ACCEPTAR DES DE L'AMOR

                                                             

CARÍCIES, EFECTE PIGMALIÓ I LA GESTIÓ D'EQUIPS

Curt i interessant vídeo de l'Àlex Rovira per aprendre a ser més intel·ligent emocionalment.
Proposa animar els infants a volar sense por i a controlar les pors dels adults. Fa referència a l'efecte Pigmalió que tantes vegades hem parlat en aquest blog i que tan important és per educar els infants, perquè confiant en ells, ells ténen empenta per aprendre i descobrir el món.
Un vídeo que recorda la importància de les carícies i el treball i gestió d'equips competents com a persones intel·ligents emocionalment.

Gràcies Àlex pels teus aprenentatges.

CONTE: EL PROBLEMA DE LES DUES CABRES

Vet aquí que un dia dues cabres de diferents ramats van decidir abandonar les seves respectives cledes i fugir en busca de llibertat i fortuna. Per casualitat es van trobar al cap d'uns dies, separades, però, per un precipi; només un tronc, ben estret per cert, unia els dos marges fent de pont. Ja ho veien, les dues cabres, que era impossible de passar totes dues alhora, però es van entestar a fer-ho. Quan van arribar al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir al mig, cap de les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir a cap raó; tossudes com eren, cadascuna volia que fos l'altra la que tirés endarrera. I, discutint, discutint, van arribar a la força. Donant-se cops de banys i empenyent-se mútuament va passar el pitjor: forcejant, van perdre l'equilibri i totes dues es van estimbar.

Adaptació de la faula d'Isop i dibuix: Àngel Vergés i Gifra

TEMPS DE CRISÀLIDE; DE CANVI

Font de la fotografia: Internet.

"CELEBRA LA VIDA, NO TE RINDAS"

Quan estàs trist, quan tens problemes, quan sents pors i indecisions, quan algú s'enfada amb tu,... això és la vida. La vida son moments agradables i desagradables alhora. Els agradables ens fan sentir bé amb nosaltres mateixos i amb els altres, i els desagradables fan la millor escultura de la nostra vida, perquè són els inconvenients els que ens ajuden a créixer. Celebra la vida i comparteix-la i, sobretot, continua somiant.

Us deixo amb un poema de Mario Benedetti que la Marina avui ha penjat al facebook. Gràcies Marina per recollir i penjar tresors poètics.

                          NO TE RINDAS 

No te rindas, aún estás a tiempo de alcanzar y comenzar de nuevo.

Aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,

liberar el lastre, retomar el vuelo.

No te rindas, que la vida es eso,

continuar el viaje, perseguir tus sueños,

destrabar el tiempo, correr los escombros

y destapar el cielo.

No te rindas, por favor, no cedas,

aunque el frío queme, aunque el miedo muerda,

aunque el sol se esconda y se calle el viento.

Aún hay fuego en tu alma, aún hay vida en tus sueños,

porque la vida es tuya y tuyo también el deseo.

Abrir las puertas, quitar los cerrojos,

abandonar las murallas que te “protegieron”.

Vivir la vida y aceptar el reto,

recuperar la risa, ensayar un canto,

bajar la guardia y extender las manos,

Desplegar las alas e intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor, no cedas,

aunque el frío queme, aunque el miedo muerda,

porque cada día es un comienzo nuevo,

porque esta es la hora y el mejor momento, no te rindas

RELAXACIONS I VISUALITZACIONS

La Marta Teixidó ha penjat al seu bloc un article que vaig escriure fa un temps sobre el treball que es fa a l'Escola Josep Gras sobre relaxacions i visualitzacions; VIATGES IMAGINARIS, tal i com les coneixen els infants.
Us deixo el link perquè el poden recordar de nou.
Mestres, us convido a portar a terme visualitzacions que potencien la creatividad dels infants. Recordeu que és important crear visualitzacions en funció del les necessitats del grup.

http://www.thesecretlarevista.com/ca/9/965/Relaxacions_i_visualtzacions.html

DES DEL COR

Cada vegada, i a mida que passa el temps, m'adono de la importància de les coses petites que cada dia podem veure en el nostre dia a dia si estem atents i conscients.

Per què mirar amb les ulleres del cor? Perquè mirar des del cor ens faria entendre el veritable sentit de la vida; milloria les relacions amb les persones, contribuiria a fer-nos sentir bé amb nosaltres mateixos i aconseguiríem millorar aquest món, fent-lo més humà.

Mirar des del cor vol dir comprendre l'altre que t'agredeix verbalment  i arribar a la conclusió que el seu enuig no va amb tu, sinó amb ell mateix. Vol dir mirar als ulls d'un desconegut i comprendre que demana fer-lo present; pot ser una simple salutació. Vol dir veure sortir el sol i sentir alegria i agraïment perquè estàs viu i el pots gaudir.  Vol dir tenir treball o aconseguir treball per a una altra persona que no en té,... I podríem afegir: tenir un bon plat de macarrons al davant, sortir a la muntanya i respirar energia, sortir al carrer i saludar amb un somriure a les persones que et trobes, ser agraïts i dir-ho, elogiar a les persones i fer-les sentir bé amb elles mateixes, arreglar-te per sentir-te atractiu i sortir al carrer per compartir-ho amb els altres, compartir i gaudir amb amics i família, evitar les baralles, perdonar els altres des de la comprensió que res ni ningú és perfecte (això no exclou que hi ha persones tòxiques que volen ben lluny nostre) ...

Tots tenim motius per mirar i celebrar la vida perquè, tot i la crisi, i gràcies a ella, podem veure-hi encara més.

Per veure-hi cal voluntat de voler veure-hi i això vol dir prendre una actitud personal davant la vida; les relacions, els problemes, l'estat d'ànim, etc. La vida és el que nosaltres planifiquem. Nosaltres decidim i actuem i el cervell farà la resta aconseguint coherència i l'equilibri personal i emocional. Tenim el poder de decidir i començar actuar –les actuacions són bàsiques- seguint el camí que nosaltres triem. Doncs, comencem a caminar amb consciència, estant atents al dia a dia i amb esforç personal perquè, ja sabeu que, res cau del cel!

Alguns de vosaltres pensareu, en llegir aquest article, que és una fal·làcia. Bé, potser teniu raó, no m’hi barallaré ni us portaré la contrària, però doneu-vos-hi un espai i reflexioneu per saber on esteu vosaltres en aquest plantejament. Potser algun dia canvieu d’idea.

MIREM DES DEL COR!

ELOGIAR I AGRAIR

Ahir, tot parlant amb una companya de feina, la Bet, em va dir amb expressió convençuda i espontània: Què bé que fas la feina d'educació especial! M'ajudes tant!

D'entrada em vaig quedar sobtada i quasi immòbil. Sense saber ben bé què dir perquè  poques vegades elogien la meva tasca d’educació especial. 

Més tard, la Sole, la logopeda de l'escola, entra a la meva classe i em diu: M'agrada el cartell que tens a l'entrada (un cartell al costat de la porta d'entrada que diu: En aquesta classe es fan coses molt especials). 

Dues floretes en un sol dia! És magnífica l'energia que aporten les floretes a les persones. Poques vegades elogiem a les persones del nostre voltant. Diuen que ningú ens ha ensenyat i no estem acostumats, però jo us convido a trencar alguns esquemes i dir allò bo que sentim en moments determinats. Sabem que podem decidir canviar aspectes personals a través del pensament i les actuacions i propòsits. El primer beneficiat seràs tu mateix. 

Tots tenim talents i fortaleses i ens agrada que ens les reconeguin. Alguns de vosaltres, els mestres de l’escola, ho treballeu amb l’alumnat i és important fer-ho, però recordeu que són les actuacions allò que els infants aprenen i interioritzen dels models adults. 

Trenquem el sentiment de ridiculesa per elogiar allò que ens agrada de les persones del nostre voltant. Felicitem-nos, tirem-nos floretes, aplaudim els èxits i alegrem-nos amb els altres de les coses ben fetes. Agraïm esforços a les persones que fan coses per a nosaltres.  Siguem generosos i agraïts i ensenyem als infants a ser-ho també. Proveu-lo!  Contagiem els altres i de mica en mica serà un hàbit que millorarà els climes i ambients de treball, familiar i social en general.

Gràcies Bet, la teva floreta em fa créixer i és segur que m’esforçaré encara més per fer bé la meva feina i continuar essent responsable. Gràcies Sole, per la teva naturalitat i ajuda constant. 

Us deixo amb els talents de dos alumnes de 3r d'aquest curs. La seva tutora va fer una activitat d'inici de curs per treballar les fortaleses i alhora l'autoestima dels infants. Bona feina M. Teresa!

LA MARATÓ DE SANT LLORENÇ I LA TERESA FARRIOL

Les emocions no són bones ni dolentes, simplement formen part de la vida.

Reconeixeu aquesta frase perquè l’he apuntat en aquest espai moltes vegades. Sempre recordo la necessitat d’estar atents i ser conscients; des del present, per  identificar, acceptar, comprendre,  saber el perquè  sentim cadascuna de les emocions que experimentem i , molt important, aprendre a canalitzar-les  amb una actitud positiva . La única manera per superar les emocions desagradables i  viure les emocions de forma equilibrada.

Aquests dies em vaig assabentar de la mort d’una coneguda atleta amb qui vaig córrer la marató de Sant Llorenç Savall, l’any 2008. Parlo de la Teresa Farriol. La nostra relació va ser curta; cinc hores de córrer entre boscos, parlant mentre l’alè ens ho permetia,  esquivant les branques i mirant al terra per cercar on posar els peus mentre corríem. Vam viure les baixades sentint com l’adrenalina donava pas a la satisfacció i el plaer de sentir com el córrer ens omplia d’energia. Poques hores però intenses que permeten emmagatzemar-les en la memòria per sempre més.  

Sempre entristeix la mort d’una persona, i més quan és jove(49 anys); no li tocava, diem, sabent que el risc i la mort estan molt a prop nostre i cada dia. Ara toca, a tots els que la coneixíem, i, especialment a aquells que l’estimaven, canalitzar la tristesa que ens produeix la seva absència.  Plorarem la seva mort i continuarem vivint  tenint-la present. 

Teresa, bonica, gràcies per la teva curta i intensa companyia. La marató de Sant Llorenç, porta el teu nom gravat.

"AÚN ESTAMOS EDUCANDO PARA EL CODAZO Y LA EXCLUSIÓN"

Bon dia amics i amigues lectores! Després de molts dies sense escriure en aquest espai, avui m'he decidit a penjar una entrevista al Lluís López Gonzàlez, especialista en educació emocional i focusing. No calen més paraules meves. Bona lectura i, bon diumenge!

Luis López González. La Contra de La Vanguardia

Luis López González, especialista en educación emocional

Tengo 50 años. Nací en Mérida y vivo en Castellfedels. Soy doctor en Psicopedagogía. Estoy casado y nuestras hijas han nacido en Madagascar: Sina (15), Yamine (12), Francine (10) y Uly (8). Voté izquierdas, votaré a personas.Siento al Dios cristiano y hablo otras espiritualidades

TREVA

López González es coordinador del grupo de investigación Treva (Técnicas de Relajación Vivencial en el Aula), del Institut de Ciències de l'Educació; de la Universitat de Barcelona, y autor de los manuales Introducción al focusing (PPU) yRelajación en el aula (Wolters Kluwer), resumen de su filosofía, pedagogía y técnicas educativas, aplicada en varios centros de la Escola Pia, cuyos profesores están aprendiéndolas. López empezó por la educación física, siguió por la musicoterapia y ha dado en la educación emocional. Si fuese ministro de Educación, invertiría en educar a la persona, no en saltar exámenes. López impulsa además el proyecto solidario Malaria 40 (www.malaria40.org).

Cuál es la gran carencia de nuestra escuela?

Que quiere ser efectiva..., ¡y debería ser afectiva!

¿Afectiva?

La neurociencia más avanzada establece que, más que animales racionales, ¡somos animales emocionales!

"Siento, luego existo", dice Damásio.

Sí. Corregido el "Pienso, luego existo" de Descartes, sabiendo ya que pensamos con el cuerpo y la emoción, ¿por qué la escuela sigue eludiendo esta evidencia científica?

¿Hasta qué punto la elude?

¿Está ayudando al alumno a autoconocerse, a entender su interior, a gestionar sus emociones, a formarse una cosmovisión y un proyecto de vida propio? No, no, no y no.

Enseña a leer, dividir y la capital de Francia: ¿acaso eso no está bien?

La mente sabe, pero el cuerpo conoce: ¡enseñemos al alumno a leer los mensajes de su ser íntimo, a interpretar sus emociones, a escuchar su cuerpo!

¿Puede enseñarse eso?

¡Sí! Se aprende y se adiestra: ¡eso es educar! ¿O el objetivo de la educación es capacitar para ser muy eficaz en lo económico? Mire, el objetivo de la educación debería ser uno y principal: la felicidad del ser humano.

¿Y qué entiende por felicidad?

La autorrealización, ¡no la contabilidad!

¿Algún ejemplo?

Una alumna mía gozaba con la fotografía y soñaba con dedicarse a eso. Yo la animaba, pero su padre la convenció para que estudiara Derecho y ganara dinero. Qué lástima...

¿Acaso renuncia usted a ganar dinero?

Ya he aprendido que acumular dinero me gratifica menos que hacer lo que me llena y que compartir, cooperar, ayudar...

¿Manda lo económico en la escuela?

Aún rinde culto a Santa Competencia y Santa Excelencia: aún educamos para el codazo y la exclusión.¡Eduquemos para la bondad, la belleza y la verdad! Para la humanidad.

Suena muy bien, sí.

En vez de personas competitivas y excelentes, saldrían personas excelsas: amantes de lo verdadero, bello y bueno.

¿Cómo se educa así?

Educamos a los jóvenes para ser brillantes en la logosfera, la tecnosfera, la iconosfera... ¡Y los hacemos analfabetos en la sensosfera!

¿Qué es la sensosfera?

El universo de las sensaciones, los sentimientos, las emociones, la empatía... Los pilotos contra las Torres Gemelas eran brillantes en todo... y analfabetos en sensosfera.

¿Y cómo alfabetizar en sensosfera?

Por ejemplo, con nueve herramientas que he aislado tras cotejar técnicas de todas las tradiciones culturales y espirituales.

Enúncielas, por favor.

Atención. Respiración. Visualización. Habla. Conciencia postural. Sentidos. Energía corporal. Capacidad de soltar. Y enfoque emocional (focusing).

Ilústrelas con algún ejemplo práctico.

Primero educo al alumno en la llamada pausa revolucionaria.

¿En qué consiste?

En guardar silencio y cerrar los ojos... un rato. Luego pregunto: "¿Cómo te sientes hoy, ahora? Presta atención a tu cuerpo, haz un barrido y detecta las sensaciones menos agradables, conflictos, dolencias... y obsérvalas.Y, sin juzgarlas, ¡anótalas, dibújalas!".

¿Para qué?

Así aprende a desidentificarse de sus sensaciones, emociones y pensamientos. Así comprende que están... ¡pero no son él!

¿Es esto educativo?

¡Muchísimo! ¿Acaso te pegarás con otro por una simple emoción que no eres tú en el fondo? El joven descubre una distancia entre lo que siente y el ser, la vivencia del ser profundo, la llamada ipseidad.

Describa la ipseidad.

Paz. El fondo del ser... ¡es pacífico! Está en la mirada al interior, en inglés, mindsight.

¿Hay paz en el interior de cada uno?

Sí. Y estas técnicas ayudan al alumno a descubrirla dentro de sí.

¿Con qué beneficios?

Mayor capacidad para concentrarse, pacificación del clima del aula, mejor rendimiento académico, bienestar emocional y autoconocimiento.

Expóngame algún otro ejercicio práctico educativo en la sensosfera.

Uno para niños pequeños: "Dibuja tu nombre propio". ¡Así empieza a autoconocerse! Otro: cantamos juntos las vocales y consonantes, y les dices: "Fijaos cada uno en qué sonidos os hacen sentir mejor... y componed vuestro mantra para hoy"...

Otro más.

El profesor les hace cerrar los ojos, visualizar un volcán y recorrer sus partes: ¡así aprenden más rápido y mejor!

¿Qué es el focusing o enfoque emocional, la última herramienta que ha citado?

Focalízate en lo que sientes en tu pecho y pregúntale qué está pidiéndote: ¡escucha, te ayudará a actuar!

¿Me fío de lo que me pida el cuerpo?

Quedarse sólo en el intelecto es cojo. La razón se siente. ¡Einstein sintió que "E=mc2" antes de llegar a formularlo así! Joven: estarás en paz si alineas lo que sientes, piensas y haces.

¿Algún consejo final para estudiantes?

¡Sonríe! Decenas de músculos se relajan así. ¡Y sonríete a ti mismo! Si has estudiado, sonríe: el examen te irá bien. Si has estudiado poco, sonríe: sabes que el examen te irá menos bien. ¡Esto es inteligencia emocional!

EL PODER DE LES ABRAÇADES

RECORDANT LA HISTÒRIA VISCUDA AMB UN ALUMNE, ARA FA UN TEMPS.

Us explicaré l'experiència que he tingut avui a la sortida d'espectacle a Terrassa.

He anat amb els alumnes del cicle infantil a Terrassa per a veure una representació de titelles.

El Jhefferson és un nen amb la Síndrome Down de 7 anys que fa poc ha arribat de Colòmbia. No està acostumat a veure espectacles de representació dins un teatre i té una especial por a sons forts, espais tancats i foscos.,...Tots sabem que les persones amb la Síndrome Down es caracteritzen per ser especialment afectives.

Mentre tots els alumnes anaven entrant al teatre jo esperava amb el Jhefferson per trobar el moment de convènce'l i poder superar les seves pors.

Dins el teatre hi havia una cafeteria amb grups de persones que prenien quelcom per esmorzar. En Jhefferson tot apropant-se a les taules de la cafeteria ha començat a petonejar tothom. Tothom menys una taula on hi havien dues noies i un noi. Una d'elles en veure que el nen no li feia el petó li ha demanat verbalment. En Jhefferson, evidentment, s'hi ha acostat i ha passat la ronda de petons.

Amb una certa distància jo em mirava "l'espectacle" i puc dir que era realment admirable. Em deia a mi mateixa com un nen tan petit i amb problemes de comunicació verbal pot aconseguir aquest efecte tan meravellós. La gent demanava el petó d’una criatura.

Estava repartint tantes emocions en Jhefferson!

Aquests espectacle m'ha fet pensar en allò que ens agrada, que no fem ni demanem i que tan ens podria aportar. En com hi ha quelcom que podem fer amb un nen i no entre els adults i també en com en Jhefferson SENT l’efecte que produeixen els seus petons en els altres.

Fa poc llegia en un llibre la potència d’una abraçada cap a una persona que no coneixes! Així d'entrada penses que és irrisori anar repartint abraçades pel món, però hi ha quelcom que ens perdem. Prejudicis, mals aprenentatges, ... i què sé jo quantes coses més.

Avui el Jhefferson, un nen de 7 anys amb molts problemes de comunicació verbal, m’ha ensenyat a comunicar-me d’una altra manera. Gràcies Jhefferson! El món vist per tu és diferent!

ELS OBSTACLES, UNA OPORTUNITAT

UN CONTE

Fa molt de temps, un rei va col·locar un roc al mig d’un camí per obstaculitzar el pas. La intenció del monarca era comprovar si algú s’atrevia a retirar la immensa pedra. Varen passar per allà els cortesans i comerciants més adinerats del país, però en trobar-se davant el roc, feien tot el possible per esquivar-lo o trobar camins alternatius. Molts maleïen al rei per no mantenir els camins en condicions, però ningú va fer el menor gest per intentar treure el roc que obstaculitzava el pas pel camí.

Un dia va passar un camperol per aquell camí, que portava unes verdures carregades a l’esquena. En veure l’obstacle, va deixar la seva càrrega al terra i, agafant el roc, va retirar-lo i col·locar en un costat del camí. Va ser dur retirar-lo però al final ho va aconseguir.

Mentre tornava a agafar la seva càrrega de verdures es va adonar que en el lloc on hi havia el roc hi havia un gran forat al terra i un petit cofre en el seu interior. El va obrir i, per a la seva sorpresa, va  descobrir que contenia monedes d’or i una nota signada pel rei, que deia: Aquestes monedes d’or seran per a la persona que retiri el roc del camí.

El camperol va comprovar una cosa que els cortesans i comerciants mai van entendre: que cada obstacle en la vida és una oportunitat per desenvolupar-nos com a persones i que és en el nostre esperit de superació on resideix la major de les recompenses.  (Traducció personalitzada del conte)

REFLEXIONS

Els obstacles a la vida són oportunitats per créixer. Acaronem els problemes. Els problemes hi són i sempre hi seran. La nostra actitud; la que decidim,  determinarà que la solució d’aquests problemes sigui viscuda millor o pitjor; amb satisfacció i autocontrol, o bé amb ansietat, neguit, patint i sense control.  No és fàcil, però tenir clar, de forma anticipada i conscient, quina actitud volen prendre facilita de forma efectiva la seva resolució. El nostre inconscient ja sap cap a on volen anar i com volem resoldre els problemes. 

PREGUNTA

Davant els problemes inevitables, que formen part de la vida, quina actitud decideixes prendre?