web. Fa temps que el coneixia i ara ha arribat el moment de compartir-lo amb molts de vosaltres. Amb ell podem transformar allò diferent i a vegades extrany en un joc possible normal i divertit. Amb creativitat, pensamnet positiu i molt d'amor, és possible.

El cazo de lorenzo

View more presentations from M. Teresa Abellan.

ASSESSORAMENT A PROFESSIONALS DE L'EDUCACIÓ

Des que vaig crear els blocs rebo sovint al correu demandes per assessorar els diferents professionals. Mestres entusiasmats, amb energia i un sac ple d’il.lusions, amb ganes de portar a les aules el treball de les emocions i les competències socials. Professionals amb ganes de treballar i sentir que eduquen als infants i contribueixen a desenvolupar capacitats, habilitats i potencialitats. Professionals que formaran part del record , dels que ara són persones de curta edat, i que , més endavant, es convertiran en persones humanes amb un munt de sabers i coneixements que els permetrà afrontar els reptes personals i socials del futurs.
L’Alícia em demana assessorament per aconseguir materials per treballar les emocions i els sentiments. Entenc que demana llibres, contes, materials, etc que, segons ella,no n’hi ha gaire i té raó, tot i que cada vegada més, comença a haver-hi més materials.
L’e-mail de l’Alícia , m’ha fet pensar en el risc de convertir un espai preciós en una assignatura més. És i serà inevitable que surtin materials d’educació emocional amb el risc de convertir-lo en un espai sense vivències i experimentació i plantejament des dels sentiments.
Aprofito novament per recomanar i remarcar la conveniència de fer servir els materials disponibles al mercat, de programar i recollir per escrit els continguts que voldríem treballar i les activitats necessàries per aconseguir els objectius en concret, però sempre sense oblidar el treball vivencial i a partir de les necessitats concretes del grup, de l’aula, d’aquell alumne/a en concret que mostra ansietat, que no sap com sortir-se’n davant un conflicte, que ha de fer un dol, etc.
PD Alícia, en el primer bloc trobaràs pàgines amb bibliografia per a infants i adults. Respecte els materials et proposo que et plantegis què vols treballar i crear-los tu mateixa. Capses, pots, dianes, cartolines, cartes, missatges sorpresa, ... Creant descobriràs la satisfacció personal que t'aporta. La creativitat és un valor, un art, que també hem d’ensenyar als infants. La creativitat i els recursos que necessitaran per resoldre conflictes per sortir-se’n dels diferents reptes i problemes que la vida els posarà al davant perquè aprenguin a créixer.

CONCIÈNCIA AMB AMOR

Adjunto unes diapositives força instructives. Llegiu-les amb tranquil.litat. Uns consells per millorar el viatge de la vida. BON CAMÍ!

EDUCANT L'ACTITUD

Llegeixo al bloc de la Pilar Jericó: Todas las personas tenemos dos tipos de emociones. Las que nos paralizan y nos dañan, como el miedo, la ira, la tristeza. Y también tenemos las emociones de dar lo mejor de nosotros mismos, de atreverte, la seguridad. Esa parte es la que llamamos la parte heroica.

Aquest paràfrag rescatat del bloc de l’autora en fa escriure ara sobre la importància i en definitiva, l’objectiu màxim de l’educació emocional, l’actitud de les persones. Els professionals de l’educació volem educar l’actitud de l’alumnat. Un alumnat coneixedor de sí mateix, racional, emocional i espiritualment que es va desenvolupant i aprèn a estimar-se des del propi respecte i els respecte a les altres persones, amb responsabilitat i entomant el resultat de les seves pròpies decisions i actuacions. Un alumnat que aprèn a identificar, acceptar i regular les seves emocions i a percebre les de les altres persones amb qui conviu amb fluïdesa. Infants valents i futurs ciutadans amb empenta suficient per engrescar-se i solucionar de forma positiva els conflictes que la vida posa al davant i que ens ajuden a créixer com a persones creatives i capaces de trobar solucions a cada problema.

Els professionals de l’educació volem educar herois, com diu Jericó, que afronten el desert de les crisis personals, amb una actitud autònoma i segura.

Com sempre dic, no és fàcil, però possible. Els adults que eduquem infants; pares, mares, avis, àvies i mestres, hem de confiar en que és possible i ho serà. Des de la confiança, l’acompanyament i amb molt d’amor.

CERCANT LA FELICITAT

Un vídeo divertit que recomana algunes estratègies per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. No cal fer-les totes ni de cop, simplement adaptar-les al nostre ritme, a les nostres rutines o bé al que ens manca per aconseguir l'equilibri i el benestar personal i emocional. Que us sigui útil. Amb amor.

QUÈ ÉS EL REIKI

Des de fa un temps practico i tinc el primer nivell de Reiki. M'agradaria poder continuar parlant i comentant aspectes del Reiki en aquest bloc i per això penjo un curtíssim vídeo on s'explica una part del què és.



L'essència del Reiki és l'amor. Aquest amor universal del que ja fa temps es parla en aquest espai. Una filosofia de vida per ser conscients del cos físic, mental-emocional i espiritual.

L'EDUCACIÓ EMOCIONAL ALS CENTRES PÚBLICS

Com a professional de l’educació i especialitzada en temes d’educació emocional he cregut necessari redactar aquest article després de llegir i escoltar a alguns escriptors i personatges populars que fan referència a la necessitat d'incorporar l'educació emocional als centres educatius i anunciar la seva absència. Cal matisar alguns aspectes des de la meva visió i missió professional.
Els professionals de l’educació, més enllà de la preparació tècnica, essent conscients de la realitat canviant que hi ha a les aules i de les necessitats educatives i personals que es donen en el sí del canvi de paradigma en el que estem immersos, veuen i senten cada vegada més la necessitat d’estar format en educació emocional.
Fa temps que els centres educatius públics demanen formació per estar preparats i començar a treballar en educació emocional i més ara tenint en compte que les competències bàsiques, marcades pel Departament d’Educació, inclouen les competències personals com a part del currículum. Recordem que les competències són coneixements, capacitats, habilitats i actituds personals que formen part del procés d’ensenyament-aprenentatge i que pretèn el desenvolupament i la formació integral dels infants que els capacita per afrontar els reptes socials i personals del futur.
Els docents s’adonen del potenciar que l’educació emocional té en l’aprenentatge i volen treballar des de les emocions tot i que molts encara se senten insegurs i no es veuen preparats ni saben per on començar a treballar-les. I és lògic, perquè no van tenir en la seva formació inicial, ni actual, la oportunitat de poder donar cabuda a les emocions, de contactar, d’acceptar i d’experimentar amb les pròpies emocions. Actualment ja hi ha cursos de formació per treballar les emocions pròpies dels docents perquè és necessari sentir i ser conscients de les pròpies emocions per entendre les emocions dels altres. Només així, des de la pròpia acceptació i experimentació de les pròpies emocions, es pot ser empàtic i establir vincles afectius i efectius amb l’alumnat, les famílies, els equips pedagògics i tota la comunitat educativa.
L’Antonio Bolinches fa servir una metàfora que diu: “Si cada persona escombra el seu portal, tota la ciutat romandrà neta”. Alguns centres públics i alguns professionals ja fa temps que “escombren” perquè l’educació emocional formi part de la seva realitat escolar i cal que la societat ho sàpiga. Cal anunciar com l’alumnat aprèn a establir relacions interpersonals des del diàleg i el respecte, resolt conflictes i gestiona les emocions pròpies i les dels altres assertivament, fa relaxacions i visualitzacions , aprèn per ser competent socialment, ... aprèn a pensar, sentir i actuar per ser una persona autònoma i aconseguir el seu propi benestar emocional. L’alumnat aprèn una actitud davant la vida.
Les escoles públiques ja estan fent una feina de formiguetes, un granet petit que contribueix a fer grans canvis socials i personals.
S’està fent una gran feina a les escoles. Una tasca magnífica que cal donar a conèixer!
Sé que gràcies a tu ho aconseguirem. Gràcies, gràcies, gràcies.

L'ESSÈNCIA DEL CAMÍ

De tornada a casa penso i repasso la quantitat d'experiències i tota la gent que ha passat per Arrés i he tingut l'oportunitat de conèixer, les energies i els records que cadascuna d'elles han deixat en mi. Puc acabant afirmant que l'experiència ha estat molt vàlida per mi.
Què té el camí, pregunten algunes persones. Penso que només se sap el que té el camí, si es fa. Fer-lo vol dir caminar molts dies seguits; entre 20, 30 ó 40 dies. L'esforç, la constància, la convinció, la seguretat de voler fer-lo i arribar a la meta són algunes de les variables imprescindibles. L'esforç que representa llevar-se d'hora, caminar encara fosc, passar calor durant el dia, tenir gana i no poder menjar perquè no hi ha cap botiga on comprar, caminar sol/a però acompanyat a l'hora, confiar en un camí que no sempre està ben senyalitzat, dormir en un llit diferent cada dia, veure sortir el sol i pondre's cada dia mentre camines, descansar alguns dies mentre la tendinitis marxa o et deixa caminar, no poder més amb el cos i continuar perquè la ment així ho vol, etc. Recordeu el conte de las ranitas en la nata de Jorge Bucay? El camí té molt de la granota positiva, aquella que no deixa de nadar i es salva de morir ofegada perquè fa el que la ment li dicta i el cos a través de l'esforç aconsegueix.
La primera setmana, el cos és el més important. Ampolles, agulletes, adequar el material al cos i el cos a caminar cada dia moltes hores. La segona setmana, s'estableix una relació entre el cos i la ment que modifiquen les sensacions personals. És més fàcil i hi ha més seguretat personal i confiança en el camí. La tercera setmana, es pot experimentar una etapa més espiritual que és la que fa sentir el camí d'una manera especial. És això que sovint no sabem descriure explícita i clarament. Un estat especial que fa fluir cos, ment i ànima.
El Miguel, un pelegrí que viu a França i que he conegut aquests dies, va explicar-me algunes idees que ell té sobre el camí. Dèia que un 20% de les persones fan el camí per creences religioses catòliques. Un altre 20% per altres creences religioses. Finalment, un 60% el fan per motius vinculats a problemes personals; separacions, dols de diferent arrel, prometences, etc. Entre aquest últim grup de persones ell va introduir un concepte metafòric a través d'un alambí (alambique) per a fer destil•lacions i obtenir una essència resultant. Dèia que el pelegrí/na mentre camina, va destil•lant allò que li preocupa, que busca, que necessita, que no entén, etc. Possiblement busca la llum que doni sentit a la seva vida. Com dèia el David, un altre pelegrí,: el camí i la vida són el mateix, et porten al teu propi límit, a esforçar-te, a aprendre, i, como no, a acceptar el que li toca viure a cadascun/na.

Aprofito aquest article per donar les gràcies, gràcies, gràcies, a tots i totes les pelegrines amb els/les que he tingut l'oportunitat de compartir i sentir aquests dies. Pretenia donar amor i n'he rebut molt més.

PD Dibuix d'un pelegrí que no tinc el gust de conèixer. Es pot visualitzar l'inici i el final d'un camí d'una persona amb el procés de destil.lació fet.

FENT D'HOSPITALERA AL CAMÍ DE SANTIAGO ARAGONÈS

Des de fa uns dies faig d'hospitalera a Arrès, un poble de 31 habitants entre Pamplona i Osca. Fer d'hospitalera vol dir organitzar i netejar l'alberg i fer els àpats i acorar les necessitats dels pelegrins ja que no hi ha cap botiga ni comerç al poble. L'alberg dels pelegrins, la casa de las sonrisas, és qui dóna vida als 31 habitants del poble.

El símbol de l'hospitaler/a és un figura humana amb les mans obertes simbolitzant l'acolliment que es fa als pelegrins/es.

De bon matí , els ocells, les ovelles i algun gos són els motius de la meva distracció i de la Pilar, l'altra hospitalera granadina. Els pelegrins es lleven molt d'hora i comencen a caminar. Cada dia canvien d'alberg i nosaltres cada dia rebem altres caminants que arriben esgotats, assedegats i amb ganes de seure, dormir o estirar-se on sigui.

La rutina de l'alberg és llevar-se molt d'hora, fer la neteja, els llits i anar a comprar si falta quelcom per fer els àpats. En aquest cas cal anar amb el cotxe a Jaca. Després dinem nosaltres soles i cap a les 7 de la tarda els pelegrins preparen la taula i la pilar i jo fem el sopar. A continuació anem a veure una posta de sol des d'un paisatge magnífic i allà aprofitem per parlar de forma lliure. Normalment la Pilar ofereix pensaments i jo explico un conte que té a veure amb l'esforç, la voluntad, la relació entre l'emoció el pensament i l'acció, la idea de que el camí no és, només, arribar a Santiago sinó cada cosa, aspecte, motiu o accident que passa cada moment i cada dia del camí. La sortida i les postes de sol, les persones amb les que ens anem trobant, l'afecte que ens aporten, les plantes i flors que ens agraden, el pal que agafes per reposar una mica les cames, observar i escoltar els recursos, manies i/o estratègies que utilitza cada pelegrí.

Cada dia tinc la sorpresa i l'alegria de contactar amb persones desconegudes. M'agrada observar-los i ells m'ensenyen com som de diferents emocionalment les persones. Algunes de les coses que fan i diuen m'emocionen. Redacto algunes d'elles.

El Paco Herrera, un pelegrí de Huelva, li deia a la seva parella: Tú eres mi flecha amarilla. És sensacional!

Pierre, un senyor francès que va haver de renunciar a acabar el camí aragonès però encetat a Lescar a França, plorava en acceptar que ja no podia continuar més caminant. Els seus peus de 69 anys no li permetien continuar amb la il•lusió tot i que és un caminant habitual de caps de setmana.

La Dolores plorava després d'una sessió de reiki que li vaig fer tot explicant-me aspectes de la seva vida familiar.

La Rosa, una noia molt jove de Chicago que va caminant i fent espectacles al carrer quan se li acaben els diners ens va deleitar amb el seu somriure i simpatia.

Christian Zanon, un psicòleg que camina de Lourdes (França) a Fàtima (Portugal) i que amb el seu portàtil va redactant les seves experiències del camí en un bloc. Ell em va ajudar emocionalment en un moment trist que va coincidir amb la seva estada a l'alberg. Gràcies Christian!

L'Alzhara, una noia jove d'Alacant, m'explicava com la primera vegada que va fer el camí, que va ser quan es va morir el seu germà gran, aquest li va aportar tanta energia i motius per continuar vivint. Com pot aprendre de cadascuna de les persones que es troba al camí. Ahir, mentre explicava el conte de Las ranitas en la nata d'en Jorge Bucay, plorava recordant l'esforç i les gratificacions que el camí li han aportat. Ella diu que les persones canvien en el camí i que s'estableix un vincle afectiu especial difícil d'explicar.

Des d'aquí aprofito per donar les gràcies a tots i totes les persones que han passat per l'alberg i molt especialment a la meva companya hospitalera, la Pilar. Jo també porto un bon record de les petites peculiaritats que us defineixen i m'ensenyen. Un mil.lió de gràcies!!!

BON CAMÍ a la vida!

PD. Possiblement continuï explicant fets emocionants d'aquesta especial experiència.

L'ACTITUD DAVANT LA VIDA

El grau de felicitat que podem sentir depén més de l'actitud que prenem davant els conflictes, les relacions, etc. que no pas del que passa.
Epicteto:

"No importa lo que te pase, importa cómo te tomas lo que te pasa"

MARIA, ETS UNA PERSONA ESPECIAL

Fa pocs dies la Maria ens va deixar. Va volar no sé on. Tots /tes lamentàrem moltíssim la seva marxa en un moment que, molts pensarem, no li tocava. L'ordre, en aquest cas estava alterat. Així ho sento i així ho escric tot i saber que res es pot fer. La Maria tenia només 14 anys. Una noia excel.lent i exemplar. La filla que tots/es voldríem.
Quan dolor ha portat la seva pèrdua. El pare, la mare, els amics i els coneguts, tots/es trobarem a faltar la seva amabilitat i el seu somriure habitual. Aquell somriure que ella sempre restacatava d'on fos. Era un regal per a tots/es els qui teníem l'oportunitat de coneixer-la.
Desitjo que el temps ens ajudi a curar el dolor i a fer el dol.
Recordarem i mantindrem la teva energia com a llum que guiarà el nostre camí.
Els dies van assentant la seva pèrdua i arrivarem a sentir la seva ànima com a consol i companyia eterna.
Adéu Maria. Gràcies per tot el que ens vas regalar.

PD La fotografia està feta d'una marquesina d'autobusos de Sant LLorenç. Casualitats O NO de la vida van fer que en el moment d'assabentar-me de la mort de la Maria, les energies de la vida em van posar al davant el rètol

PER ACONSEGUIR EL QUÈ VOLEM

La meva amiga Conxita m'ha fet arribar aquest escrit realment especial. Ell m'ha portat a pensar en com forçant les situacions i entossudint-nos en perseguir quelcom només ens reboten les pressions. Llegiu:

Saps el que has de fer per trobar-te amb una sirena?

Baixes al fons del mar, on l'aigua ja ni tan sols és blau, i el cel és només un record.
Flotes en el silenci, i et quedes allà. Decideixes que moriràs per elles.
Només llavors comencen a sortir. Vénen i et saluden, i mesuren l'amor que sents per elles.
Si és sincer, si és pur, es quedaran amb tu i et portaran amb elles per sempre. "

Darrera de cada frase hi ha una metàfora que podem aplicar perfectament a la nostra vida.

Baixar en silenci, diu el text, morint per allò que desitges, i jo afegeixo, sense protagonismes. Una manera de fer que m'agrada. Amb paciència, esperant, deixant-nos fluir i donant-lo tot. Morint per les sirenes, diu el text, que jo interpreto com l'entrega total , amb i des de l'amor. Només llavors es comença a rebre el que realment vols, busques o desitges.
Pot arribar a ser fàcil d'entendre l'escrit i el contingut del missatge, però costa tant a vegades trencar el nostre patró d'actuació, la impulsivitat i les ganes d'aconseguir el que volem de forma ràpida. Fàcil i ràpid, recordeu, ja he escrit altres vegades d'aquest tema en aquest bloc.

Gràcies Conxita, l'escrit de les sirenes ens pot ajudar a millorar les nostres actuacions.

LA TENDRESA

Lo débil y lo tierno vencen lo duro y lo fuerte.
Lao Tse

Mirant aquesta escultura de l'Albert Vall verifiquem que el títol de la peça ens inspira: tendresa a través del cos d'una dona esculturada. Una posició de recolliment interior, quasi fetal. Mirant-la ens porta al repòs, la tranquil.litat, al plaer del repòs o potser a una certa protecció relaxada i tancament.

Si parlo de tendresa em ve la imatge d'una mare amb el seu bebè. Aquella mirada i sentiment de tendre-sa que possiblement la majoria hem vist i sentir algun cop. La tendresa ens fa ser afectuosos, delicats i amables amb altres persones. Ens parla d'innocència i dolçors.
Mirant l'escultura penso en com el cos i les seves expressions ens parlen d'emocions, estats d'ànim, de temperament, de moments. No cal que ens les expliquin amb paraules. Col.lectivament, i des de petits/es, hem après a manifestar-les nosaltres mateixos/es i a traduir-les en les altres persones.
Heu pensat algun cop en com les persones manifestem de la mateixa manera les emocions i estats d'ànim. Us heu preguntat qui ens ha ensenyat? Copiem, ens contagiem, constantment i així aprenem i expressem des d’un mateix llenguatge d’expressions. Si estem contents saltem o enlairem els braços ben amunt, el cos s'aixeca. Si estem tristos el recollim i protegim com si no volguéssim saber res del món que ens envolta. La ràbia la amanyaguem amb els punys ben tancats i forts.

Deixo algunes preguntes en l'aire:
- Quantes vegades mostrem la nostra tendresa?
- En quin moment deixem de manifestar-la? Per què?
- Volem construir-nos amb la tendresa? Una decisió.

Us deixo un paràgraf de la cançó de Lluís Llac: Tendresa
......

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop ... ve... la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.

Les quatre lleis de l'espiritualitat

Tan poques paraules i tan difícil que resultat adonar-nos de com funcionen les energies i el món. Llegim.

http://www.slideshare.net/secret/oyqR6OUduW3wwX

Héroes Cotidianos

View more webinars from Pilar Jerico.

NOVAMENT L'AMOR

RECLAM D'AMOR. QUALSEVOL OPORTUNITAT ÉS BONÍSSIMA. AQUESTA IMATGE DE LA PLATJA N'ÉS UN EXEMPLE.

EL CAMINO DE SANTIAGO

Un lector del bloc ha escrit:
hola,
soy un simple peregrino de la vida… desde hace poco se que estoy aqui de peregrinaje, no sólo por que en el 2006 tuve mi primera experiencia en el camino de santiago, el cual recorri, pasando por santiago, finisterre y años después de hospitalero, de peregrino otra vez, peregrinando por el camí de sant jaume, o este año el último que recorri de Jaca a Puente de la Reina o que volveré en junio con un grupo de mas de 80 años de sarria a santiago… soy peregrino de vida en definitiva como todos, estamos aqui de paso y de cada uno depende lo que quieras ser, crear y vivir… ya hace unos años que estoy desaprendiendo, deconstruyendo la persona que fui y poco a poco mi equipaje es más ligero… Agradezco tu blog, tu artículo sobre lo bueno del camino, a nivel crecimiento personal y demás que lleva como resultado el tener esa experiencia vivencial… Para mi el camino de santiago es el camino de la vida, el camino hacia la luz, la libertad, la alegría de vivir, el amor, la paz.. si lo recibes, sientes y entiendes asi ya has nunca dejas de peregrinar, da igual donde estes…
Paz y Bien herman@s peregrin@s
Buen Camino

La meva contestació:
Què decirte que no sepas Jay Sol Solar,
Los caminantes del camino aprendemos en él lo que es el camino de la vida, donde se aprende de uno mismo, de los demás y de lo poco que necesitamos en esta vida para ser felices. Me alegra compartir contigo este espacio virtual y siento que compatimos mucho más. Compartimos una misma esencia que algunos conocemos. El camino nos hace sentir algo diferente y nos une para siempre. Tus palabras ya son mías. Muchas gracias por compartir.
PD este año estaré de hospitalera del 15 al 30 de julio en Sto. Domingo de la Calzada. Si quieres, te espero para hacerte Reiki y un buen masaje en los pies.
Un abrazo llenísimo de energía para ti.

l'ESFORÇ I LA RESPONSABILITAT EDUCANT ELS FILLS/ES

Us adjunto el resum que va fer l'Encarna, una mare de l'escola que va assistir a la reunió d ela última escola de pares i mares.

El passat dimarts 4 de maig a l’Escola de Pares i Mares de St. Llorenç Savall van parlar de com podem educar els nostres fills/es des de l’esforç i la responsabilitat, elements imprescindibles perquè els nostres fills/es esdevinguin en el futur persones autònomes i felices. La xerrada va estar conduïda per la Tere Abellán, mestra d’educació especial i psicopedagoga de la nostra escola Josep Gras.
Vam parlar de l’esforç gratificant, aquell que dedica una persona a fer quelcom que li agrada (el que ha de fer un esportista, un investigador…), i l’esforç no gratificant o obligat, (p.e. quan un nen/a ha de parar taula, etc). L’esforç és necessari per aconseguir objectius i ells/es han de saber-ho. Principi d’autonomia personal “no facis pels altres el que ells puguin fer per ells mateixos” (M. Montessori). De fet, els infants ja es van marcant objectius.
Un altre aspecte molt important del qual vam parlar va ser de l’esforç i les frustracions. No és poc freqüent que en la societat competitiva en què estem tendim a valorar només els resultats. Cal que els nostres fills/es aprenguin també a valorar el camí fet per aconseguir un objectiu, independentment del resultat. De fet, moltes vegades la felicitat no estarà en la meta, sinó en el camí. És important saber que de les frustracions també se n’aprèn. La frustració genera pensament i el pensament ens permetrà millorar en properes ocasions. La Tere ens va passar un curt de la pel.lícula El guerrero pacífico on es reflexa la idea abans esmentada, que el viatge és el que dóna la felicitat, no el destí.
Si volem aconseguir que els nostres fills/es siguin persones felices i amb una bona autoestima cal que treballem amb ells/ells la responsabilitat, l’esforç personal, l’autonomia i els límits. Sense límits podem afavorir conductes agressives i tendència a la violència. Aquests límits s’han de posar amb i des de l’estima, moltes vegades acompanyats per nosaltres.
Si sobreprotegim els nostres fills/es fomentem una personalitat feble i depenent i seran persones insegures i amb un nivell baix d’autoestima.

Algunes reflexions que ens poden ajudar a l’hora d’educar els nostres fills/es:

• Valorar sempre l’esforç dels infants per millorar.
• Ser constants i complir el que s’ha dit
• Ser coherents davant els enfrontaments. Les decisions dels adults, possiblement, faran enfadar els infants. Llavors només cal esperar la calma i el diàleg per potenciar actituds de consens. Per ser coherents cal predicar amb l’exemple. Cada vegada que l’adult és incoherent perd autoritat i credibilitat.
• Ser flexibles, tenir en compte el moment, la situació, l’edat de l’infant i el grau d’exigència.
• Utilitzar un to ferm i segur. Els infants ens han de veure segurs del que diem els adults. L’adult no ha de deixar influenciar-se pels seus sentiments i emocions.
• Evitar fer preguntes i dir afirmacions si la nostra intenció és que facin alguna cosa en concret. Canviar el Vols fer…? per Has de fer…
• Desaprovar la conducta, però mai l’infant perquè afectaria la seva autoestima.
• No exigir èxits ni canvis immediats. Tenir molta paciència i confiança en els canvis que pretenem fer.

Com podem treballar l’esforç i la responsabilitat amb els nostres fills/es?

A continuació es presenta un quadre que ens pot orientar en com educar els nostres fills/es des de l’esforç i la responsabilitat, segons l’etapa evolutiva en que es trobin.

INFANTS DE 2-3 ANYS. QUÈ PODEN FER:
* Llençar papers i envasos al cubell del reciclatge.
* Posar els joguets dins el seu cistell i els llibres a la prestatgeria.
* Dar les agulles per estendre la roba
*Després de menjar donar el plat brut per dur-lo a la pica

INFANTS DE 4-6 ANYS. QUÈ PODEN FER:
* Desar al calaix una part de la seva roba plegada : mitjons, calces, calçotets…
* Ocasionalment ajudar a la cuina: batre ous, triar mongetes…
* Ajudar a acabar de fer el llit: posar el coixí, desar el pijama…
* servir-se una part de l’esmorzar: cacau, melmelada…
* Posar la seva roba bruta al cubell de la roba per rentar.
* Endreçar les seves joguines, la motxilla, l’abric...
* Després de menjar, portar el plat a la pica.
* Endreçar el bany després de banyar-se.

INFANTS DE 7-12 ANYS. QUÈ PODEN FER:
* Endreçar l’habitació i fer el llit amb ajuda.
* Baixar les escombraries i/o anar a llençar les bosses de reciclatge. Anar a comprar coses concretes i ajudar a guardar la compra grossa.
* Col.laborar en petites reparacions: posar una bombeta, cosir un botó, enllustrar unes sabates…
* Preparar-se l’esmorzar: fer l’entrepà, servir-se la llet, parar o desparar taula…
* Ajudar a la cuina: batre ous, ratllar tomàquets, remenar, arrebossar…
* Participar en una de les tasques del cicle de la roba: posar a rentar, estendre, plegar, guardar…
* Deixar el bany net i endreçat després De fer-lo servir.
* Ajudar en alguna de les feines de neteja generals: treure la pols, passar l’escombra o l’aspirador, fer els vidres, fregar, regar les plantes…

Fins aviat a tots i totes.

CONTE D'AMOR: LA JOVE DE BELL ROSTRE

Hi havia una vegada una jove d'origen humil, però increïblement bonica, famosa en tota la comarca per la seva bellesa. Ella, coneixent bé quant la volien els joves del regne, rebutjava tots els seus pretendents, esperant l'arribada d'algun príncep ben plantat. Aquest no va tardar a aparèixer, i tot just veure-la, es va enamorar perdudament d'ella i la va curullar d'afalacs i regals. El casament va ser grandiós, i tots comentaven que feien una parella perfecta.

Però quan la brillantor dels regals i les festes es van anar apagant, la jove princesa va descobrir que el seu maco marit no era tan meravellós com ella esperava: es comportava com un tirà amb el seu poble, presumia de la seva esposa com d'un trofeu de cacera i era egoista i mesquí. Quan va comprovar que tot en el seu marit era una falsa aparença, no va dubtar de dir-se'l a la cara, però ell li va respondre de forma similar, recordant-li que només l'havia elegit per la seva bellesa, i que ella mateixa podia haver elegit a molts d'altres abans que a ell, de no haver-s'hi deixat portar per la seva ambició i les seves ganes de viure en un palau.

La princesa va plorar durant dies, comprenent la veritat de les paraules del seu cruel marit. I recordava tants joves honrats i bondadosos a qui havia rebutjat només per convertir-se en una princesa. Disposada a esmenar el seu error, la princesa va tractar de fugir de palau, però el príncep no ho va consentir, doncs a tots parlava de l'extraordinària bellesa de la seva esposa, augmentant amb ells la seva fama d'home excepcional. Tants intents va fer la princesa per escapar, que va acabar tancada i custodiada per guàrdies constantment.

Un d'aquells guàrdies sentia llàstima per la princesa, i en els seus tancaments tractava d'animar-lo i donar-li conversa, de manera que amb el pas del temps es van anar fent bons amics. Tanta confiança van arribar a tenir, que un dia la princesa va demanar el seu guardià que la deixés escapar. Però el soldat, que devia lleialtat i obediència al seu rei, no va accedir a la petició de la princesa. Tanmateix, li va respondre dient:

- Si tant voleu fugir d'aquí, jo sé la forma de fer-ho, però requerirà d'un gran sacrifici per la vostra part.

Ella va estar d'acord, confirmant que estava disposada a qualsevol cosa, i el soldat va prosseguir:

- El príncep només us estima per la vostra bellesa. Si us desfigureu el rostre, us enviarà lluny de palau, perquè ningú no pugui veure-us, i esborrarà qualsevol rastre de la vostra presència. Ell és així de roí i miserable.

La princesa va respondre dient:

- Desfigurar-me? I on aniré? Que serà de mi, si la meva bellesa és l'únic que tinc? Qui voldrà saber res d'una dona horriblement lletja i inútil com jo?
- Jo ho faré - va respondre segur el soldat, que del seu tracte diari amb la princesa havia acabat enamorant-se d'ella - Per a mi sou encara més belles per dins que per fora.

I llavors la princesa va comprendre que també estimava aquell soldat senzill i honrat. Amb llàgrimes als ulls, va prendre la mà del seu guardià, i empunyant junts una daga, van traçar sobre el seu rostre dos llargs i profunds talls.

Quan el príncep va contemplar el rostre de la seva esposa, tot va succeir com el guardià havia previst. La va fer enviar tan lluny com va poder, i es va inventar una tràgica història sobre la mort de la princesa que el va fer encara més popular entre la gent.

I així, desfigurada i lliure, la jove del bell rostre va poder per fi ser feliç al costat d'aquell senzill i lleial soldat, l'únic que en veure-la no apartava la mirada, ja que a través del seu rostre trobava sempre el camí cap al seu cor.

Autor: Pedro Pablo Sacristan

FRASE DEL DIA

La vida és quelcom meravellós que balla, salta, vola, riu i passa.

(Frase estreta de l'exposició al Caixa Fòrum del fotògraf Jacques Henri Lartigue)
Em va agradar. Trobo que és una frase coherent i adient tenint en compte l'èxtasi d'experiències viscudes pel fotògraf al llarg de la seva vida.

VIVIM-LA DONCS DE LA MILLOR MANERA!

Fa temps que insisteixo en la importància d'educar els fills/es des de l'autoritat com a pares i mares. És aquesta autoritat, que no autoritarisme, la que dóna seguretat i equilibri personal als infants. La que els fa tenir confiança en uns pares i mares que compleixen el seu rol i que alhora sabran resoldre tots els conflictes que els seus fills/es puguin tenir des de l'amor incondicional. Els pares i mares podem ser amics/gues dels nostres fills/es, però primer som pares i mares.
Us adjunto un power que m'han fet arribar on es recullen idees que us recomano llegir i valorar.
Una abraçada d'energia.

Hijospre

View more presentations from M. Teresa Abellan.

L'ESFORÇ I LA RESPONSABILITAT

Avui a l'escola de pares i mares de Sant LLorenç parlarem sobre la necessitat d'educar des de l'esforç i la responsabilitat personal.
Us escric un acudit simbòlic que ajudarà a reflexionar en algunes actuacions com a apres i mares.

Un matrimoni va tenir un fill que no va pronunciar mai ni una sola paraula. Era mut, i per més que van consultar especialistes diferents i il·lustratives cap no va encertar amb la solució del problema. Fins que un dia, quan el fill en qüestió havia complert els trenta anys, va ocórrer l’inesperat:
- Mare, no hi ha sucre –va dir amb veu alta i clara, per a sorpresa de la seva mare.
- Però fill, si pots parlar! Quina alegria! Com és que fins ara no havies parlat mai?
- És que fins ara tot havia estat perfecte.

Els fills/es han de passar de la dependència a l'autonomia personal a través de les pròpies decisions i de les actuacions a través de l'esforç, la voluntat i fent-se responsables de les seves actuacions i decisions. L'educació amb esforç és bàscic per educar persones amb autoestima i felices. Educar-los per perseverar i marcar-se objectius a la vida. Perseverar i acceptar que les frustacions són una realitat que cal experimentar i treballar per afrontar-les des de les aportacions i aprenentatges que ens aporten. Els pares i mares estarem al seu costat per acompanyar-los en aquest procés amb amor.

Mireu que guapes que estaven avui les mares! Faltaven algunes que estaven malaltes, Llàstima perquè les hem trobat a faltar.

L'Encarna farà un resum i ja us el penjaré.

AMOR, ESTIMACIÓ I AFECTE INTRA I INTERPERSONAL

Sempre em sorprèn la sincronia dels temes i en el moment en que m’arriben. Fa dies que hi penso, en parlo i m'arriben informacions sobre l’amor. Parlo amb els amics, el plantejo als cursos que faig de formació, parla la Mercè Traveset i en Carles Hué en xerrades on vaig assistir per escoltar-los. M'acaba d'arribar la revista Mente Sana, dirigida pel Jorge Bucay, i també escriu sobre l'amor. Potser és l’energia universal i la meva escolta selectiva que insisteixen en posar sobre la taula el tema de l’amor. Doncs, vinga: Què és l’amor? I l’afecte? I l’estima?

Social i majoritàriament s’identifica l’amor amb l’amor romàntic, patrimoni de les parelles, però podem parlar també de l’amor als amics, de l’amor religiós, amor a una afició, amor als animals, amor als amics, amor a les coses, amor a un mateix (autoestima), amor a les altres persones (interpersonal), amor platònic, amor sexual, amor universal, amor fraternal, etc. Alguns opinen que Déu és amor i diuen amaràs a tu pròjimo como a ti mismo. Altres diuen fer l’amor referint-se a les relacions sexuals.

Se n’ha parlat molt de l’amor referint-nos únicament a l'amor dins la parella i potser hem perdut alguna de les seves possibles pràctiques per sentir-nos persones humanes, sobretot ara que el model de parella està canviant.

El constructe amor té molts significats. Possiblement no tants com a persones però sí bastants concepcions. Personalment crec que l’amor és un sentiment, l’essència de l’ànima personal que traspassa l’àmbit humà. El sentiment més pur que resta dins cada persona i que la fa actuar en una o altra direcció pel que fa a les relacions interpersonals. Permet a les persones mirar i escoltar més enllà dels ulls i les orelles i establir un vincle personal, des de l’empatia a nivell profund. Té altres termes afins: estimació, compassió, tendresa, caritat i afecte entre altres.

L’Enric, un amic virtual, em preguntava sobre la definició de l’afecte. Aquesta és la resposta que li vaig enviar: Quan sento afecte hi ha quelcom que es mou en el cos, a la panxa i molt sovint a la gola però que té a veure amb els altres. L’afecte tocant algú que estimes, l’afecte ajudant algú. L’afecte creant alguna cosa pels altres que els agradarà... Es pot donar afecte a persones que coneixes i també a persones que no coneixes. L’afecte és un sentiment que actúa en un procés interactiu amb les altres persones i també és possible tenir afecte a alguna cosa.

Avui, tot passejant amb el Julià per Barcelona escalonàvem per intensitat, de més a menys, l’amor, l’estimació i l’afecte seguint aquest ordre. Tres sentiments, que segons Antonio Damasio i altres autors, estan vinculats amb la ment i són processos interactius que involucra a dues o més persones.

Ara bé, el més important és dir a les persones estimades que les estimem. No dir-ho, pensant i deduint que ja ho saben, és un risc massa alt.

Apuntar, finalment, la gran importància de cadascun dels constructes referenciats en aquest article tot relacionant-los amb les relacions interpersonals i la necessitat actual de compartir, des de l’amor, amb les persones que tenim al voltant. Una manera de trobar sentit a la vida compartint allò bo i no tant bo que ens uneix als éesers. No esperem trobar sempre cares i ànims agradables i simpàtiques perquè vivim dins la diversitat i hi ha persones i actituds per a tots els gustos. Quan ens trobem a persones que no ens agraden o inclús que ens fereixen, cal calibrar la possibilitat de passar o no a l'actuació perquè és fácil criticar el què no ens agrada però el més constructiu és plantejar-nos què fem nosaltres per millorar el que no ens agrada. Si decidim actuar, cal preguntar-nos si podem fer quelcom per millorar l'ambient. Les persones amb temperament trist, enfadat i/o desagradable de forma regular i natural, possiblement, no es plantegen que han de canviar. Algunes, fins i tot diran que és el seu dret a ser com son.

Viure amb amor, estima i afecte, una actitud per millorar les relacions i trobar sentit a la vida. El món és ple d'energia i d'amor i nosaltres tenim la possibilitat d'humanitzar-lo.

A molts dels que llegireu aquest article us dic: US ESTIMO!!!